rístiques
:htm
om eren a. Inven-
3.
umenta
:uacions violents
Metge.
illa con-e ardits Ucover i
l] i rela-le tot el :ordi les
le para-
Del Renaixement a la IMustració
i
CAPÍTOL S
En els segles del Renaixement, el Barroc i la IMustració, els territoris de ľantiga Corona d'Aragó s'expressen en tres llengúes: en liatí, en castellá i en catalá. El liatí i el castellá són les Dengues usades per les elits cuftes, mentre que el catalá és la llengua del romancer i del canconer popular, de la prosa memorialística, dels textos religiosos, de la documentació gremial i notarial,dels llibres de comptes... i també la llengua ďalguns poetes i dramaturgs que s'han deixat sacsejar per les idees que a poc a poc han anat trasbalsant Európa.
El paper de la cort i de la impremta
Al segle xv, Ausias March i Joan Rois de Corella van triomfar a les corts dels reis de la Corona d'Arago, que pertanyien a la dinastia castellana dels Trastamara. Aleshores, una cort itinerant entre Saragossa, Valencia i Barcelona, amb tres llengiies oficials -el catala, l'aragones i el llati-, empe-nyia els autors a escriure en catala, encara que n'hi havia que ho feien tambe en castella, com el poeta Pere Torroella. Al segle xvi, la situacio va canviar radicalment. La cort reial nomes existia a Castella, una cort itinerant entre Toledo, Valladolid, Madrid i Granada que estimulava els autors de l'antiga Corona d'Arago a fer servir el castella. Tambe a la cort del Reg-ne de Valencia -primer a la de Germana de Foix [ca. 1488-1537), segona esposa de Ferran el Catolic, i despres a la dels virreis d'Arago- la llengua literaria va ser majoritariament el castella. A poc a poc, l'aristocracia cata-lana es va anar traslladant a les corts de Castella, com ho va fer Estefania de Requesens (1504-1549), dama barcelonina hereva d'una de les families rues poderoses de Catalunya. Casada amb el cavalier castella Juan de Ziiniga y Avellaneda -home de confianca de l'emperador Carles V (1500-1558)-, es va instal-lar a Castella el 1533 en ser nomenat el seu marit preceptor del futur rei Felip II (1527-1598). Des d'alla, va escriure cartes en catala a la seva mare, la comtessa de Palamos, que son testimoni de la vida quotidiana de la cort [text 1].
Patidel Collegi de Sant Jaume i Sant Maties de Tortosa. Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig fan referencia als reials col-legis, «que magnífica obra és».
<
—J
<
x
<
De La Gioconda (1502-1506) de Leonardo da Vinci es valorava especialment el fet que semblés realment viva i no pas una pintura. La versemblanca és un parametre estětic del Renaixement
D'altra banda, un invent tecnolôgic revolucionári (Gutenberg, 1450) s'havia desplegat com un castell de foes al segle xvi i havia democratitzat la lectura. La impremta posava a l'abast de molta gent el saber antic. Al comencament, i com qualsevol altra llengua, el catalä va tenir exit editorial i els impressors i llibreters van fer negoci amb els seus llibres. L'invent tam-bé divulgava per tot Europa idees noves, com les d'Erasme de Rotterdam (1469-1536) o de Marti Luter (1483-1546), conegudes al territori catalä en part grades als estudiants, als funcionaris imperials i als mercaders, que viatjaven i amb ells s'enduien amunt i avail els coneixements -Francesc Eiximenis ja elogiava aquests darrers per aixö mateix. A partir de la tercera década del segle xvi, pero, ľedició de textos en catalä -amb ľexcepció dels impresos religiosos- va anar minvant. I és que ľaristocräcia i la burgesia llegien cada cop més en castellä -i en francés o en italiä- perqué aquesta era la llengua de la cort i la que els donava el prestigi social que buscaven. Majoritäriament, la literatúra de creació eserita en catalä -com la poesia o el teatre en vers i en prosa- va circular al marge de la impremta.
