HARCHI.ONA. UNA IllOdlt AI'IA
nya, Ramón de la Rutha, que autoritzés la demolició. La Junta, naturalment, va dir que primer s'havia de demanar permis a Madrid, i el capita general, que no es flava del pöble de Barcelona, va ordenar que es concentressin a la ciutat uns 12.500 soldats. Alguns obrers van aprofitar la tensió per assaltar les seves pröpies fabriques i cremar els telers de vapor, les anomenades selfactines, de Tangles self act. El general De la Rocha va fer afusellar els obrers im-mediatament, cosa que va provocar una vaga general a la ciutat. De la Rocha, aleshores, va cedir i va prohibir Pus de les selfactines i tots els burgesos de Barcelona també se li van girar en contra. Un home häbil, sens dubte, el general De la Rocha: en pocs dies havia aconseguit ser l'enemic de totes les classes socials de Barcelona.
Per acabar-ho ďadobar, va aparěixer una epiděmia de cölera a la ciutat. L'ambient era tan tens que el general De la Rocha va ser destitui't, fet que van aprofitar les autoritats barcelonines per fer el que feia anys que desitjaven. El mati del 7 d'agost, els maxims dirigents de la ciutat van sortir de l'Ajuntament, va arribar fins a les torres de Canaletes, al capdamunt de la Rambla, i van comencar ells mateixos la demolició. Dos dies després, l'Ajuntament convocava voluntatis per a l'enderroc, que es va iniciar de seguida. El govern de Madrid, mentrestant, tenia tants maldecaps que, resignat, va admetre que es continuessin els treballs a Barcelona per fert caure les muralles.
Mentre es comencava a treballar a bon ritme en la demolició, l'epidemia de cölera es va estendre per la ciutat. Unes sis mil persones van morir en les deu setmanes que va durar. També la febre iniciál ďaterrar les muralles va asse-renar-se, no pel ritme de les obres, sinó perquě tothom es va adonar que aquells murs no podien tirar-se a terra sense
UN Dl'.fil'l' UTAH CONVIM.S
planificar com i de quina inanera s'havia de fer. Calia pen-sar a conservar tot els materials artisti es, plantejar-se quin deští tindrien les pedres que es treien, decidir si s'havia de conservar algun fragment de la muralla o no i, el més important, pensar una reforma urbanística que dones sentit a tot alio que s'estava fent. Calia pensar a eixamplar la ciutat, calia dibuixar un nou Eixample.
El 25 d'octubre, l'Ajuntament va demanar a l'arquitecte Antoni Rovira i Trias que prepares un projecte. Rovira i Trias va ser un home molt destacat: va crear el Cos de Bombers de Barcelona i, com a arquitecte, va dissenyar anys després els mercats més bonics de la ciutat, com el del Born o el de la Concepció, entre d'altres. Era brillant, perö, potser perquě era prou intelligent per entendre quan d'al-guna cosa no en sabia, va declinar l'encärrec de l'Ajuntament, perquě creia que abans s'havia de fer un bon plänol del pla de Barcelona que possibilités Peixamplament de la ciutat amb garanties. L'Ajuntament, aleshores, va encarre-gar a un altre arquitecte, Miquel Garriga i Roca, que fes un plänol de la ciutat i del pla, parcel-la a parcel-la. Mentrestant, el govern de Madrid va encarregar més o menys el mateix a l'enginyer Ildefons Cerdä. I entremig, un altre cop els con-flictes politics i socials van tornar a capgirar el projecte.
AI juliol de 1855, els obrers barcelonins es van declarar en vaga, que de fet va ser una vaga general davant del com-portament autoritari i violent de les autoritats progressistes, el qual, realment, no diferia substancialment del que havien tingut sempře els moderats. Les coses, doncs, no havien can-viat, i la vaga general només va servir de palanca perquě els moderats tornessin al poder. El primer que van fer els retor-nats va ser intentar aturar l'enderroc de les muralles. Es més, 1'exěrcit es va treure de la maniga un nou projecte per
construir una nova muralla, mes gran que l'antcrior, que va comencar a aplicar. Eis obrers que enderrocaven van ser substitui'ts per soldats que construien murs i fortificacions, unes obres que no anaven enlloc perque nomes s'intentava reconstruir uns murs que en eis nous projectes de l'exercit tambe havien d'acabar desapareixent. Tan absurdes eren aquestes obres que van aturar-se i no van continuar mai
mes.
