tes de morats; eis pits, plens i blancs, rebentats a cops de puny; eis llavis migpartits per les dents d'a-quelles feres; eis cabells d'or arrencats a grapats i eis bracos desllorigats barbrament...
Va veure, quan la luxuria i la cobdicia dels mons-tres restaren satisfetes, el desenllac d'aquella realitat esgarrifosa. Va veure dugues mans peludes, enormes, negres, estrenyent aquell coli formosissim. Va veure la llengua penjant i eis ulls sortits. Va veure, per la finestra que eis monstres havien deixada oberta al fugir, la claror de la Huna, l'argentada Huna de les xardoroses nits sicilianes, iHuminant placivolament aquella escena horrible...
120
Victor Catalä (L'Escala, 1869-1966)
PARRICIDI
La Lena estava intranquil-la, neguitosa: mentre va veure el seu home a casa, tingue coratge, com si aquell infelicet la preserves d'un perill amb sa sola presen-cia; perö, aixi que En Feiet s'aixecä i feu la darrera pessigolla al nen i fregant-se eis llavis amb el reves de la mä i encastant-se la suada barretina se dirigi pausadament cap a la porta, amb aquell pas incert que tenia d'un temps encä, a ella va fallar-li el cor. Li vingueren intents de demanar-li lo que no Ii havia demanat mai: que Ii fes una estoneta de companyia, que no la deixes sola aquella nit... perö de seguida el record de Yaltre, com si fos un mos de ferro, Ii aturä la paraula. I En Feiet sorti; ella va sentir el clic-clec de la clau com dues martellades en eis pol-sos, i una suor d'angoixa Ii enrosä el front.
Havia agafat por d'encä que l'altre la va escome-tre a entrada de fosc a la font per dir-li que aquella mateixa nit deixes la finestra oberta, que sabia tot lo d'ahir... i havien de parlar. Se quedä sangglacada, puix se refiava que eil era a Franca: Ii havia dit que l'anada duraria mes de dos mesos!
El menut, veient sa mare muda i quieta, baixä de la cadireta de bracos, i anä a tocar-li la cara amb ses manetes fresques.
—Mama... mida tin tatä!...
I Ii ensenyava el ganivet de llescar pa, lligat amb una veta, per l'anella de llautö del cap del mänec.
121
—Que no et facis mal, fillet —va dir-li, tota dis-treta, sense saber bé lo que deia ni lo que mirava.
El nen, cridant alegrement: —Oi, adi!... Oi, adi!...— comencä a córrer per la cuina, arrossegant darrera seu el tata.
El rellotge de caixa de la sala... clinc, clinc, clinc!... va picar hores amb espinguet adelerat. Eren les vuit. La Lena botä en la cadira com si li haguessin donat una vergassada. Apressarada i nerviosa rentä els plats i endrecä la cuina. Tan tost hagué acabat, prengué el nen de la mä per dur-lo al bressolet que li tenia vora el Hit gran. El menut no havia deixat son tatä, i, tot muntant ľescala, el ganivet, lligat al cap de la veta, anava petant de graó en graó.
A tres quarts de nou, el Titet dormia com un angelo, i ses manetes grassones i llefiscoses sembla-ven dues pilotetes d'argila sobre la blancor de la roba.
La Lena obrí la finestra: no feia Huna, i tot ľhort era un tou ďombra en la que bellugaven altres ombres més espesses que semblaven fantasmes: eren els arbres, remoguts per un lleuger ventet, que, com fresca manyaga, lliscava per les galtes de la Lena, esbullant-li els cabellets dels polsos. Aquella frescor li va donar esgarrifances, i, ajustant una mica els dos batents de la finestra, s'assegué vora el llit. Amb el cap baix i la mirada fixa, se lliurä a estranyes me-ditacions.
Passä una estoneta.
A baix, a ľhort, se produí una petita remor de mates remogudes, i poc després dos puntets verdo-sos rellu'fren en la fosca, darrera el badall de la finestra: les dues fulles s'apartaren una mica i passä un cap de trets vigorosos i Celles frunzides. Tan pensa-tiva estava la Lena, que no s'hauria adonat de res si ell no li posa una mä sobre l'espatlla: llavors s'ai-xecä d'un bot, xisclant:
—Que tens? —li va f er, malhumorat.
L'home ajustä la finestra i retornä lentament cap a la Lena: va agafar-la d'un brae, atraient-la cap a si;
122
Ii clavä la mirada en el rostre —encěs com una ro-sella—, i se la guaitä amb fixesa, sense pestanyejar: ella estava confosa, no sabia que fer ni que dir, i girä el cap per fugir d'aquells ulls esquerps que semblaven punxes.
Llavors ell ľabracä dolcament pel cos i va fer:
—Que no saps que he tornat perquě t'enyorava?... No m'hi puc estar, lluny de tu, per més que vulga.
I així junts, cara a cara, anava mirant-se-la gelo-sament, mig entendreit: de sobte, relligä amb violěn-cia els dos bracos ferrenys, que estrenyien mateix que cordes, i, encastant-la a son pit, comencä a besar-la i rebregar-la en un furios rampell de carícies.
La Lena tirä el cap enrera, mig ofegada... Prou que el coneixia ella, el geni estrany i tempestuós ďa-quell home que l'estimava com un boig i que la ma-tava a forca d'estimar-la.
—Prou... prou... —gemegä a la fi, dolorosament; perö ell seguia masegant-la sense fer-li cas.
D'improvis, com ho feia tot, afluixä els bracos, i rebatent-la cap al llit, forfollä:
—Despulla't.
I mentre ella, defallida, rodant-li el cap, ľobe'ia, ell, fosc i neguitós, se posä a passejar per la cambra, amunt i avail, amunt i avail... S'entrebancä amb una veta, espolsä la cama, i el ganivet, el tata del menut, rodolä fins als peus del llit gran.
La Lena jeia... el cabell ris tot afluixat, els llavis encesos, el coll blane i gras, i ľample pit inflant-se sota el liene de la camisa; fresca, atractívola, en plena joventut...
Ľhome s'hi acostä, esquerp, les venes del front grosses. Ella obrí els bracos, somrient amb čerta basarda.
—Vine... —i els hi enrondä al coll. Ell la deixä fer; perö baixet, molt baixet, com si volgués dir-li un secret o fer-li una festa, li preguntä a cau d'orella:
—Escolta, tu: qui era?...
123
Com mossegada per un escorpi ella el deixä anar: arribava el moment temut.
—Que vols... dir? —murmurä amb esforc.
—Ja m'ho pensava, que no l'aguataries la paraula de no mirar-te a ningü mes!... Aixi vas neixer i aixi has de morir; perö, al manc, digue'm qui 6s...
La veu d'ell era baixa i tranquilla, perö a ella aque-11a mansuetud no l'enganyava pas.
—Qui? —afegi amb prou feina.
—El d'ahir...
I la besava amb suavitat, en eis ulls, en la boca. Ella tremolava de por i recolli tota la seva sere-nitat per mentir.
—No t'entenc... no se pas...
Una onada de sang envermelli la cara de l'home.
—Mentida! T'he dit que ho vull saber!...
—Perö si...
La vermellor s'enfosqui i el respir xiulä com si passes per un canö de canya.
—Jo vaig veure-ho. Ho saps? Jo vaig veure-ho; ahir nit, quan se despenjava d'aquesta finestra... Si l'hagues conegut avui Ii hauria tret les tripes; perö tant se val! Sera demä... Tu tingue'n tants com vul-gues: tots hi petaran d'un en un!
A ella eis llavis, blancs de terror, Ii tremolaven seguit, seguit.
—Te juro, Pau...!
L'home senti que quelcom roent Ii abrusava el cervell.
—Mentida, te die, lladre!... No em facis eneegar i digue'm qui es d'una vegada o, si no, t'ho fare vo-mitar a la forca!
Un espant infinit paralitzä la llengua d'ella; l'home, comengant a perdre la serva, Ii posä les dues mans al coli.
—Ho vols dir? Si o no? —barbotejä, amb veu ron-ca i tremula.
—Deixa'm anar, Pau! —xisclä forcejant per esca-par-se.
124
Perö aquell home, que de seguida cremava com l'esca, fora de mare i enfollonit per la resisténcia, ja no sabia lo que es feia, i, tot escopint ultratges i sar-casmes, estrenyé el coli blane i tou, enfonsant-hi, im-placables, sos dits de ferro.
Ella debatia desesperadament cames i bracos, sal-tava, se revinclava, cocejant, mossegant, esgarrapant, destrossant com una fúria tot lo que trobava; perö eil, amb eis ulls fora del cap, i eis cabells esvalotats, espremia tota sa forca per escanyar-la, llancant grunys de fadiga i carrisquejant les dents.
La lluita fou breu. A la fi, la pobra dona, acabades les forces i estroncat l'alé, deixä anar cames i bracos i quedä com un soc. Tenia el nas ple de sang, el blanc dels ulls vermell, un pam de llengua a fora, sense aparenca humana: les ninetes blaves, enrondades d'un cérvol sagnós, immöbils i fixes, semblaven mirar en-cara, esparverades, son botxi.
Quan ja no la senti debategar, afluixä les mans amb recel, i després, com poruc de que se remo-gués altra vegada, se llancä räpidament als peus del llit. Recordava haver vist una eina dolenta... L'en-fonsä una, dues, tres... quatre vegades?... No ho sabia pas; fins que la mä Ii digué prou, aturant-se so-bre aquell montoll de carn i robes fumejants.
Comencava a revenir-se quan senti soroll i barbo-teig de malediccions a baix. Mira a ľentorn i les sangs se Ii gebraren: el terror havia esclarit sobtadament ses potencies entenebrides, com un llamp esclareix la gola de l'abim. No Ii quedava sinó un cami... i, quasi al mateix temps que entrava en la cambra En Feiet, begut com de costum, I'assassi saltava per la finestra. La butxaca de la brusa se Ii enganxä en el llisquet del finestró: donä estrebada i desapare-gué.