La cort i la impremta van fer que molts eseriptors de ľantiga Corona dAragó no triessin ľopció del catalä, segurament perqué tenien ambició literäria i no eserivien cartes intimes com les d'Estefania de Requesens. El barceloni Joan Boscä (1487/92-1542), vineulat a les corts de Ferran el Catölic i de Carles V, va introduir en la Urica el sonet i el vers endecasillabo, formes estrôfiques i métriques italianes que van causar un canvi fonamental en la poesia, pero ho va fer en castellä, i així va influir en el seu amic i poeta Garcilaso de la Vega (ca. 1501-1536). El Valencia Joan Timoneda (ca. 1518-1583), editor i llibreter, va eseriure en castellä la majoria de les seves obres, i un altre Valencia, Joan Lluís Vives (ca. 1492-1540), vineulat a la cort de Carles V i exiliat a Bruges, ho va fer en liatí perqué era un humanista.
El Renaixement
El Renaixement tenia orígens italians. Ľinterés pels autors classics, el desig ďimitar-los i ďemular-los, la potenciació del liatí elegant, la voluntat de reconstruir amb criteris filolögics els textos antics, ľideal dels studia huma-nitatis -ľestudi de la llengua, la literatúra, la história i la füosofia moral- etc. es remuntaven a Petrarca (1304-1374). Al segle xvi s'hi va incorporar de pie ľatracció pel grec, que comprenia textos tan diversos com la Poética dAris-tötil, que es va recuperar i reinterpretar en la seva llengua original, i la Biblia, que s'estudiava i s'imprimia tenint en compte les versions en liatí, grec i hebreu.
Un dels elements caracteristics del pensament renaixentista va ser la preša de consciéncia de la dignitat de ľésser humä, que el feia superior a qualsevol altre ésser de ľunivers. Gräcies a la seva capacitat racional i a la seva voluntat, lesser humä era lunic que no tenia una naturalesa predeter-minada, lunic que s'havia de valorar per les seves accions. La dignitat
humana només s'aconseguia amb 1'educació, amb el domini dels estudis d'humanitats, que formaven individus capacos de participar activament en la vida política, social i econömica de la comunitat on vivien. En el seu Dis-curs sobre la dignitat humana (i486), escrit en Hatí, Giovanni Pico della Mirandola va defensar la llibertat com a element constitutiu de lesser humä, una llibertat que implicava responsabilitat per forjar el deští de cadascú. És la mateixa idea que apareix en la Faula de V home (1518) de Joan Lluís Vives, preceptor privat ďorigen jueu que va ser amic ďErasme. A par-tir de 1'explicació dels diferents papers que pot fer un actor a dalt de 1'esce-nari, Vives evidencia com 1'home pot triar entre ser «un irat i furiós lleo» o «un home comproměs amb la seva ciutat i solidari» [text 2].
El diáleg -que tan bé havia utilitzat Bernat Metge- és un dels gěneres predilectes dels humanistes per difondre les seves idees. El van utilitzar en Hatí Erasme de Rotterdam o Joan Lluís Vives i en italiá Baldassarre Castiglione, que va escriure i7 libro del cortegiano (1528), un dels textos que va contribuir més a dibuixar l'ideal ďhome renaixentista i que va ser traduit per Joan Boscä al castellä (1534). En catalá va emprar el gěnere el tortosi Cristöfor Despuig (1510-1574), un donzell -aixö és, que no era cavalier- provinent de l'oligarquia de la seva ciutat que es va casar amb Marianna Curto -filla ďuna prestigiosa família de juristes tortosins- i que va ocupar cärrecs de responsabilitat política en lÄdministracio municipal de Tortosa (1544-1560). Los col-loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) son sis diälegs en que tres interlocutors es passegen i reflexionen sobre temes diversos de la realitat política, eclesiästica, social i lingüistica de Catalunya. L'obra, que té connexions amb l'erasmisme, adopta una actitud critica contra el poder temporal de 1'Església i protesta per la castellanització de la noblesa catalana con-temporänia [text 3]. Mentre parlen, Fäbio, Lucio i don Pedro caminen, són uns personatges versemblants situats en un marc de ficció creible i recog-noscible. Van fins al pont de Tortosa, passegen en barca per l'Ebre i enume-ren eis peixos, eis ocells, els animals de caca i els vegetals que veuen, de manera que ens en proporcionen un catäleg precios. Recorren els carrers tot explicant els descobriments d'antiguitats romanes que es produien aleshores a la ciutat, aquelles monedes, läpides i restes arquitectöniques que feien les delicies dels humanistes per tot l'occident d'Europa.