Durant anys, la situaciö va romandre mes o menys es-tancada. Bona part de les muralles havien caigut a terra i la ciutat respirava, perö tant la Ciutadella com la muralla de mar restaven intactes. Barcelona tenia un aspecte estrany, perque les cases havien estat originalment constru'ides te-nint en compte l'alcada de les muralles, i en no ser-hi sem-blava que molts edificis estaven mal fets, tenien un aspecte desequilibrat.
A mes, encara que sense muralles la vista del pla era mes impressionant que mai, res no es movia perque no se sabia com hauria de ser aquesta nova Barcelona, si es que mai es construi'a, cosa que els militars no semblaven gens dispo-sats a deixar fer. Potser aquesta vista insölita va incentivar el gran debat que van tenir eis barcelonins aquells anys. Com havia de ser la ciutat en el futur? Quin eixample s'ha-via de construir? Que s'havia d'enderrocar dins de la ciutat vella per portar-la cap a la modernitat? Quin paper hi havien de tenir eis ferrocarrils, el nou mitjä de transport, que tant semblaven condicionar el creixement de la ciutat? I aixi tot el dia. Les discussions tenien Hoc en eis diaris, en les reunions de les institucions pübliques i privades, als cafes, al carrer. Avui en dia aquesta mena de discussions continu-en apassionant eis barcelonins. Qualsevol reforma profunda de la ciutat mou grans controversies i discussions apas-
676
sionades. Kn el que va del segle xxi, els barcelonins han discutit sobre com havia de ser el nou barri del Forum, la possible ampliació de les rondes, la transformació de la Diagonal, el renaixement del tramvia, els carrils per a bicicle-tes, les voreres del carrer d'Aragó i aixi ad infinitum. Segur que hi ha altres ciutats del planéta on la preocupació sobre la ciutat desperta tanta passió, pero estä clar que no és una tendencia dels darrers anys, sinó que mirar-se el melic de la ciutat és una aŕició del tot prôpia.
Eixamplant Barcelona
El 1855, Cerdä va presentar un plänol topografie amb un avantprojecte del que havia de ser l'Eixample. Tenia un aspecte en principi poc atractiu: una ciutat que creixia més cap al nord que cap al sud, plena de rectangles iguals i amb barris delimitats i dedicats a activitats diferents. Era una ciutat molt funcional, molt moderna, pero allunyada del que volia l'Ajuntament, que somiava una ciutat plena de bulevards, edificis singulars i grans avingudes amb arbres, una ciutat que fos una capital d'Europa i no una ciutat una mica a l'americana, com plantejava Cerdä.
El 1859 es van presentar dos projectes molt profunds de com havia de ser la nova Barcelona. En primer Hoc, el de Cerdä, que complementava el primer plänol de quatre anys abans i que dibuixava una ciutat amb rectangles esqueixats per les cantonades —els anomenats xamfrans— que forma-ven unes petites illes octogonals quan es creuaven les cantonades. A més, no preveia cap mena de bulevard, tret del passeig de Grácia, que ja existia. El que si que dibuixava era alguns carrers principals que podien servir com a vies räpi-
677
IIAHW'.MINA. UNA IIIDfiKAf'IA
des, i un de ben particular, un carrer molt llarg en diagonal que creuava la ciutat de nord a sud. Kls creuatnents d'aquests carrers principals configuraven algunes grans places. A la ciutat vella preveia un pla d'enderrocs que la travessessin i que en facilitessin el tränsit des de l'Eixample.
L'altre projecte va ser fet per Rovira i Trias i preveia un creixement radial de la ciutat a partir de la ciutat vella. Barcelona formaria una mena d'immensa roda, la part exterior de la qual seria una mena de bulevard de circumval-laciö, de l'estil del Ring vienes, del qual partirien uns grans bule-vards que serien eis radis de la roda. A mes, es creava una gran placa publica davant de Canaletes i del portal de l'An-gel. Aquest projecte va agradar molt a l'Ajuntament, que el va aprovar i va proclamar a tothom que el volgues escoltar que ja hi havia projecte definitiu d'eixample.