En Feiet venia molt cremat: l'havien tret de la taverna amb bones paraules, i aquella feta se Ii havia clavat mateix que un clau en el cervell enterbolit; volia dir pestes, perö la llengua se Ii entrebaneava lo
125
mateix que els peus. Per més vergonya, tornant cap a casa — lluny del pöble dos trets de bala—, com que era tan fosc i ell no sabia on les donava, s'havia errat un pěl del camí i caigut enmig dels esbarzers del marge: amb pena i treballs havia pogut eixir-ne, ben engarrinxat de mans i cara.
—Va... tua! —grunyia, enquimerat, tombant d'una envestida, amb les esses que feia, el Hum encěs que hi havia sobre la caixa.
Maldava per despullar-se i, no podent deseixir-se'n, s'ho deixä córrer.
Palpä el Hit.
—Lena!... Le...naa!... —i mastegava, amb la llen-gua gruixuda i estoposa—. Osque!... Fes... te enllä!... —empenyent, a les palpentes, el cos xop i calent en son bassal de sang. Després, arrapant-se al petge, s'en-filä al Hit com va poder i s'hi deixä caure pesada-ment, panteixant.
—Pfuuu!...
Al cap d'un minut roncava.
A les vuit del mati, el Titet va despertar-se, rient i fregant-se els ullets amb els punys closos.
—Mama... mama!... —piulä com un aucellet.
Ningú li torná contesta. Com passava així sempre que sa mare era per baix o fora de casa, no s'amoi'nä. Aixecant els peuets, comencä a jugar, pessigant-se les boletes rosades dels ditets i retorcent-se i escla-fint rialletes a cada pessigolla.
Perö passä un quart i un altre i la criatura, avor-rint-se, cridä més fort sa mare: no li respongueren sinó els runflets del borratxo. Baixä del bressol i s'a-costä al Hit: pen Java un brae de la morta, ensagnan-tat, rigid. El Titet va agafar-lo i el pessigä, com feia sempre que volia que sa mare se fixes en ell; perö llavors la mare no es mogué, i el pobre menut, impa-cient i consirós, somicä amb veueta nuada:
—Mama meva... mama meva: nom mam!...
La quietud segui; fins el borratxo deixä de bufar.
Llavors ľinfantó arronsä les espatlletes resignat i sos-pirä baixet:
—Mama dom.
I, trobant totes les portes de bat a bat, baixä ľes-cala i sortí al carrer.
Era diumenge, i les hortolanes tornaven del mer-cat: el vegeren arrimat al pedrís, en camisola, la ca-reta tota compungida.
—Mireu aquesta criatura, com ha fugit!
I una ďelles, ficant el cap a la porta, cridä amb espinguet:
—Lena!... Lenaaa! Vine a buscar al nen! Ni contesta.
—On és la teva mare, fillet?
—Mama meva dom —repetí el menut, signant cap a dins amb son ditet grassó. —Anem, anem a buscar-la.
I la dona, abracant-lo i eridant la Lena, se ficä dins i, deixant-se guiar pel Titet, que empenyia cap a ľescala, pujä i arribä a la cambra: llancä un xiscle espaventable i, com boja, se preeipitä escales avail.
—Que hi ha? —van f er les altres, veient-la sortir d'aquella manera.
Ni ho podia dir: tota debategava.
—Pugeu!... Veniu!... Senyor!...
Totes deixaren els cistells a terra i, empenyent-se, passaren la porta a la una.
Veus aqui lo que van veure:
La finestra, oberta de bat a bat, deixant entrar un doll de claror enlluernadora. En la mateixa paret de la finestra, la capcalera del hit: sobre ďell, estěs, tot reblincat, el cos de la Lena, ja enrampat i fred, renyegant una cama nua, ľaltra tapada amb el co-brellit, la camisa arremangada més amunt de genolls, el pit pie de grumolls foscos, la cara brufada, tota clapes morades i roges, els ulls exasperadament oberts i envidriats, els llavis botits a punt ďesclatar, les dents vermelles i penjant de costat tres dits de llen-gua, ampla, pesanta, negra i coberta d'una mena de
127
borrissol cendrós; tenia els dits encarcarats per la suprema crispadura i les ungles plenes de sang; en la que ensopava el coixí, i per la cara, estaven en-ganxats pellocs de cabells rossos... I al cim de tot, travesser en el Hit, jeia En Felet, boca en alt, el cap sobre el ventre de la morta, encara mig věstit i ben ensagnantat de roba, de mans, de cara, de cabells... de tal manera que, a no sentir-se sos runflets, s'hau-ria dit que era també cadaver. Alii s'havia passat tranquil-lament la nit, després d'haver-se ben rebolcat per fer-se Hoc.
A terra hi ha via un bassal de sang que s'havia escampat a tota la cambra, escorrent-se en reguerons per la pendent i els junts de les rajoles. Sobre la caixa, el Hum, tombat, regalava un rastre ďoli, i en la parra de ľhort, que pujava arrimada a la finestra, les caderneres refilaven alegrement.
Quan les dones comencaren a revenir de l'esglai, una va dir:
—S'hauria d'avisar el metge i la Justícia...
—Jo me n'hi vaig, i, mentrestant, desperteu an aquest perdut.
I l'hortolana que tenia el Titet el deixá al sol i sortí.
El Titet va ajocar-se vora el Hit, i, mullant son ditet d'argila en la sang de sa mare, comencä a pintar ratlles sobre les rajoles.
Un cop romput el foe, esclataren les exclamacions com ruixats de bales.
En la cambra s'hi aixecä un guirigai. Totes les dones parlaven alhora de matar, de penjar, d'esquar-terar...
Una de valenta, encesa de quimera, ana a estirar dels peus el dormilec; una altra, adonant-se de lo que feia el menut, ľaixecä, escruixida.
Llavors el menut revinejä, cridant:
—Upeta!... Vui upeta!...
Demanava l'esmorzar, son platet de sopes de cada
128
dia; pero ningú li va fer cas. Plorä una mica, s'acon-solä de repent i tornä cap a la finestra.
Avancada de bon tros per un remoreig d'eixam, una glopada de gent enträ en la cambra: eren els primers que havien sapigut la nova i venien corrent, sense bleix, per no perdre les primícies de ľespectacle.
Entretant, En Felet, despertat a la forga i sotra-quejat de tots costats, no sabia lo que li passava: el rebombori ľatabalä i anava passejant ďuna banda a ľaltra eis ullots encantats i těrbols.
I enträ gent i més gent, horroritzant-se i esvalo-tant per tandes; tants s'aplegaren dins de la cambra, que no hi cabien, i més ďun tenia que třepit j ar la sang del söl.
Entorn del Hit, les dones vociferaven, excitades; i el pobre Felet, més estranyat com més anava dei-xondint-se, no parava de girar el cap a dreta i esquer-ra, com preguntant a tothom amb la mirada.
A la fi, una mä repta, estirant un dit nusós, li signä el Hit. En Felet mirä amb torpesa: de primer semblä que no veia res; després la gent nota que perdia el color i es posava a tremolar, amb un tre-molor tan fort que feia sacsejar el Hit i petar la cap-calera en la paret.
—Ara és hora ďespantar-se i tremolar, brětol, més que brétol! —xisclaren tres o quatre veus.
Perö ell no sentia res, no veia res, fora ďaquella carnisseria espantosa. Estengué eis dos bracos amb gest desesperat per llancar-se sobre el cadaver, perö unes mans forcudes ľaguantaren amb violěncia per la brusa. Llavors, amb els ulls esparverats, badant tanta boca com tenia, tirä el cap enrera i s'esgarrapä el pit amb fúria: la crudel impressió l'havia sobtat de tal manera que no podia dir res i s'ofegava, s'o-fegava amb un gran sofriment.
Una dona, indignada, feréstega, no es pogué estar de donar-li una empenta furient: amb la sacsejada, En Felet esclatä un plor llarg, estrepitós, desolat.
El cor de malediccions i ďimproperis prengué
129
5.-
llavors proporcions alarmadores, i la idea de fer-se justícia per son compte, venjant a l'acte la mort de la Lena, brollä, com un floriment metzinós, en el cer-vell primitiu ďaquella munió ďéssers exasperats per la vista de la sang. Cada u sentia desvetllar-se els mals instints i posseir-lo un desig de carnatge i violěncia; i totes les mirades, prenyades d'amenaces, se dirigien, mateix que glavis, cap a En Felet. Llavors aquest, encara inconscient, baixä del Hit, brandant insegur, com quan estava ubriac: d'improvis la gent, esfere'i-da, reculä fins a la paret. En un replec del llencol acabava d'apareixer el ganivet de llescar pa, ben pie de sang. Per un minut, ningú gosä moure's: després, una vella, aixecant-se les faldilles i petjant de pun-tetes, s'acostä al Hit i, estirant la veta, tota vermella, féu seguir ľeina.
El Titet, a ľadonar-se'n, allargä les manetes, xis-clant, rialler:
—Tatä meu! Tatä meu!
Ľapartaren ďuna revolada i torna a revinejar, pi-cant de peus i demanant el seu tatä.
La indignació de la gent no tenia ja aturador. Les dones cridaven que se Vhavia de cremar de viu en viu enmig de la placa, perquě servis d'escarment.
En Felet, aixi que el singlot Ii deixä dir paraula, preguntä ansiosament:
—Qui ha... sigut?... Qui ľha, ľha mor... ta?
Se miraren uns als altres, escruixits de les pre-guntes.
—Sentiu?...
—Brětol!...
—Borratxó maleit!
Encara no ho entenia: la vella del ganivet, tor-cent-se cap a ell, urpint-lo talment amb la mirada perversa i rient sinistrament, arran de la seva cara, li agafä les mans ensagnantades i plenes de llägrimes, posant-les-hi davant dels ulls.