o
<
er 3
<
<
x <
£1 Barioc
Europa anava canviant de manera gradual. Un astronom poloněs, Nicolau Copěrnic (1473-1543), havia substituit la visió geocěntrica de l'univers per una altra ďheliocěntrica, mentre que el descobriment dÄmerica (1492) havia significat un canvi en la coneepeio de la Terra. Les teories de Copěrnic havien estat condemnades per 1'Església catölica el 1616 i, anys després (1633), la Inquisició faria retractar Galileu (1564-1642) de les seves idees i llavors va ser que el cientific de Pisa va mormolar aquell famós «eppur si muove», segons la
109
< -1
<
0
01
Els historiadors vinculats al monestir de Bellpuig de les Avellanes representen l'impuls donat a 1'estudi dels documents ďarxiu al segle xvin.
llegenda. Els conflictes běl-Hcs, les sublevacions, 1'escalada de preus, les crisis cerealistes, les onades de pesta, etc., van anar entenebrint els esperits i van anar fent aflorar arreu sentiments de pessimisme, ďangoixa espiritual, de desconfianca, de solitud... que es van manifestar en la consciěncia de la fugacitat de la vida [text 4] -expressada ja en grec i Hatí pels classics estoics- o en el gust pels contrastos, que feien evident les Hums i les ombres de 1'existěncia. La bellesa apareixia així de costat amb la vulgaritat, el luxe i l'exuberäncia anaven de bracet amb la misěria o la grolleria. La poesia barroca -i la pintura-deixa veure tot aquest rerefons ideologie amb multiplicitat de formes. Així, la sätira burlesca s'apropia de la mitologia, que és deserita amb ulls naturalistes, realistes [text 6]. Les causes heroiques esdevenen causes insignificants, el déu Apol-lo és «aquell cotxero famos» en els versos del Rector de Vallfogona, i'introductor del pensament i 1'estětica barrocs en la literatura catalana, que segueix els models castellans i italians en voga.
D'origen tortosi, Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (ca. 1578-1623) va ser ordenat de sacerdot a Vic (1605) i va morir a Vallfogona de Riucorb, on era rector de la parröquia. Contemporani de Luis de Góngora, Lope de Vega i Francisco de Ouevedo, va gaudir ďuna relativa fama en vida grades a una poesia escrita moltes vegades amb intenció humorística. El seu sonet dedi-cat «a una hermosa dama de cabell negre, que se pentinava en un terrat ab una pinta de marnl» [text 5] tracta el mateix tema que un sonet de Góngora 0 de Luis Vaz de Camöes, amb la diferěncia que la dama de Garcia és mořena i no pas rossa, com marcaven les pautes tradicionals. El sonet ofe-reix un contrast entre el color negre dels cabells i el blanc de la pinta, la má i el coll de la dama que és una bona mostra del clarobscur barroc. Tot i anomenar-se Flora, la dama no es troba situada en un entorn bucólic, sinó en un vulgar terrat. Poesia intel-lectual, el poema barroc és un entramat d'analogies, correspondencies, paral-lelismes i contrastos.
Molt sovint, els poetes barrocs basteixen un poema amb dos temes, al més secundari dels quals li és atorgat el Hoc principal. Un subtema, doncs, pot ocupar tot un sonet i el tema pot quedar reduit a lultim vers, com passa en un de Garcia que s'acaba amb un estirabot provocatiu: «sempre, pio lector, seräs un ase», diu el vers, contundent, que fa pensar en aquell del poeta romantic Charles Beaudelaire (1821-1867), que interpel-lava \'«hypo-crite lecteur, mon semblable, monfrere!». Amb aquest joc d'enginy, Garcia introdueix el lector en el poema, de la mateixa manera que el pintor Sevilla Diego Velazquez (1599-1660) introdueix l'espectador en el quadre de Las Meninas (dames de companyia).
Un altre autor barroc és el barceloni Francesc Fontanella (1622-ca. 1683). Fill del jurista i conseller en cap de Barcelona (1640) Joan Pere Fontanella, va estu-
110
diar dret, va participar activament en la revolta dels Segadors del 1640 i va esdevenir el capdavanter d'un cenacle literari catala entusiasmat per les novetats. Es autor de mes de tres-centes poesies -sonets elegiacs, eglogues- i tres obres de teatre, que va escriure abans d'ordenar-se de sacerdot el 1660, despres d'haver enviu-dat per segon cop.