Vuit mesos despres arribava una ordre clara de Madrid: el projecte que s'havia de tirar endavant era el de Cerdä. Que havia passat? Doncs molt facil: Cerdä era enginyer de formacio, la qual cosa en aquella epoca volia dir que havia estudiat a Pacademia militar. Molts dels seus antics Companys d'estudis ara seien a les institucions centrals. A mes, el projecte de Cerdä era cartesiä, buscava la igualtat de la societat a traves d'una certa uniformitat. Fins i tot procura-va recordar a les generacions futures que la modernitat havia superat l'antigor ja que renunciava a connectar la ciutat vella amb la ciutat nova, i en el poc en que intervenia era per destruir gran part dels edificis medievals i moderns i en construir grans avingudes que arrasaven eis barris vells. El projecte de Rovira, inspirat en Hausmann, mostrava una Barcelona diferent, una ciutat que volia recordar Paris o el districte de Westminster a Londres. Res d'una ciutat carte-siana: una ciutat monumental amb barris ben definits i on
678
UN DKSI'I'H I All CONVUl.S
es marquessin bc les diferencies entre rics i pobres, entre zones residencials, comercials i industrials, on la comunitat 110 fos uniforme sinö diversa.
La imposiciö de Madrid va causar indignacio, perö va haver de ser suportada. La conciliaciö entre eis sectors intel-lectuals de Barcelona i el barri de l'Eixample no es va produir fins ben entrat el segle xx, i encara a mitjan segle, passada la guerra civil del 1936-1939, hi havia veus que en criticaven la uniformitat i les poques diferencies que hi havia entre eis barris. Perque aquesta va ser una altra qüestio important: Cerdä es va plantejar una ciutat on el preu del söl no fos gaire diferent entre una zona i una altra, perque la barreja d'usos no ho permetria, no hi hauria zones mi-llors ni zones pitjors. Arnes, totes les illes de cases —que eil va batejar com a «mansanes»— serien präcticament iguals, i aixö tambe impediria que eis habitatges diferissin gaire eis uns dels altres. Perö ja des del principi de la construcciö de les illes hi va haver grans diferencies.
En primer Hoc, el passeig de Gräcia es va configurar com un gran eix on les construccions eren de major quali-tat. A l'esquerra del passeig, pel carrer que despres es diria de Balmes, es va construir la linia de fcrrocarril que anava a Sarriä. Doncs be, les illes que quedaven a la dreta del fer-rocarril de seguida van comencar a valdre mes que les que quedaven a l'esquerra, que va trigar mes a construir-se.
D'altra banda, les illes que quedaven entre el passeig de Gräcia i el passeig de Sant Joan —la prolongaciö del que ja feia anys que existia— tambe van quedar englobades en aquest concepte difus de «la dreta de l'Eixample» i, per tant, van tenir mes valor que les que hi havia passat el passeig de Sant Joan. Es en aquesta zona de la dreta de l'Eixample on es concentren les cases mes interessants d'aques-
679
IIAHCIXONA. UNA IIIIHillAI'IA
UN I »1 SIM Ii t All CON VIII S
ta época, el que s'ha anomenat posteriornient cl Quadrat ďOr.
Moltes altres coses no van sortir com volia Cerdä. Eli havia imaginat una ciutat del tot quadriculada, amb una densitat igual a tot arreu, amb els serveis d'hospitals, esco-les i mercats a la mateixa dištancia. Només un terc de cada ilia podria tenir edificis, la resta séria dedicada a jardins o a equipaments. Pero ben aviat aquestes pretensions no van ser tingudes en compte. En primer Hoc, els propietaris van demanar ampliar la profunditat de les cases, amb la qual cosa ľespai central es va reduir. Després es va permetre edificar en els quatre costats de ľilla. Més tard, la majoria dels patis es van privatitzar. Les illes pensades exclusiva-ment com a jardins van quedar redui'des a la minima ex-pressió. Anys després, la pressió demogräfica i, el que és més important, ľespeculativa, va portar a permetre que els edificis fossin més alts del que era previst. I, finalment, ja als anys seixanta del segle xx, l'alcalde Porcioles va permetre augmentar el sostre ďedificabilitat de les illes, amb la qual cosa sovint es van construir dos o tres pisos més sobre dels edificis del segle xix amb un resultat que tira enrere. A aquests afegits se'ls anomena «boines», perqué realment sembla que damunt els edificis s'hagi posat aquesta mena de barrets. El somni de Cerdä, encertat o no, se'n va anar per la claveguera, empés per ľavarícia constructora i de-predadora dels mestres d'obres, els constructors i els funci-onaris municipals.