Sols aleshores la raó illuminä aquella pobra intelli-gěncia poruga; sols aleshores comprengué que ľacu-
saven a ell, al marit, d'haver dagatejat la seva Lena. En Felet perdé ľesma ďesglai; volgué cridar, pro-testar, dir que no havia pas estat ell; perö, sense ni tan sols acabar ďobrir la boca, caigué rodó, com llampferit, sobre la caixa.
En tant, contava la tavernera:
—Mireu lo que són les coses! Ahir per ahir el vaig treure de casa, de llästima que em feia... «Vés, infelic —li vaig dir—, que si no t'haguessin triat per tapadora, ja no te deixarien ésser la riota del pöble!»
—Ben mirat —salta algú—, tu hi tens culpa, en aquesta mort... Si ell no hagués sortit gat de casa teva ja no hauria passat res.
La tavernera se regirä com una vespa.
—Jo! La culpa, jo?! Només mancava aquesta!
Anava a esclatar la baralla quan arribaren, seguits de llarga corrua, el jutge, el metge, el bathe i el se-nyor rector. Manaren a tothom que sortis de la cam-bra. Una dona abracä el Titet, que duia entre sos di-tets d'argila un esqueix de roba blava plena de ta-quetes fosques: maldant, maldant l'havia desengan-xat del llisquet del portico, sense saber, ľangelet, que aquella era ia millor prova de la innocěncia de son pare.
Vint-i-quatre hores després, a les deu del mati, tot el pöble s'agombolava en la carretera per veure pas-sar ľhomeier, a qui la Guärdia Civil se n'enduia cap a Girona, amarrat colze per colze, com un Crist.
Anava abatut, mort, flaquejant-li les cames, la bar-ba sobre el pit, el color de cera. Ja no podia plorar, ja no es desesperava cridant que era innocent. A la fi, ningú se'l creia, tothom li demanava que expli-qués lo que havia passat. I ell no sabia res, no es recordava de res...
I estava tot pie de sang, i tenia cara i mans esgar-rapades i la camisa esqueixada, i un tallet al brae i les calces molles d'oli... mentre sobre la caixa que-dava el hum tombat, en les parets i en el pilar del
130
131
Hit manotades de sang, i més sang en les ungles de la Lena i en el ganívet que li havien trobat a sota.
Amb gran facilitat i perfecta unanimitat de parers, tothom reconstruia ľescena.
En Feiet havia sortit gat de la taverna i arribat a casa seva sense gaire coneixements. Ell solia tenir el vi tranquil, puix no es guardava memoria de que mai hagués inquietat a ningú; perö aquella nit, al passar per la cuina, potser havia vist sobre la taula el gani-vet de llescar pa, i aixö, regirant-li males intencions, li havia inspirat la idea del crim. Pujaria a dalt amb ľeina a la mä, i dins de la cambra s'hauria desenrot-llat una lluita espantosa. A la fi, la dona havia sigut vencuda per la fúria del borratxó... I que s'havia ben rabejat en el carnatge, el barbar. Catorze ganivetades, ďelles nou mortals de necessitat, segons parer del metge. Després, ja satisfet i apaivagat son coratge destructor, s'havia tirat sobre el Hit, adormint-se tran-quillament.
A forca de sentir contar aquella história a cente-nars de vegades en aquell horrend dia, el mesquinet acabä per preguntar-se amb esglai a si mateix si podia ésser čerta; si era possible que ell, ell mateix, En Felet en persona, hagués fet lo que li llevaven, hagués donat la mort a la seva pobra muller. I anorreat i destruít per ľhorrible sospita, baixä el cap al pes del Deští i es disposä a sofrir resignadament el cäs-tig de sa culpa imperdonable.
—I, encara, doneu gräcies a la borratxera, que vos lliurarä del garrot —li havia dit a tall de consol el secretari del pöble, que era molt entěs en el ram de Heis.
Com la cosa era de si tan clara, ningú es va fixar en la finestra oberta, ni en les ditades de sang que hi havia en eis muntants i que baixaven al llarg del tronc de la parra, ni en el rastre de petjades fres-ques que atravessaven tot ľhort i es perdien bose en-dins. Si tenien en son poder el criminal, poc menys que convicte i confés, a que cercar eine peus al gat?
132
I el pobre Feiet, corsec de dolor i de vergonya, arrossegant les cames i empassegant a cada punt, emprengue el cami cap a les presons del rei, escor-tat per dos benemerits de cara ferrenya i perseguit per les mirades abrusadores i inclements de tot un pöble regirat.
D'enmig del darrer aplec que guaitava aquella sor-tida ignominiosa, dos bracets grassons s'estiraren cap al pres, i una veueta d'aucell xisclä alegrement:
—Papa!... Papa!...
En Feiet s'aturä en sec.
—Fill meu!
Un dels guärdies Ii donä una rambada brutal per fer-lo caminar.
Dues llägrimes com cigrons van botre dels ulls del pobre home.
—Adeu, fill del meu cor! Adeu! Adeu!...
I reprengue son cami.
Ja pertanyia a la Justicial
CARNESTOLTES
La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son Hoc de costum, en son etern Hoc, darrera eis vidres del balcö, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, eis impertinents als dits i la pelegrina d'as-tracan sobre les espatlles seques i ossoses.
Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfres-ses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit tambe a orejar-se i la Gloria, la cambre-ra gran, despres d'aeonduir la senyora, s'havia reti-rat prudentment, enduent-se'n el quinque, per no des-torbar-la en ses devocions del jorn.
I la Marquesa, estacada al seti per sa immobilitat forcada de paralitica, s'havia quedat immobil i ente-nebrida en la gran cambra sense llum.
133
Joaquim Ruyra (Barcelona, 1858-1939)
LA FINETA
La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins ľendemä de bon sol, perqué volen aprofitar les calades de prima i de ma-tinada. Sa mare, pobreta, algunes sctmanes endar-rera se negä en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha ďengolir-nos a tots. La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir.
Així que veu blanquejar en eis vidres entelats de sa finestra el primer llustre matinal, salta del Hit, s'afanya a vestir-se i surt a fora el portal de sa casa solitäria. La casa és Huny de poblat. S'alca en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.
Encara és forca fosc. Encara la Hum del fanal que crema en la cantonada de la casa, davant ďuna capelleta, és més potent que la claror de ľalba i fa groguejar un bon tros de paret. Les figueres, eis sarments i les garrotxes negregen pertot arreu. Els ar-brets ďatzavara semblen grans canelobres apagats abans ďhora. Arrastellats a lo llarg de la mar om-bradissa, van apareixent, grisencs i calimosos, eis penyals de la costa, com una llarga processó de fan-tastiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A free ďun dels més llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una estrella que es podria prendre per alguna joia ďaquell ressagat. És que encara regna la nit, i el dia pallid no fa més que guaitar-la amb timidesa
80
per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que amuralla el llevant.
La nina s'asseu en un pedrís i ulleja ľhoritzó, cercant-hi la vela del seu pare; pero no hi veu res sinó el gran desert ďaigua. La vela que cerca deu ser huny. Huny, part d'allä de la calitja.
Mentre está ullejant així, ou un estossec rogallós, es gira, i repara un home que passa pel camí. El cor se li eixampla: ja no estä sola. El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa estripada, sense gee ni armilla, amb unes calces curtes plenes de pellingots, arregussat de bracos i descalg, i amb un gaiató gruixut a la má. La Fineta ľha conegut de seguida i el saluda amb un ben agradós «Déu-vos-guard»; mes, així que és desaparegut costa avail, agafa por ďaquell home mateix que ľhavia encorat-jada amb sa presěncia, i corre tota tremolosa a tan-car-se i barrar-se a casa seva.
Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom que el de VHome del bose. D'encä que és vingut a ľencontrada viu a la boseúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la ďun gos de ramat. Fa de carboner i, quan li lleu, es dediča a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els cranes per les crétues de les roques i fent caure, amb esquer i grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que s'acosten a les maresmes en les nits de Huna. A vegades baixa a la cala i ajuda a tirar Hart; perö, enllestida la feina, no hi fa estaries: arreplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos, que, apartat de la gent, el vigila des ďalgun cap de roca, i ambdós se n'entren bose endins i s'allunyen per les penyes. Ľamo i el gos se donen més ďun esguard per lo sorruts, per lo roigs de pěl i per lo carnussos. De ľamo ningú ne diu bé ni mal, perö tothom se'n malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.
Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li treu totes les temors. Ascendent, xa-
81
r
mós, gallard, no sembla el mateix que decadent i tristoi se n'anä a la posta el dia abans. Ix de la mar dotat ďuna frescor jovencana, com d'un bany sani-tós i rejovenidor. El món s'alegra... les colors li torném.. Se diria que les plantes somriuen entre les 11a-grimes que han plorades a la nit.
A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de sa casa i, trescant d'una tira de sarments a ľaltra, d'una feixa a la de més avail, arriba a la platja veiha. Allí saltirona alegrement, a peu descale, per sobre les boves, fresques de rosada. A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns, branques de coral, pedres de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de Déu; desferres es-copides per la ressaga, que són de qui primer les agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa eis vestits i li penetra a la pell. Lla-vors s'adona que s'ha mullat de mala manera, s'a-parta ďaquell Hoc, i, tremolant de fred, se'n va cap al net sorral. També el troba fred i humit. En canvi, una onada que per atzar Ii ha esbandit els peus era temperada, calentona...
Quines ganes Ii entren de prendre un bany! La mar estä en bonanca. Les ones se boteixen amb sua-vitat, i, amunt i avail del vessant de la platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en ľensenada tan aviat es submergei-xen dintre ľaigua com ne re'ixen regalimant per tots els his de la molsa verda que creix en llurs aspro-sitats. Talment sembla que es xalen en un bany de piaer. La cala és solitäria, amagada entremig d'al-tes penyes clapejades de sol i d'ombres moraden-ques.