En un temps en que el teatre el representaven com-panyies itinerants, basicament castellanes, en que esta-ven de moda Lope de Vega i Calderon de la Barca -l'obra de William Shakespeare (1564-1616) no va ser coneguda entre nosaltres fins al segle xix- Francesc Fontanella va escriure Lo Desengany (datable durant els anys de la guerra dels Segadors) per ser representada en els cercles privats de la petita noblesa i dels ciutadans honrats de Barcelona. Dos pastors, Tirsis i Mireno, demanen l'ajut del magic Mauro per posar remei a les seves penes amoroses i aquest els proposa de participar en la representacio teatral de les noces de Venus i Vulca (es a dir, hi ha teatre dins el teatre, com hi ha un altre quadre dins Las Meninas) per desco-brir la solucio als seus mals. Les bodes de la parella i la gelosia de Mart son tractades de manera grotesca, seguint l'exemple de les faules burlesques del seu temps [text 6]. El personatge allegoric del Desengany, que es «lo terme dels amors», fa brollar el moralisme de la peca: davant de l'enamorament fugac, el desengany es entes en sentit positiu -«jo so lo clar Desengany», diu- perque permet superar la realitat evanescent i falsa.
Las Meninas (1656) de Diego Velazquez. En aquest quadre, el pirvtor juga amb el punt de vista.
A l'esquerra aparerx Velazquez pintant els reis, que son alia on hi ha l'espectador i nomes es veuen reflectits en el mirall del tons.
La IMustracio
Els intellectuals il-lustrats europeus es van proposar il-luminar la humanitat amb les Hums de la rao. Per aixo van basar la ciencia moderna en l'observacio intelligent de la natura i el metode experimental, seguint les petjades de Galileu que havien culminat en les teories del fisic angles Isaac Newton (1643-1727). D'acord amb les exigencies empiriques de les ciencies, la investigacio historica es fonamentava en el metode critic, basat en la necessitat de proves documentals per confirmar la veracitat d'un esdeve-niment concret. Les teories empiristes, els metodes racionalistes i el criti-cisme -difosos pels enciclopedistes francesos D'Alembert, Diderot i Voltaire- eren indestriables de la idea de progres, que s'aplicava a tots els ambits -el social, el politic, el cultural, etc.- de la idea de felicitat general, de la separacio del poder civil i de l'eclesiastic, de la tolerancia religiosa o del paper historic que va tenir en tot plegat la burgesia, descartada ja la pre-ponderancia que havia tingut fins feia ben poc l'aristocracia.
Dibuix del botanic Valencia Antoni Josep de Cabanilles {1745-1804), que segueix les pautes dassificatdries de Linne.
Als antics territoris de la Corona dAragó, com a la resta d'Europa, les idees il-lustrades es van difondre sobretot en academies, societats literäries o tertúlies científiques fruit ďiniciatives privades que existien al marge de la borbönica Universität de Cervera. Amb el precedent de ľAcadémia dels Nocturns (1591-1594) de Valencia, on els escriptors barrocs s'exercitaven, van sorgir ľAcademia dels Desconfiats (1700) de Barcelona, on es reunien illustrats austriacistes que van publicar les poesies del Rector de Vallfogona el 1703; ľAcadémia de Bones Lletres (1729), que donaria Hoc a l'actual Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona (1752); 0 la Junta de Comerc (1758), també de Barcelona. En totes aquestes institucions s'hi llegien dissertacions histöriques o científiques i poemes, textos que eren escrits en castellä i en liatí sobretot.
El segle xviii europeu va veure diferents moviments estětics, com el rococo, el neoclassicisme 0 el sentimentalisme, que a la segona meitat van coexistir, de vegades fins i tot en un mateix autor. Com havia passat als segles anteriors, la literatura culta dels antics territoris de la Corona dAragó estava atenta a les modes europees, que ara venien de Franca i d'Itälia. Ľautor més representatiu del neoclassicisme va ser Joan Ramis i Ramis (1746-1819), nascut a Maó -des del tractat d'Utrecht (1713) que havia posat fi a la guerra de Successió, l'illa de Menorca es trobava sota sobirania anglesa. El catalá hi va ser la llengua oficial de lAdministració fins el 1782, quan va tornar a formar part ďEspanya.