El 4 d'octubre de i860 es va posar la primera pedra de l'Eixample, i ho va fer la mateixa reina Isabel II. Els quatre primers edificis van ser els dels xamfrans del creuament dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent. Avui en dia dos d'aquests edificis han desaparegut, un altre s'ha con-
vertit en un hotel i conserva en certa manera I'aspecte original, i el darrer és el que més intacte ha quedat, el que estä situat a la cantonada mar-Llobregat. Per cert, aquesta manera de designar les cantonades de l'Eixample és genuína-inent barcelonina. Les cantonades que donen a l'est son mar; les de ľoest, muntanya; les del nord, Besös, i les del sud, Llobregat. Si algú es vol fer passar per barceloní només ha de respectar aquesta denominació tan autöctona.
L'Eixample va créixer a impulsos especulatius, sense cap suport real de les autoritats, que, simplement, van deixar fer a ľespera ďingressar eis impostos corresponents. Tbt i així, les illes de l'Eixample, especialment el de la dreta, van mantenir una certa coherěncia. La majoria dels edificis, per exemple, es van construir amb una escala central que con-duľa als diferents pisos. Com més amunt es pujava, més baixos eren els sostres i els balcons, mai gaire grans, més pe-tits. Normalment, eis edificis de l'Eixample tenen una en-trada que condueix a una escala que puja fins al primer pis, anomenat entresol, i que estava pensat o bé per a oficines o bé per a serveis dels propietaris del següent pis, el principal. Aquest era el pis dels propietaris de l'edifici, el més luxós, el que podia tenir en Hoc de balcó una galeria que donava al carrer. El pis de més amunt de tot era el dels porters i tenia accés al terrat.
Per la part del darrere els edificis de l'Eixample tenen grans finestrals que donen al pari interior. Aquests fines-trals, no sempre coberts amb vidre, tapaven una mena de balcó interior anomenat galeria que, en una de les puntes, disposava d'un forat que tenia utilitats higiěniques anomenat comuna. No era el Hoc més discret ni el més cömode del món, perö estava situat alia perquě els pous negres dels edificis del xix eren tot just en aquell costat de l'edifici i havien
•—
IIAKCKI.ONA. UNA MIOUKAI'IA
de buidar-se amb unes bombes accionades manualmcnt. Des del carrer i alcostat de la porta hi acostumava a haver un parell d'entrades que baixaven cap a un semisoterrani. Actualment aquestes entrades acostumen a ser botigues, perb inicialment es van dissenyar com a carboneres. A mes, tots els edificis eren i son rematats amb details ornamentals molt ben fets, comencant per les baranes dels balcons i aca-bant amb els diversos details en guix o en argamassa. Els edificis mes luxosos, obviament, tenien altres prestations: entrades amples on podia entrar el carruatge, cotxera, esca-les diferenciades entre els amos i els subalterns o els lloga-ters, acabats tant exteriors com interiors molt luxosos.
Una história prbpia
Els nous aires liberals van ajudar Barcelona a prosperar, malgrat el retard terrible que l'Estat espanyol mostrava respecte als seus veins. Ara eren clarament els militars els que dominaven el panorama, senyal evident de la feblesa de l'Estat. A Franca o a la Gran Bretanya, els militars tenien un paper molt més subordinat, i aixô que eren dos paisos que comencaven a acostumar-se —especialment el Regne Unit— a les guerres colonials, i en els quals, per tant, Testament militar tenia molt de pes politic.
A Espanya la corrupció i la desídia dominaven el panorama politic. La xarxa de ferrocarrils s'estava construint grades a companyies estrangeres, la majoria britäniques, que subornaven a tort i a dret, la primera la reina Isabel II, per tal d'obtenir concessions avantatjoses. Només Catalu-nya estava industrialitzada, encara que el Pais Base comen-gava a destacar en la gran indústria siderurgica grades al
682
UN DI'.SI'I'.K I All CONVUI.N
port natural dc Bilbao i a les explotacions de carbo que posseia. Pero la resta de l'Estat estava encara molt lluny de participar en aquest ritme industrial.
Madrid era una ciutat funcionarial, que vivia per i de la Cort. Altres grans ciutats com Sevilla, Valencia o Malaga no havien desenvolupat mes que xarxes comercials, pero no industrials, i aixo afectava greument el seu crei-xement. Era un greu problema perque les necessitats de la industria catalana no lligaven en absolut amb les necessitats de la resta de l'Estat. Aquesta situacio, a mes, es bar-rejava amb molts altres factors que afectaven la relacio de Catalunya amb l'Estat. La llengua, sens dubte, era un factor clau.