La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ningu la veurä. Fica ses petxines dintre d'una balma, estén son davantal, son sac i ses fal-dilles en una roca assolellada, i, quan resta en cami-
82
sa, guaita amb astorament a ľentorn i corre a ama-gar-se dintre el mar. Allí sent una escalforeta agradosa que es va emparant del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un Hit, i, amb el cap decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de ľaigua, els ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a bracejar i camejar amb dolg moviment. A pleret a pleret, neda fins a les seques; i, després d'haver pellucat en el banc de musclos, joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. Alio és el seu esmorzar.
Al cap d'una estona entra a ľensenada la carre-tera de flames que el sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret. Ľaigua Huu com el horn d'un peix escatós i daurat. L'escuma s'em-plataia, i esquitxa espurnes de foe a l'esflorar-se en les roques i el sorral. Fa una brava calor. Perö la raconada de llevant no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament els bes-llums que ľaigua envia cap a les penyes i les vibra-cions rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla. La nedadora se n'hi va després d'haver-se refrescat amb tres o quatre capbus-sades. Allí, vora la platja, s'ajaca sobre una roca fina. Tot just ľaigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet, que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d'un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquě, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu ľaigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de Hum.
Estä bé. Descansa calentona i tranquil-la. No ha de passar mal de cap per a res, ni per al dinar, perquě no l'ha de coure fins que arribi amb el peix el llagut de son pare. Només ľenneguita una mica el pensar que se n'haurä d'anar a casa sense camisa; perö, un cop porti les faldilles i el sac, la falla no es coneixerä pas. Per vestir-se s'haurä de ficar en
83
algun amagatall, perque, com que no te llencol per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si algu passes llavors per aquells voltants. Amagatalls rail... Per altra part, en dies de bonanga no sol acudir a aquell esparagol cap altra barca que la del seu pare... I ve-te-la alia que va venint a llargues bordades, a llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela que tantes voltes ha apedacat. L'o-bira amb alegria, com si veies 1'ala d'un angel familiar. Aquell llagut es la companyia, l'amor i tot lo que desitja. Aixi que atraqui, ella sera servida al seu pier, perque un de sos germans anira en quatre gambades a cercar-li la roba que necessita. Que es joliua, quan s'acosta lliscant per un mar tranquil, la barca que un hom enyorava! La nina la va seguint amb la vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera de les penyes, li sembla que s'es eclipsat un astre i que el mar s'ha entristit.
Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la barca, s'entrete contemplant com se retraten en el mirall tremolos de l'aigua els nii-vols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li tambe mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quant temps fa que no se l'havia vista. Te tot el semblant d'una dona, pero es mes formosa que abans... forca mes. Sa pell con-serva la tendror d'abans, pero mes ufanosa. Les nines grosses i negres de sos ulls verament escampen cla-ror per sota el portic de seda amb que les ombregen les pestanyes. Quan bada una mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca dentadura, llavors... sobretot llavors... es quan son rostre resulta mes bonicoi.
Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig aclu-ca les parpelles; ara somriu... Ho prova tot: fins i tot fa llengotes.
A lo millor del seu embadaliment es sent una xar-pada al muscle, es decanta esglaiada, i veu dintre l'aigua, a free de les seves, les cames vestides d'un
84
home. Lo primer que se li acut és que deu ser algun pescador que haurä caigut daltabaix de la penya. —I ara! —exclama—; que és aixô? —I, girant-se més, descobreix la testa de ľintrús. És YHome del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i esblanquei'da. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altre amb una fi-xesa d'estätua. Ell estä vinclat endavant, amb una de les manasses arrapada al muscle rodó de la donzella. No es mou, pero tremola de cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i aglu-tinats, com pelussera d'una closca de coco, pengen a manyocs sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pômuls boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aigiies fondes, tenen cert es-trabisme de bogeria. L'ale s'escapa xiulant per sos llavis ressecs.
La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lieu extremitud circula per l'encor-dillada de músculs i tendons dels seus bracos. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i, somrient, amb un somris tot desmaiat:
—Sou un beneit del cabas! —exclama—. Aneu, aneu.
Pero, reparant que ell se li acosta encara més, s'embraveix de sobte, ajunta les celieš i crida, amb alarma i enuig:
—Arri d'aqui, poca-vergonya!
EU s'immuta. Afluixa la mä, es redreca i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita aquesta oca-sió. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i pega bot cap a la mar fonda. Pero de seguida re-truny en ses orelles un bramul monstruós:
—Ets peix meu, llissa borratxa!
I al mateix temps sent la falconada del seu per-seguidor, que la junyeix i ľarbora en sec, empude-gant-la amb la bravada de salvatgina que s'exhala de ses robes i de ses earns. Un xiscle esgarrifós es-queixa l'aire quiet de l'ensenada.
85
En aixö un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les ga vines que peonaven per la plat ja aixequen llur vol alarmades. Els ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia comencat a caminar amb sa cärrega, s'atura... escolta... —No hi ha ningü —mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos bracos sa presa, que es vincla i re-vincla, cada vegada mes desmaiadament; i s'encami-na, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els peus li llisquen en els liquens del roquetam i no pot anar de pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc s'esten per l'aigua xarola-da i en ombra. fis el besllum d'una vela que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny räpidament per dins de l'ensenada. Els tripulants nan llambregat l'espantosa escena. Muts d'indignaciö, estan abocats a l'orla, brandant a tall d'armes llurs rems llargs 1 feixucs.
El primer impuls del raptor es fugir amb sa presa. Despres muda d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del söl mari una feixuga pedra i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes son coratge minva a manera que el Ilagut s'atansa i sembla creixer i es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la proa, i l'escalf del sol que vessa 1'ampla vela, que tapa quasi tot el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llenca la pedra que enarborava i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu gos.
Mai mes no ha tornat a Tencontrada. Al cap d'al-guns dies la gent no es recorden ni de que al mön hagi estat. Sols la Fineta, que ha esdevingut malal-tissa, hi pensa, a voltes, amb esborronament: hi pen-sa amb esborronament i... es estrany!... amb certa mena de compassiö i enyoranca. A 1'hora dels cre-puscles, quan estä sola al portal de casa seva, s'apo-dera d'ella un decandiment d'esperit tot somniös i
86
dole, i li apar que l'änima se li'n va, amb la mira-da, errant pels penyals de la costa. Pels penyals so-ledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res mes. I Ii acut una ombra d'idea de que, quan VHome del bosc feia ses aparicions, per alii no hi havia tanta desanimacio. Pensa que es una llästi-ma que aquell home ferestec s'hagues tornat boig, pobret!, i hagues fugit per a no tornar mes, mai mes, mai mes!... I aquest mai mes es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un congost i s'allunyen, sonant cada vegada mes apagats i melangiosos. Enmig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. Llavors se sobre-salta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.
MANEGUES MARINES
Era un mati de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar, donant-me la noticia de que hi havia mänegues marines. Me varen dir que se n'eren pre-sentades algunes, i que tot el pöble era cap a la banda de mar per atalaiar-les. Amb aixö em vaig llevar de pressa i em vaig liangar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla a mig cordar.
Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada baixa, densa i bonyeguda, que dei-xava un sotacobert, per on la claror es difonia terbo-la i somorta. Les parets blanques de les cases pre-nien un to verdös, trist. L'aire estava com adormit, com encantat. Eis plätans, amb llurs penjarelles de fulles rosses, s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impressionä. El carrer estava en la major soledat. Eis banquets dels espardenyers eren a les voravies, sense que ningü eis ocupes. Eis fadrins
87
contemplävem ľespectacle herrnós que davant dels ulls se'ns desplegava.
Queia la tarda d'un dels darrers dies de setembre. Després d'una setmana de bromes i borrasques, el Canigó va aparéixer molt avail amb ruada blanca, i ja feia dos dies que duia la cresta tota nevada per a no fondre's fins a ľestiu vinent.
Jo me n'havia d'anar al cap de pocs dies. El veil va comencar a parlar amb to greujós:
«Lo bon temps s'acaba, ľhivern se va acostant; mes, pensis pas que me faca por! Sóc molt veil; sé pas si per Sant Joan vaig tombar els quatre vints di-nou o bé els cent. Puc pas treballar, puc pas fer res, me migri, m'enyori. Les filles prou me porten per menjar, mes aixö me fa pena.»
I trencant de conversa:
«tCreuräs que cada matí, i al vespre, abans de jeure, haig de guaitar-me'l, lo Canigó ?» I llevant-se la barretina: «Veus? Tots dos tenim la testa blanca, i vivim ľun enfront de ľaltre: aixö fa que som amies de temps. Ell és molt veil, perö viurä sempre: jo be-lleu demä, belleu dins qualque setmana, m'hauran de dur al Campu Santu. Tu te'n vas a Barcelona. Deu ser guapo alio! Si tornes ľany vinent i puges aci dalt, lo Canigó el veuräs al mateix Hoc, mes lo pobre Po te pot pas dir a reveure! que hi sera pas pus.»
Raimon Casellas
(Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910)
LA FLORISTETA
Era una nit d'estiu, a l'hora de sortida dels tea-tres.
Jo m'havia aturat a prendre un boc, a l'acera del Continental, i ja estava per pagar i alcar-me, quan vaig sentir que unes manetes em forfollaven lleugera-ment per les solapes de l'americana.
—Miri... una gardenia. De nardo, ja no en tine cap...
Vaig deixar-me posar la flor, i a l'anar a donar una moneda, em va xocar l'estranya fesomia d'aquella criatura que tenia a davant meu.