Jutge de professió, Joan Ramis va escriure les seves primeres poesies en catalä, castellä i liatí i va ser un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que es reunia a casa seva. Lucrěcia o Roma libre (1769), tragédia en cine actes que reprěn un episodi de la história romana, és una exal-tació dels valors de la Il-lustració burgesa: defensa la fidelitat conjugal, la virtut i la justícia en contra de la tirania. Ľargument és el següent: el noble romä Col-latino, mařit de Lucrěcia, lloa la castedat de la seva esposa, enfront de ľopinió de Tarquino, el fill del rei de Roma que estä convencut que no hi ha virtut en el cor humä. Després del fracas del seu intent de seducció, Tarquino viola Lucrěcia i ella, després de confessar al seu marit el que s'ha esde-vingut, se suicida, incapac de viure en la deshonra. El representant de la reialesa és pěrfid i Lucrěcia és ľhonestedat personificada [text 7]. A finals de segle, la Revolució Francesa (1789) passaria eis reis per la guillotina.
TEXT 1
Molt egregia senyora,
[...] les noves que Ii puc dir de nostra salut son bones i tambe poria ser que nostre Senyor nos hagues fet la merce que tots desijam, que depüs demä haurä quinze dies que tine tarda, i los pits me sön un poc engruixats i he tengut los primers dies de mal de ventre, de manera que, si la cosa va avant, tine mes senyals de Catalineta que de Perico. Pläcia a nostre Senyor que sia lo que Ell sera mes servit i a Ell sien fetes grades de tot.
[...] Don Juan, mon senyor,' estä molt bo, guard-lo Deu, i Lluiset, per lo semblant, lo qual deixä-rem en Mol ins de Rei per causa de la verola i rosa que hi ha aci i havia en Montserrat, i en aquella vila no hi ha res. Vui2 n'he sabudes noves i estä molt bonico i content ab unes hores3 que li he fetes comprar, que ja llig los salms per merave-lla: ha'm escrit que s'es confessat i que estä molt alegre, puix no te ningun pecat. [...] LIuTset besa les mans de vostra senyoria i diu queestudiarä molt i aixi hofa.ique no sera veciat4 i que tostemps se recorda de vostra senyoria i la vol mes que a tots nosaltres, i que vol ser catalä, que ja defensa la terra ab los altres patges del princep que Ii diuen mal de Catalunya.
ESTEFANIA DE REOUESENS, fragments de cartes (1533-1534) a la seva mare, Hipölita Rois de Liori, comtessa de Palamös
TEXT 2
I és aixi com veien els altres déus que aquell home era un mim deJúpiter,caraquestestransformava de tal manera que apareixia sota la figura d'una
1 Estefania sempře s'adreca aixi al seu mařit
2 vui ■■■ avui
3 hores = llibre d'hores, d'oracions
4 veciat = aviciat
planta, portant una vida sense sentits, i després, en retirar-se una petita estona, retornava a lesce-nari com un comediant o un actor de costums, deformat en mil aparences diferents ďanimals. Diries que era un irat i furiós lleó, un Hop rapac i vorac, una astuta rabosa, una truja bruta i golafre, una tímida llebre, un gos envejós, un ase estúpid. Després ďhaver representat tot aixö, allunyat per un moment del public, tornava a aparěixer, alcat el teló, com un ésser prudentjust, sociable, humá, benigne, solidari, en definitiva, com un home. Tenia relacions amb eis seus conciutadans, de vegades exercia el poder, de vegades 1'obediěncia. Es preocupava, juntament amb eis altres ciuta-dans, de tot el que té a veure amb eis costums i utilitats públics.en tot,aI cap i a la fi,era un home comproměs amb la seva ciutat i solidari.
JOAN LLUÍS VIVES, Fabula de hornině (1518). Traducció de Marti Duran
TEXT 3
Lucio. [...] Acö passa ab veritat aixi com ho die, i d'aqui ve l'escändol quejo prencen veure que per avui tan absolutament se abraca la llengua cas-tellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavaliers de Catalunya, recordant-mequeen altretemps nodonaven Hoc ad aquest abüs los magnänims reis dÄragö. I no die que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i tambe confesse que es necessari saber-la les persones principals, perque es l'espanyola que en tota Europa se coneix, perö condemne i reprove l'ordinäriament parlar-la entre nosaltres, perque d'aeö se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pätria i aixi pareixeria ser per los castellans conquistada.
Don Pedro. No estic mal ab loquediu,quecert ja comenca de passar la ratlla aquest abüs, tant i mes que aci, allä en Valencia entre nosaltres. Jo tindria per be que es consideräs per tots acö.[...]