Des del centre no s'entenia el capteniment dels Catalans de mantenir una llengua que estava practicament eradicada de l'ensenyament, que havia estat expulsada de la literatura i de l'incipient periodisme, i que els politics no empraven mai en actes oficials, on nomes es podia utilitzar el castella. Doncs malgrat aixo la immensa majoria dels Catalans nomes parlava catala i s'expressava amb una certa dificultat en castella. Tot i aixo, el catala cada cop es degradava mes i mes en no fer-se servir en moltes activitats.
Aquest fet, unit a l'actitud superba que acostumaven a mostrar els funcionaris —basicament militars i funcionaris policials i administratius— vinguts de fora, va fer despertar lentament un sentiment que mai no havia estat adormit del tot, el que aleshores va comencar a dir-se catalanisme. Aquesta paraula tan estranya es referia mes a un sentiment que a una expressio politica. Ser catalanista era voler usar el catala amb una certa normalitat, preocupar-se per les coses del pais, vetllar per la seva economia i per la qualitat de l'ensenyament. El catalanisme incipient era reactiu davant de
683
MAHOI'.I.ONA. UNA IIKXJItAI'IA
UN DICNI'ľ.HTA K CONVWI.S
ľactitud de l'Administració central, pero encara no sabia quina expressió pôlítica hauria o desitjava adoptar.
Estem en els anys que el romanticisme ha perdut la vi-ruléncia que va tenir després de les guerres napoleóniques i ara es mostra més calmat en la seva etapa final ďexistén-cia. Pero, tot i així, el romanticisme és un moviment que encara pesa, i una de les baules dels romantics és ľadmira-ció pel passat ďuna nació i la seva reconstrucció. Tenir história prôpia vol dir tenir present com a nació, i a aixó es van dedicar aquells catalanistes incipients, a rescatar de millor
0 pitjor manera la história de Catalunya.
Com van fer tots els pobles, el reseat ďaquesta história prôpia sovint va ser més imaginatiu que realista o científic, pero en aixó els historiadors Catalans van ser exactament iguals que els seus col-legues espanyols, fŕancesos o alemanys,
1 aixó que en aquell moment Alemanya encara no existia com a Estat. Els historiadors Catalans comencen a recrear el naixement de la nació catalana amb Guifré el Pilós, o les heroicitats dels almogävers a Bizanci, o la conquesta de Sar-denya i Sicília. Un ďaquests historiadors catalanistes, Vietor Balagucr, va ser un horne polifacétic, que va ostentar molts cärrecs politics i academics diferents al llarg de la seva vida i que va tenir molta importäncia en la denominació dels car-rers de Barcelona, en coneret de l'Eixample.
Balaguer era el cronista de la ciutat de Barcelona, un cärrec curios, sense remuneració pero amb privilegis, que se li va concedir com a reconeixement al seu interes per la história de Catalunya i de Barcelona. Balaguer era un romantic, al mateix temps que un pragmatic, encara que sem-bli una contradicció. Va eseriure una obra, Las calks de Barcelona, que repassava el nomenclätor dels carrers de la ciutat i proposava noms nous per als carrers de l'Eixample.
684
Fins aleshores, els carrers no nats de l'Eixample estaven destinats a ser anomenats tal com havia pensat Cerdä, ama-rat de la seva idea igualitäria i uniformadora. Els carrers que anaven de mar a muntanya havien de numerar-se de ľi 1 fins al 60, mentre que els que anaven del Besôs al Llobregat, de la F a la Z. El fet que els carrers no comencessin pel numero 1 o per la lletra A es devia, segons sembla, al fet que es reservaven aquests números i lletres més principals per als carrers que trencaven la trama simétrica de l'Eixample. En tot cas, el concepte era, sens dubte, un horror. L'Ajunta-ment, amb una visió anticipatôria poc habitual, va decidir que els carrers, que només existien sobre el paper, havien de tenir uns noms més amables, allunyats ďaquella orgia reguladora de ľenginyer Cerdä. A més, després que el govern de Madrid hagués imposat el pla Cerdä, era qúestió de mostrar als ulls del món que els barcelonins havien estat veneuts, pero que no estaven derrotats. Va ser, dones, Vietor Balaguer ľencarregat de proposar els noms ďaquells nous carrers.