Era una nena de deu o onze anys, primeta i alta per la seva edat; blanca, blanquissima de cara, d'una blancuria mate, freda, com la del marbre sense polir. I potser la cruesa de blancor farinosa ressortia mes encara pel to ences dels cabells crespats i revessos que, com volutes de foe, li venien sobre el front. La tofa de floes caragolats i flamejants, tan roents de color que semblaven vermellosos, feia un contrast vi-vissim amb el cutis esblaimat i aspre com la caratula d'un clown. I els ullets, vius i mofetes, i els llavis prims, sense color, i el nasset curt, pie de malicia, ajudaven a compondre un semblant indefinible, a on l'anemia es confonia amb la precocitat.
Amb tot i ser de linies prou gracioses, aquella ca-reta excentrica i avispada posseia una mobilitat tan sensible de faccions, que molts cops arribava a sem-
49
vol que hi vagi ni m'hi aturü... Perö, per aixô, sap? —va afegir, canviant instantäniament les tristeses per les postures—, quan me falten botines o neces-sito una bata, li envio una carta... Una francesa de 1'Eděn Concert me l'escriu...
—Que no en saps, d'escriure?
—No.
—Ni de llegir? —No.
—No te n'han ensenyat? —No.
—Ni de fer cap labor? —No.
—Ni de resar? —No.
—No deus saber el Pare Nostre? —Tot... no.
Bo i a mida que jo li feia aquestes preguntes, ella s'havia anat posant séria, com si de cop, donant-se compte de la misěria del seu estat, en comencés a sentir pena. Compungida i confosa, aquella careta de clown posturer havia parat de fer mueques, com re-tinguda per la vergonya.
Jo comencava a sentir una llästima vivissima per aquella criatura desemparada, sola i verna enmig del món; i ella, comprenent la meva commiseració, es posava trista i més trista, com si volgués rompre a plorar.
Sense poguer contenir-me, vaig exclamar: —Pobra nena! I doncs, com ho faräs quan seräs gran?
Mes, com si la meva exclamació ľeixerivís tot d'una, la criatura va mirar-me allavores de fit a fit, amb els ulls plens de picardia, i, després de treure la llengiieta com qui fa ganyotes, va replicar tota estra-nyada:
—Quan seré gran, diu?
I esclafint a dure de sobte, va afegir tot anant-se'n:
52
—Quan seré gran, rail
I va desaparěixer Passeig amunt, confonent-se en-tre les onades de la multitud.
DEU-NOS AIGUA, MAJESTÄT!*
Ni els veils més veils servaven record d'una seca tan calamitosa com la que afligia la comarca, ja de per si prou perjudicada sempre de manca de phages, per lo pelat que era el terrer. Feia condol de debö veure com les hortes i terres enclotades s'anaven tor-nant ermots, sense verdor, sense brosta, igual que si hagués socarrat un foe tots els conreus i plantades. I, per lo que toca les peces de secä, vessanes altero-ses i feixes de sembradura, ja es pot comptar com estaven de resseques i eixarreides.
Amb tot aixô, la misěria treia la grapa pertot arreu i, elevant ľurpa aquí i allí, no perdonava les masies i els poblets de ľencontorn, ni feia mercě a la Pobla de Codolar, la vila feréstega i negra, que era el centre natural de la comarca punida. Gent endias-trada i de sang bullenta, els habitants d'aquell racó de món se donaven més que mai als desfets i a les disbauxes, com si estiguessin persuadits que havia arribat l'hora de finar el món i, tant per tant, més valia gaudir-se i rabejar-se en la darrera extremitud. Les comarques vei'nes ja ho deien prou: «Gent de la Pobla, gent de la forca!» Perö mai la dita havia res-sortit tan Verität com allavores; perquě, si eren prou desanimats i brětols sempre, ara la fam eis acabava ďempěnyer cap a les goles del erim. Amb la misěria cada dia més extensa, sovintejaven més eis furts, i amb eis furts eis desoris, i amb eis desoris les revenges, i les malifetes i les trai'dories, i les raons sag-
* Premiat amb la Copa del Consistori en els Joes Florals de ľany 1898.
53
7
nants de pöble a pöble, i les baralles armades de vei a vei.
Joves i vells maleien l'hora i el punt en que eis havia tocat neixer en aquclla terra de dimonis, que semblava condemnada a la fam. I mes d'un cop i mes de cent se veia eis homes com alcaven eis punys closos, amenacant el cel blau, el cel sere, el cel si-nistrament lluminös que eis rebutjava la caritat d'una gota d'aigua! Eis predicadors prou sermonaven per les esglesies dient que la calamitat que eis afligia era un assot enviat de Deu, per aturar-los en el cami de perdiciö. Perö ells... que es cas!... en comptes d'esta-mordir-se, s'exaltaven desesperats, renegant com mals esperits, cada cop que veien eis aljubs sense aigua, les cisternes fondes, eis safareigs buits, les sequies eixutes, eis recs secs com un os i eis molins parats i silenciosos.
Mes tant i tant durava la seca malei'da, que la gent de la Pobla, bo i rebeca i ferestega com era, va co-mencar-se a sentir abatuda, aclaparada. Si semblava que tots eis poders del cel i la terra i de l'infern junts s'haguessin conjuminat per fer de la comarca un munt de cendres!
Les terres, recuites per un sol sense pietat, s'es-berlaven aqui i alli, deixant sortir per les escletxes una cremor de fornal que inflamava l'aire amb xar-doroses alenades. Surava arreu una polsina blanqui-nosa que anava encalcinant la negror dels edificis i la fullaraca rostida de les escasses arbredes. I, entre la pols que tapava eis esperits i la xardor que abru-sava eis cossos, semblava que la vida anes a finar per la gent, per les besties, per les plantes... Panteixant de set, eis gossos caminaven fent esses pels camins empolsegats, amb la gola badada i la llengua caiguda de gairell. I aquella infernal tortura, que corsecava eis animals, no va trigar a fer-se sentir dels homes. Ja s'havien estroncat la major part de les fonts, i, de les poques que encara rajaven, n'eixien tan minsos rajolins, que sempre hi havia una gernaciö aturada
54
davant les aixetes, i a cada punt s'armaven disputes, i, quan no disputes, ganivetades, entre la gent que anava a omplir. Allö era l'angünia de la mort, el darrer badall de tota una comarca! I per tanta miseria i tanta pena, no hi hauria un remei, fos el que fos?
Des d'aquell punt l'endiastrada gent de la forca va comencar a pensar que la tremenda calamitat que eis decandia podia molt be esser un cästig de Deu. «Potser si que eis predicadors tindran raö», anaven rumiant, escoparrendits, molts dels qui ades ronca-ven fort i feien mes cara d'encalabrinats i capcalents.
I com que la forca del mal, terrible pels seus efec-tes, terrible pel misteri amb que es vesteix, podia mes que la sang bullenta i la superbia dels homes, va venir una hora en que tothom va haver d'ajupir-se davant la desolaciö, i de mica cn mica es van aca-bar eis roncs, les rebellies i les blasfemies.
Un dia, al mig de la placa de la vila perque tothom el sentis, un vellet va dir, cridant, que lo que calia era fer pregäries pübliques, si es que es volia cercar un consol a la congoixa que eis matava. I, com illuminats de sobte per les paraules del vell, eis homes que l'escoltaven varen obrir bon xic eis ulls a la llum de l'esperanga.
—En un cas consemblant —va seguir l'avi—, jo, de minyö, n'havia vist fer an eis vells... i Deu, Nos-tre Senyor, se va apiadar de nosaltres i va ploure molt i molt... i la collita es va salvar, despres de eine anys d'haver-se perduda.
—Doncs fem pregäries! —va exclamar tothom
amb ardiment.
—fis que ja s'ha mirat de fer-ne —va respondre el jai—. La parröquia major ja ha provat de treure la Majestät eine o sis voltes... perö mai de Deu hi ha comparegut una änima, ni de la vila ni de l'entorn. Quan se'n van fer sent jo quitxalla, ademes de la vila en pes, va venir la gent de Codolar, de Masferesa, de Riueixut; van baixar eis de Collmalsagna, de Font-
55
roja, de Pedregar, i fins de Rocamorta i de les Tim-bes.
—Doncs ara tambe hi anirem tots, tots! —crida-ven homes i dones, encoratjats per aquell raig de fe que els duia una guspira de confianca a l'anima.
—Que s'avisi els pobles veins!
—Nosaltres anirem a Codolar.
—Nosaltres a Masferesa.
—I, diumenge, a pregaries tothom.
—Que ningu hi manqui!
—Ningu! Ningu!
Tal dit, tal fet. Mentre els uns corrien pels rodals escampant la veu de les pregaries, d'altres anaven a fer saber a l'esglesia el bon esperit de la gent. El de-termini aviat va esser pres. El missioner caputxf, que feia els sermons al setenari del Carme, s'encarrega-ria de la predica i de comandar les lletanies. De l'esglesia major es trauria el Crucifix veil, la Santa Ma-jestat, que vuit homes, rellevant-se per torn, porta-rien damunt de les espatlles. Per acompanyar solem-nialment la imatge, vindrien les creus i els capellans de les parroquies i sufraganies. Despres de passar pels carrers de la vila, la professo emprendria el cami de Codolar, fins a arribar al turo de les Set Creus. Alii es faria el sermo, i apres la gentada s'en-filaria cap a l'ermita de la Misericordia, a on se dei-xaria el Crist fins que hagues fet merce de 1'aigua tan implorada.
Des d'aquell instant la comarca ja no va sossegar, sempre amb aquella cabôria, sempre amb aquell ne-guit de fer les pregaries publiques, que havien de ser la salvació de tothom. La gent de la forca mu-dava per moments de tarannä, i, molt més supersti-ciosa que creient, va comencar a imaginar-se que només calia treure la Majestát perqué el eel se des-fés en un mar d'aigua. Eixelebrats com eren per tot, fos cosa de Déu, fos cosa del dimoni, saltaven d'una
56
déria a ľaltra déria amb la mateixa fúria de salvat-ges, amb la mateixa exaltació d'esperitats.
Bo i esperant el dia de les pregaries, ja passaven per la vila colles de gent cantant a crits les lletanies i exclamant a cada junt: «Aigua, Déu! Aigua, Déu!», amb uns udols de fera que feien escruixir. Homes i dones anaven de genollons pels carrers, picant-se el pit amb un côdol o assotant-se ľesquena amb cala-brots. Per guarnir els frontis de les cases amb ob-jectes de pietat, els veins treien, de dins les cambres, imatges velles de sants i santes que, penjades per les parets, convertien els carrers en altars inacabables.
Un que hagués entrat de nou a la vila negra no ľhauria coneguda pas. Les tavernes de ľarraval, adés tan plenes de bullícia i cridôria, restaven solitaries i quietes com un reclôs de fossar. Les cases de meu-ques de sobre muralla, abans tan atrafegades i es-candaloses, apareixien estranyament quietes, amb les finestres tancades i barrades, com si fos Divendres Sant. Enlloc del món s'oien, com suara, les cancons obscenes que semblaven dictades a la presó o al bor-dell.
Quan va arribar ľhora de la professó, esgarrifava de sentir la manera com aquella munió de gent miserable, vinguda de qui sap quins pobles i llogarets veins, alcava un crit de plany al eel, fent prometen-5a de no cometre més pecats si Déu s'apiadava de la comarca. Grans i xics udolaven: «Aigua, Déu! Aigua, Déu!» Tot lo que un dia havia sigut escändol i im-pietat esdevenia desaforada contrició i viu penedi-ment. No n'hi havia prou d'anar a les lletanies amb devoció: calia presentar-s'hi fent extremituds de la més esbojarrada peniténcia. La major part dels as-sistents feien feredat de mirar, pels horrorosos en-ginys de suplici de que s'havien guarnit el cos. Quasi tots anaven amb els peus descalcos i amb les cames vestides d'esbarzers. Molts arrossegaven pesants ca-denes, o duien els bracos estesos, amb una pedrassa a cada mä. D'altres portaven al coll dos cabirons
57
clavats de traves, a tall de creu feixuga que els ma-cava les espatlles. Fins n'hi havia que, nus de mig cos per amunt, duien, amb cordes d'espart lligats a la cintura, uns trossos de roc que, a l'arrossegar per terra, a cada sotragada torturaven les earns del penitent. Talment semblava que el terror i la fam havien trasbalsat el judici d'aquella gentada enfollida i clamorosa. I es que, estamordits per la miseria, imprimien a la devocio la mateixa feresa, la mateixa mala sang amb que suara es destrossaven ells amb ells. Davant d'una penitencia enfurismada com la d'a-quells homes rebecs i enverinats, no se sabia si prendre els penitents per martirs de la fe cristiana o per lladres de cami ral.
Aixi que pels carrers de la vila es va posar en moviment la professo, d'aquelles animes grolleres es va aixecar un clam de «Miseric6rdia!» que, per lo ferotge i es trident, lo mateix podia ser una blasfe-mia que una invocacio.
Davant de tot, a tall de capitost, anava el missio-ner, un caputxi jove, mes sec i escardalenc que un anacoreta, pie de nusos d'ossos com un feix de sar-ments veils, ulleros i pallid igual que la mort. Amb el brag dret estirat, enlairava una creu a guisa de senyera, com si amb ella volgues conduir a les victories celestials, passant pel calvari redemptor, aquell estol d'orats furiosos. Despres, afilerats de quatre en quatre, venien els penitents, aclaparats, sagnants, adolorits pels aparells de turment amb que casti-gaven la maldat de les propies culpes. I per entre el dring que feien les cadenes tot arrossegant-se, i el xafec dels assots amb que els uns se punien, i el soroll de les pedres que remolcaven uns altres, sc-breeixien ais de dolor arrencats per les tortures. Dar-rera seguien les parroquies amb les creus, i les contraries amb les banderes. Despres venia la Santa Ma-jestat, llorda escultura de les centuries velles, vestida de barbres ropatges i coberta de matusseres joies per
58
la pietat ferrenya de les antigues generacions. I al capdavall de tot, estalonant els portants del Crucifix, com la impedimenta d'un exěrcit, marxaven els veils, les dones, les criatures, tota la gentada feble dels po-bles veins, formant una cua sense terme.
La informe comitiva prou volia avancar pels es-trets carrers de les Pobles; pero amb prou feines podia moure's marxant al pas i a batzegades. Era tan espessa, la multitud! Pesaven tant, les cadenes! Cos-taven tant d'arrossegar, les pedres! Era tan feixuga, la imatge del Crucifix!
Vulgues no vulgues, la professó havia d'aturar-se de tant en tant; i allavores un clergue entonava una posada dels goigs de la pluja, enmig del silenci de tothom:
Set tenia el poble jueu anant pel desert un dia, quan Moisěs, clamant a Déu, la dura roca feria, fins que Vaigua regalada a raig fet hagué brollat.
I la multitud, a l'una, responia:
Per la terra assedegada deu-nos aigua, Majestät!
Quan la professö va ser a emprendre la costa de Codolar, pedregosa i aspra com un cami de bruixes, allavores si que la marxa es va fer mes i mes dificul-tosa. Les creus, eis rocs, les cadenes, havien doblat el pes, i de tan fatigats, eis portants del Crist havien de rellevar-se a cada punt. Semblava que la mons-truosa comitiva, temerosa i avergonyida, no goses a desfilar per aquells indrets fatidics poblats d'horro-roses liegendes de fantasmes sagnants. Cada roca, cada pedra, cada sot, portava escrita amb taques de sang la histöria infernal d'un crim. Aqui un robo a
59
mä armada; alii un homicidi; mes amunt una vio-laciö...
Fins al cap d'hores no es va arribar a les Set Creus. En sent al sinistre paratge, famös en tot el pais pels set assassinats que s'hi havien comesos, la gentada es va aturar; i, mentre els portants ajeien el Crist sobre una marjada, el frare es persignava amb lentitud i comencava el sermö:
—Gent de la forca, de genolls tots i acoteu el cap a terra! —La multitud va obeir, esporuguida—. Abu, aixi es com vos vull veure sempre: ben humils i com-pungits. Quan es any d'abundor i dia de gräcia tot es plantar cara al eel i renegar de la seva providen-cia; quan es dia de fam, de set, d'adversitat, com avui, veniu, tot submisos i penedits, a reconeixer l'omnipotencia divina. Allavors, que mes voleu? Quin favor podeu demanar mes gran que el d'ara? Si es-tiguessiu en 1'abundor, estarieu en el pecat: esteu en la miseria, i ja comenceu a cercar el cami de salvaciö. Doncs, ique hem de fer sinö alegrar-nos i gaudir-nos, i entonar un himne d'alabanca a l'lnfinit, perque amb son cästig terrible us condueix a la gräcia? Per vosaltres nomes hi ha Deu quan hi ha fam: doncs bene'im la fam, que obra el miracle de tornä'us a Deu. Amb el Deu misericordiös, pie de bondat i de tendreses, no hi voleu pas saber res: doncs haveu's-e-les amb el Deu de les justicies eternes. Mireu... 1'ho-ra de l'escarment ja es arribada; i el Jutge divi, molt mes sever i poderös que els de la terra, vos asseca els camps, vos asseca els horts i us abrusa amb una xardor que sembla precursora de les cremors que us esperen a l'infern. Perque... entengueu-ho be... aquests flagells d'aqui, terribles i tot com vos els imagineu, gairebe res signifiquen. Ara son els cäs-tigs de la terra, transitoris i mudables, com tot es mudable i transitori en aquest mön, perö, mentres-
6Q
tant, se us preparen aquells que no muden ni s'a-caben mai. Despres d'una mort desesperada vindrä el judici sever, i, despres del judici, tota una eter-nitat de dolor infinit!
La multitud sanglotava, desfeta en llägrimes i clams.
—Mes... escolteu! —va reprendre el frare, com instantäniament commogut per la consternaciö de la gent—. iVoleu que demani al Totpoderös que pari per un moment les vergassades de la seva ira, mentre vosaltres vos penediu de tot cor i feu prome-tenga de descobrir püblicament vostres maldats?...
—Si, pare, si! —va bramular la gentada.
—Perö abans m'heu de prometre que el penedi-ment sera per sempre.
—Per sempre, pare, per sempre! —cridaven els penitents, tot cargolant-se, sagnosos i adolorits per les nafres que els feien els suplicis.
—Sent aixi, comenceu per confessar en veu ben alta les vostres iniquitats. No sou, per Ventura, els esclaus de la culpa? No sou els fills del vici i els engendradors del pecat?
—Si, si!
—Doncs giteu per aquestes boques d'impuresa la confessiö de tots els crims i totes les perversitats que us podreixen les entranyes. Aqui, sota aquest eel blau, obra de Deu; aqui, postrats davant la sa-grada Majestät, digueu al Senyor Jesucrist Nostre que sou uns matadors i assassins.
I les turbes responien:
—Som matadors i assassins!
—I lladres de cami ral.
—I lladres de cami ral!
—I gossos foils de luxuria.
—I gossos foils de luxuria!
—I heretges i renegats.
—I heretges i renegats!...
Aquell frare, descarnat i pallid com un espectre, semblava que sentia un goig suprem fulminant exe-
61
cracions sobre execracions, escopint dicteris i més dicteris a la cara d'aquella gent de maleída nissaga. Ara que tenia els perversos sota el peu, esferei'ts per la fam ďavui i per l'infern de demä, se fruia escla-fant-los el cap amb tot el pes dé les divines ires.
Perö de sobte, tot de sobte, quan més enutjat se mostrava el missioner fuetejant amb improperis ter-ribles les multituds... molts dels que alcaven el cap al cel bescantant les pröpies culpes varen veure com apareixia per ľespai una clapa blanca, allä, enllä, per la banda de llebeig...