Balaguer va fer una proposta agosarada pero engresca-dora. Era habitual que els carrers es bategessin amb noms de politics il-lustres contemporanis o recents i amb els noms dels membres presents i passats de la família reial, a més ďalguna batalla significativa. Balaguer, com a histori-ador en primera inštancia pero realment com a politic, va proposar un conjunt de noms lligats a la história de Catalunya que, a més, i tenint en compte la disposició regular de les vies de l'Eixample, permetessin comprendre en čerta manera el pais només seguint un plänol de Barcelona.
Des d'una optica actual podria interpretar-se que Balaguer era un independentista avant la lettre, pero en absolut! La proposta de noms, que a més és la que va reeixir, volia
685
IMKOľ.l.ONA. UNA HMHjHAľlA
mostrar com Barcelona es la capital de Catalunya, que a la vegada és el principál membre de la Corona d'Aragó, i que la Corona és la part constituent ďuna Espanya que només pot ser basada en les llibertats. O sigui, Barcelona, per la seva história i el seu pes, ha de ser la principál ciutat, el far d'una nova Espanya, més oberta, més liberal. Aquest projec-te polític, que ara veurem com es coneretava en el nomen-clätor, el va mostrar al llarg de la seva vida donant suport al generál Joan Prim o arribant a ser ministre del govern.
Partint de la placa de Catalunya, la génesi dels altres car-rers a causa del seu nom, trobem primer el carrer del Com-promís de Casp —per als barcelonins, només carrer Casp—, que, segons Balaguer, en facilitar la monarquia catalana a una família de Castella obre la porta a la creació futura d'Es-panya. Després ve la Gran Via de les Corts Catalanes, ľór-gan suprem de la pseudodemocräcia medieval. Per sobre de la Gran Via, el carrer de la Diputació del General —la Generalität— i el carrer del Consell de Cent, les dues institu-cions que des de Barcelona regien Catalunya. Anant cap a la muntanya, el segiient carrer és el d'Aragó, el nom de la Corona. I seguint amunt, eis territoris que la conformaven, Valencia, Mallorca, Provenca, Rosselló i Cörsega. Passat el passeig de Sant Joan —que conserva el nom anterior al pla Cerdä— trobarem tres territoris més, Näpols, Sicília i Sar-denya, i un més, Caläbria, a ľesquerra de l'Eixample.
A més d'aquests carrers dedicats estrictament a la Corona i les seves institucions, trobem eis dedicats a un seguit de prohoms del passat de Catalunya com el comte Borrell o Ausiäs March, i alguns de ľligats a les guerres amb Castella, com Jaume d'Urgell, Pau Claris, Rafael Casanova, Antoni de Villarroel o Joan Pere Fontanella. D'altres, als episodis lligats a la Companyia Catalana de l'Orient, com
686
UN Dl Sľľ.KTAH CIINVUI.S
Alinogävcľs, Roger de Mor, ľ.ntenca, Rocafort i Munta-ner. Dos carrers estan dedicats als motors de la prosperitat econömica de Barcelona: Indústria i Marina. També hi ha un seguit de carrers que commemoren batalles importants de la história de la Corona, i aquí Balaguer ja introdueix noms de batalles que van més enllä del passat de la Corona d'Aragó i es fixen més aviat en el passat de la Monarquia Hispänica o del Regne d'Espanya. Es el cas dels eine carrers dedicats a la guerra del Francés: Bruc, Girona, Bailén, Independéncia i Dos de Maig. O dels carrers dedicats a les batalles de ľépoca moderna: Lepant, Cartagena i Sant Quintí. I finalment, alguns carrers dedicats a catalans des-apareguts pocs anys abans del bateig que va fer Balaguer: Aribau, Balmes i Ali Bei. Entremig d'aquests carrers hi ha el d'Enric Granados, que ni tan sols havia naseut quan Vietor Balaguer va fer la proposta de noms. Aquest carrer inicial-ment es deia de la Universität, perö ľimpacte de la mort del pianista va moure l'Ajuntament a canviar el nom.