—Mireu, mireu!... Aixö sembla aigua —van excla-mar els primers que s'havien adonat de ľaparició.
—Aixö és aigua... Si, que és aigua! —anava repe-tint la gent, cada cop més distreta de la prědica del frare i cada cop més absorta en la contemplació ďa-quell eel, que semblava fer senyals de compassió.
Entretant, la taca esponjosa, com ďescuma, s'a-nava inflant, inflant, per ľhoritzó. En breus instants, la taca blanca va esdevenir núvol gris, i el núvol gris va transformar-se en tápali negre que va endo-lar el cel de cap a cap. Un llampec va esquincar ľespai amb llui'ssors instantänies, i al moment va es-clatar un tro esgarrifós. I varen comengar a caure gotes, unes gotes grosses, al principi clares i després espesses, que, rebotent sobre la pols del terrer, alcaven fumerols de polseguera.
—Miracle s'és f et! —cridava la multitud, boja ďa-legria—. Miracle! Miracle de Déu!
La pluja s'espessia per instants i, al compäs de ľaigua rabent, creixia la bullícia de la gent, i tothom cercava refugi vora els marges. La munió es desfeia... s'engrunava... Dones i criatures corrien, ďací ďallä, augmentant la confusió... Els penitents, assotats pel xäfec d'aigua que els feia coure les earns sagnoses, demanaven roba per cobrir-se i no aguantar la pluja de pie a pie. A fi de tapar-se el cos, els homes es deslligaven les cordes i es desfeien dels esbarzers que els esgarrinxaven, que els ferien, i, un cop lliures de
la tor tura, exhalaven respirs de satisfacció. Varen comencar a desfilar-ne molts... ďaltres varen se-guir... després va ser una corrua de gent que se'n tornava cap avail...
Dret, com una sentinella al costat del Crist, el missioner contemplava amb ulls irats la covarda de-serció, fins que, no podent-se aguantar més, va apos-trofar els fugitius amb veu amenacadora:
—A on aneu, desanimats? No veieu que el Crist es mulla? Brětols, més que brětols! No fugiu! En nom de Déu vos ho mano, gent de la forca, no aban-doneu la Majestät!
Perö ells, res, res: dret avail sempre, igual que el dimoni els envestis... avail, sempre avail, cap a la vila, empaitats per ľaigua, que semblava córrer dar-rera d'ells com si els volgués assolir.
—Ara va fort! Ara va bé! —xisclava amb goig la multitud, davallant furient per entremig de la sob-tada fosca, que la resplendor sinistra dels llampecs illuminava de tant en tant.
I, ara caient, ara aixecant-se, baixava tota la munió com una riuada de earn humana, rodolant a les palpentes, escampant-se i esmunyint-se pels torrents i viaranys.
Els primers que varen arribar a la vila, ja negra nit, varen trobar tancades les cases de 1'arraval. Tothom va comencar a trucar als hostals i a les taver-nes:
—Obriu, que volem xopluc!
Al cap ďun moment les portes s'obrien, els car-rers es poblaven de gernació, pels balcons i fmestres sortien Hums... La major part dels homes es ficava a les tavernes demanant que s'encengués foe per eixu-gar-se la mullena de les robes. Altres es deixaven anar de colzes damunt les taules, demanant vianda i beure. «Que teniu? Porteu vi! Vi! Vi! Vinga vi!...» Tot era tallara i bullici... i, al compäs de la pluja que anava caient a doj o, s'alcaven cantúries per tot arreu... Quina vetlla de gatzara i de platxěria!
62
63
Ja era mes de mitjanit... i encara es sentia el soroll dels daus per les tavernes, i els trues i envits dels jugadors de cartes, i les riallades i els renecs dels borratxos... Les meuques de sobre muralla pas-saven, mig nues, per darrera les finestres, senyalant l'ombra del cos a traves de la cortina... Les guitar-res brunzien sense parar i, per entre el baf de la disbauxa, suraven retails de cobles desvergonyides:
Bevem i riguem-hi, que plou a desdir: cada goto, d'aigua val un got de vi!
Mentrestant, alia dalt, al turo de les Set Creus, el Crucifix es mullava, voltat de fosca i de solitud.
64
Santiago Rusiňol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
EL PATI BLAU
—Perdoni: £que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?
—Ai, no senyor: cap inconvenient —va respon-dre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa—. Pero no sé que pot pintar-hi. És molt petit i el tenim molt descuidat, perqué estic sola, amb una pobra germana que estä molt mala, i no em queda temps per res.
—És només per pintar les flors.
—Ai, pinti, pinti. Si ľhagués vist ľany passat, quan tots teniem salut i el meu marit (al eel sia) era viu, allavores si que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teniem ombra. Pero ara, ai! ens falta ľhumor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita estä d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.
Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de Hum alia al fondo, uns llimbs de claror, una cla-ror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar vio-lat, avergonyint al mateix eel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Alii, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; alii, lliris d'una blancor
65
3.-
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)
JORNADA D'ARTISTA
Va despertar-se. La llum somorta i grisa que en-trava pels ajustats finestrons l'impressionä desagra-dablement. Feia un fred terrible: sobre l'espatlla que tenia un xic desabrigada hi sentia com un pa de neu. Brrr! Estirä la peluda flassada fins que Ii feu pessi-golles a la barba, arraulint-se voluptuosament.
Una onada de mandra Ii feu cloure altra vegada les parpelles, i la son, la dolca son de les matinades hivernals, el reprengue porfidiosa.
En Joan tornä a runflar sibariticament, sorollant aquella cambra gran, de casa noble empobrida, on eis pocs mobles esfotrassats i polsosos semblaven guaitar-se amb recel, allunyats Tun de l'altre, cadas-cun en el seu racö, entre la penombra melangiosa. I el temps passä, i quan en Joan es deixondi altra vegada ho feu amb un gran surt, com si una fiblada de la consciencia Ii hagues penetrat en el mes viu de l'änima.
Estirä la seva cörpora llarga i ossuda; pensä que devia esser tard, i segui pensant despres en altres coses, car al pintor Ii agradava submergir el seu pen-sament en la vaguetat plena de tebior d'aquell reviure quotidiä. Les vulgars coses de la vida, aixi dintre aquell bany, prenien aparences d'ensomni i tot esde-venia fäcil i agradös.
Plans i mes plans en solemnial corrua, agermanats amb ideals concepcions i ferms propösits de treball i
146
d'esmena, venien, despres; i, a la fi, enmig de resplen-dors de glöria, se Ii apareixia una donzella de cara ovalada i pällida, que amb actitud ingenua Ii oferia sa mä blanca.
Oh no! Mai mes peresa! I en Joan botä a terra arrossegant la roba del llit, que recolli i llencä amb menyspreu, mirant-la amb recel, fent-li una ganyota d'escändol.
Escamarlat per mantenir l'equilibri, car petjava amb eis talons per no sofrir la impressiö desagrada-bre dels rajols freds, s'apropä al balcö.
Ajupint-se molt i torcant la testa enlaire, arribä a albirar sobre les cases altissimes de l'antic carrer un tros de cel blau, d'aqueix blau profund i luminic propi dels dies esplendorosos.
En Joan es posä molt alegre.
Sobre el marbre d'una vella calaixera, un rellotge de plata esbategava seguit com una petita llagos-ta. Ses agulles inexorables marcaven onze hores. En Joan, veient-ho, sacsejä, desesperat, sos rinxols ne-gres i llustrosos i una esgarrifanca de fred i remor-diment feu trontollar ses cames de bernat pescaire. Un altre mati perdut! Ell no s'hi avindria mai, a la llum freda i somorta, talment d'alba, que davallava pel rönec carrerö.
Comencä a vestir-se apesarat per la dissort de no poder tenir una cambra ben alta de cara a sol ixent, petitona i neta, sense vidres polsosos ni taques als rajols, ordenada per les mans d'una dona. I senti com mai la tristor que Ii encomanava viure en aquella casa immensa. Estrany viure el seu: sol amb son avi, perdut en un laberint d'habitacions grotescament arranjades per rellogar al jovent que hi feien come-dia i hi ballaven eis diumenges i festes de guardar.
A en Joan, Ii semblava que tota la manca de vo-luntat, que tota la seva poca energia en el treball les hi encomanava aquell pis, on les coses s'esbocinaven sense mai renovar-se, on la pols era inacabable, on la llum grisa com la pols s'agermanaven tan be que un
147
vel cendrós semblava davallar pels balcons i esten-dre's arreu com una mortalla.
En Joan estossegä: un terratrěmol pastós brunzí en sos pulmons, i el nostre artista, aprensiu de mena, cregué que ell també s'enrunava com els estris pro-pietat del seu avi; com el teatret rosegat pels cores, consumit per la humitat; com les tauletes de cafě de marbre raspós; com les cadires de bogues escabella-des i petges trencats; com els portiers i llambrequins de serrells, plens de filagarses i teranyines; com les aranyes i canelobres amb penjarelles de vidre que s'anaven entelant a poc a poc, com si rebessin ľefluvi d'un gas malefic i corrosiu.
Net, endrecat, amb la clenxa feta, el bigoti enlaire, la barba partida, la corbata nuada amb una deixa-desa estudiada, traspassä els seus dominis i enträ a la cuina. L'avi havia sortit. Als fogons, prop les brases colgades, un ansät de llauna deixava escapar una fumera que flairava a cafě barat. En aquell cafě, en Joan havia de sucar-hi un llonguet que no trobava. Regirä endebades un armariet de lleixes greixoses que pudia a rancior, a cebes i a arengades. El pintor, pie de commiseració per la seva dissort, rumiava, amb els dits de la mä esquerra enfonsats en el seu bigoti poderós.