Vietor Balaguer va deixar, dones, una forta empremta en la história de Barcelona, pero no només va ser pel bateig dels carrers de l'Eixample, també per la recuperació dels Joes Florais. Eis Joes Florais s'havien celebrat a Barcelona durant la baixa edat mitjana i consistien a premiar les mi-llors poesies que presentaven eis trobadors i eis homes cul-tes. El 1859, Balaguer, juntament amb Antoni de Bofarull, instaura eis jocs amb un lema, Patria, Fides, Amor, que es correspon a la temätica dels poemes que s'havien de pre-sentar als premis. L'Englantina d'Or s'atorgava a la millor poesia patriótica; la Viola d'Or i Argent, al millor poéma religiös, i la Flor Natural, al millor poéma amorós. Si algú guanyava eis tres premis, s'enduia el títol de Mestre en Gai Saber.
687
IIAHCKIONA. UNA IIIOJ.'IIAnA
UN IM'SI'III I All CUNVUI.S
Els premis van anar molt mes enlla del que son normal-ment els guardons literaris, i es van convertir durant lines decades en l'expressio mes clara del canvi de mentalitat que s'estava produint respecte a la Uengua catalana. Despres de cent cinquanta anys de persecucio, la Uengua, encara que molt viva entre la gent, estava patint sens dubte una regres-sio, i aixo es notava molt especialment en la Uengua litera-ria. Des del segle xvm i durant el segle xix bona part de les llengues occidentals havien estat revisades i modernitzades per academies i estudiosos de les seves gramatiques, que les havien polit i unificat, quan calia. En el cas del catala aixo no havia passat, perque tant a Franca com a Espanya les autoritats havien fet tot el possible per eradicar-lo, com si fos una terrible malaltia. La literatura en catala, en el moment que arreu d'Europa s'havia consolidat la novel-la com a obra literaria i l'assaig ja no era necessariament sobre te-mes de religio, senzillament no podia existir. Nomes al-guns literats escrivien en catala, i sempre amb una manca absoluta d'uniformitat en les normes ortografiques i gra-maticals que podia, fins i tot, dificultar la lectura de l'obra. A mes, no hi havia cap mena de varietat dialectal del catala que servis de referenda als altres dialectes, i la dispersio, tant lexica com gramatical, no contribui'a precisament a la conservacio de la Uengua.
La situacio de l'idioma era molt significativa, pero no era l'unica que feia patir els Catalans de mitjan xix. El rebuig sostingut de les autoritats centrals a les dinamiques socials i politiques que naixien de Catalunya era una constant. Mal-grat que des de la guerra del Frances alguns pensadors i politics Catalans havien mostrat la seva opinio sobre com havien de ser Catalunya i l'Estat, no havien tingut cap mena d'exit, ni tan sols els havien prestat cap mena d'atencio. Per
688
aixo no es estrany que, seguint el romanticisme alemany, s'acabessin equiparant els conceptes de Uengua i de patria. Si s'aconseguia redrecar la Uengua, la patria reeixiria. Fins que la Uengua catalana no hagues sortit de la seva letargia i s'hagues convertit en una Uengua moderna, els Catalans no es podien plantejar seriosament la resurreccio de Catalunya de les cendres que havia deixat l'incendi que havia comen-gat cent cinquanta anys enrere.
No es casualitat que fos en un discurs pronunciat en uns Joes Florals quan es va donar nom a aquest concepte: Renaixenca. La Renaixenca era un moviment timid, en general conservador i que sovint es va concretar en les reivindi-cacions folkloriques. Encara que sembli poca cosa, era important perque permetia l'expressio de la inquietud per la perdua d'identitat que tota la societat mostrava. Tot i que els principals promoters de la Renaixenca seran burgesos o gent de la classe mitjana, la seva concrecio sera sovint ben popular.
L'expressio de la Renaixenca que mes va arrelar en el poble son, sens dubte, els Cors de Clave. Cantar en grup era una aficio forga comuna, lligada sovint a les tavernes i a les estones d'esbarjo de la classe treballadora. Pero la di-mensio que li va donar Josep Anselm Clave va ultrapassar de bon tros aquest esperit ludic del cant en comu.
Clave venia d'una famflia modesta. Com que havia per-dut la visio d'un ull quan era un nen, va ser destinat a tre-ballar i no a anar a Pescola, pero la salut el va obligar a deixar tambe la feina. Aleshores, de manera autodidacta, va aprendre musica i, un cop recuperat, va guanyar-se la vida cantant a les tavernes i a les festes. Es va fer amic de dos homes molt importants, Abdo Terradas, de qui ja hem par-lat, i Narcis Monturiol, de qui parlarem mes endavant.
689