Disculpava el seu avi, que no podia pas aguantar cap criada gräcies al seu geni aspre i reganyós. Pobre avi, sempre pie d'angunies per a cobrar la mesada de llurs informals llogaters, sempre alerta per no ésser estafat, vigilant els tresorers d'aquelles minuscules societats que es formaven i es dissolien com les ones del mar, com les tempestes d'estiu, com el plor dels infants i el dure de les dones.
Ni una vacillació ni un dubte no sobtä ľartista en aquell instant de prova; i engolí el cafě sol, prengué el barret flonjo i abonyegat, que posä amb mirament sobre ľadmirable clenxa, i partí.
Al pas de la porta, abans ďenvestir el carrer, en-cengué la pipa, i després s'estremí, s'encorbä, i amb
les mans a la butxaca, a grans gambades, emprengué carrer avail.
Al final dels dos rengles de cases altes i brunes una cortina de sol perfilava ďor pallid els vianants. Ell sent! avarícia ďaquell bé de Déu de tebior i Hum que davallava com una gran gasa apoteösica, i allargä les gambades i torna a estremir-se —ara de goig—, i es posä a cantar el raconto de Lohengrin pie de la mateixa alegria inconscient que abans 1'havia sobtat veient la blavor esplendent del cel.
En Joan aquell matí, com sempre que es llevava tard, no treballä. No valia la pena de posar colors a la paleta, i, decidit, adrecä els passos a un Hoc con-solador on totes ses caböries prenien dolcors poěti-ques, on els pensaments acusadors s'esva'fen esbor-rats per una contemplació absorbent i fervorosa, i on l'esperit queia a poc a poc en una mena de somnolentia panteística, en un anorreament excels pie de sensacions vagues i exquisides.
Aquell hoc era el Pare. Allí ľartista hi assolellava la mandra, que aixi perdia el seu caräcter xorc i embrutidor i esdevenia noble i fecunda, com lenta gestació de ľobra futura, aquella obra triomfadora que tot artista somnia i mai no comenca. En Joan, en la tebior suau del jardí ple de sol, recomencava 1'en-somni iniciat en despertar. Sols que ara, en Hoc del baf insä de ľalcova reclosa, arribaven fins a ell, bar-rejats amb claredats i piuladisses, els olorosos efluvis de plan tes balsämiques.
Caminava a poc a poc pels grans passeigs, fent cruixir la sorra, Hangant per nas i boca una fumera blava, amb ulls clues ďembriaguesa. «Que fiiii!», i allargava la paraula amb voluptuositat enervadora. Xuclava, tamisant-los per entre les closes parpelles, els tons perlats de la boira que embolcallava els ar-bres nus, sorgint ďentre les masses fosques dels eu-caliptus clapejats de lluentors i notes maragdines. L'änima, a dintre, se Ii desentumia exasperada per la suavitat meravellosa ďaquells fons de jardí senyorial,
149
on sobre el vera vellutós de ľheura destacava la pa-tinada blancor ďuna estätua.
Una feble xerradissa ďocells s'o'ia a l'entorn. En Joan els veia revolar en la foscor misteriosa dels ce-dres ombrius, lent tremolar les gotes diamantines que penjaven de la punta de les fulles.
L'artista, embadalit, seguia avancant amb el cap beatíficament decantat, les mans a l'esquena, l'es-guard somniós.
A voltes algun convalescent, alguna verge pallida, algun cotxe de luxe amb les cortinetes tirades o alguna parella misteriosa el feien filosofar un instant; perö ses filosofies eren plenes de serenor, d'un bonas-säs optimisme.
Aquell matí passä per l'artista com n'havien pas-sat molts d'altres. Estava mig ajagut en un banc de fusta de corbat respatller, amarant-se de sol, fruint ďuna suprema lassitud, quan tocä la una en el rellot-ge de Santa Maria.
La cara aspra de l'avi, la invariable sémola, el perfil napoleönic dels cigrons brunyits i durs, i el fred ambient de la casa immensa, vingueren alii a torbar el benestar de l'artista. I per aconseguir aque-lles coses abominables féu via cap a ciutat, s'endinsä en carrerons foscos, trescä per entre la gent aquefe-rada i tingué l'estrany caprici de passar per davant de l'escaleta del seu taller.
Sobre les tovalles, un xic massa tacades, de la taula de l'avi, trobä una carta. Era de la verge que cada matí, entre nimboses clarors de gloria, se li apareixia allargant-li sa mä d'enamorada.
En Joan l'havia estimada sobre tota cosa des d'un dia que alia en llur pöble la veié guimbar sobre la sorra de la platja embolcallada per la grogor d'un crepuscle primaveral. Ell anava a estudi i ella a cos-tura. Per aixö en Joan, ara, després de tant temps, encara que seguia estimant-la, ja no sentia ni impa-ciéncies ni impulsos turmentadors. Sa constäncia era gairebé una obligació que s'havia imposat: el seu
150
amor estava sostingut per un record llunya, per una poetica visio de la seva adolescencia: uns cabells one-jants sobre una espatlla tendra i palpitant, unes fal-dilletes que revolaven sobre unes cames primes, un riure de cristall i uns ulls picardiosos.
En la carta hi havia accents de verge emmalaltida d'espera, i, despres de pregar-li que treballes molt perque no li era possible viure, per6 plena d'incerte-sa, li preguntava: quan?
En Joan resta aclaparat, i ell tambe va preguntar-se quan? Segurament el dia que sabes posar en una tela tota aquella formosor que l'havia extasiat al mati: el somriure tebi del sol hivernenc, l'ensomni de la boira, la irisacio de l'aigua desglacada lliscant sobre les fulles estremides pel revolar d'una ala se-dosa...
I, enc que entristit, l'artista menja amb gana I'olla de l'avi.
A la tarda pujä al taller. Volia rescabalar el temps perdut, volia poder respondre aviat aquell quan? ne-guitós que endevinava mullat de llägrimes.
El taller era de pobre: ací i allä, trastos vells i fidels que l'havien seguit per moltes golfes, veterans que mostraven llurs nafres sota la claraboia de vi-dres esgroguei'ts per on passava una llum trista, que feia venir son. A les parets, estudis; cada un era una remembranca d'una hora passada; cada un tenia una história melangiosa, que el seu autor revivia en con-templar-ho.
Al cavallet, un retrat de dona comencat, de bust espléndid i ordinari, cara grossa, innoble i presumi-da, vestida de fai negre, amb enormes joiells d'or, el front cobert de rinxols fets amb ferrets, i la boca contreta i dura, de mal geni, que semblava reptar en Joan pel temps que la tenia alli oblidada.
L'artista s'estirä, badallä i féu un gest irrespec-tuós a la figúra espaventable. Havia de retocar un
151
ull que era buidat, una galta que era bruta; havia de refer l'entavellat del vestit i donar brillantor als dia-mants de les joies.
Entristia veure aquell feinejar sense entusiasme, aquell moure's resignat, aquella ganyota d'inguarible amb que deixava la paleta per encendre la pipa i aquell recomencar lent i pie de vacillacions.
La tasca era embrutidora, i el pobre pintor sentia que les ales del cor, abans coratjoses per a assolir la celebritat volguda, ara es plegaven lasses, vencudes en un desmai durador, mentre un pessigolleig estrany corria per sa bruna i poblada cabellera, com si el cabell s'emblanquis, com si la neu de la impotencia anés cobrint sa testa.
Modelava, per aixö, les fesomies vulgars ďaquella burgesa acabalada, pensant cn el preu convingut, i el rostre de la dona, sota la carícia lenta i indecisa del pinzell ďen Joan, esdevenia inflat, lluent, greixós, i eis ulls brillaven amb reflexos morts, talment els d'un peix estantís, i la boca es plegava com pidolant una besada cínica.
I aixö dura fins que a l'artista tot alio Ii semblä una immundícia i desesperadament tirä la paleta i posä la tela de cara a la paret.
Anorreat, vencut, plorant aqueixes llägrimes que solen plorar els artistes en plena agonia de totes llurs illusions i sota l'anatema de sa pröpia consciéncia, es reboté en una otomana.
Ah pobra verge esperangada! Pobre avi neguitós! Ni per ells no podia continuar en Joan el seu treball corrosiu!
El crepuscle davallava per la claraboia i ľombra emmantellä en Joan, el qual, ajacat, fumava la seva pipa.
Tot s'esborrä, un quadrat de celístia es marca en el trespol, i un sospir pregon, un d'aqueixos sospirs impregnats de fel, s'esvaí en les tenebres.
152
En havent sopat, encara ľesperit de l'artista ser-vava pösit ďaquella tarda cruel.
De colzes a la taula, sense fer cas de l'avi, que trescava al seu entorn amb un gran davantal de cuina sobre el seu vestit negre d'empresari, en Joan medi-tava. La Jornada havia estat estéril i ell no veia pas que pogués ser més profitosa la que venia, ni l'altra, ni l'altra.
—Porto un bagatge massa gros: vull amor, vull una vida pläcida, vull un nom, una gloria, i tot em corre pressa, perqué el temps passa, passa sobre mi i sobre á'ella. Almenys pogués fer somriure al cap de mes el desgraciat vellet que em cuida i em para taula!
Vagament tracava el programa per al dia proper —aixö, solia fer-ho sovint—, res d'alegries ni satis-faccions, res de sol ni de jardins boirosos: de bon matí procuraria treure la inflor de la pagesa endiu-menjada, la refaria fins que perdés el seu aspecte de figúra de cera rígida i llefiscosa; Ii animaria els ulls i les pedres de les joies i podria cobrar aviat; despres, tot seguit, comencaria els estudis necessaris per a fer una obra d'empenta.
Al costaf de la seva cambra, separats només que per un envä, els jovenets de la societat «Aurora» assa-javen. S'o'ien els seus passos, el grinyolar de les tau-les del desconjuntat teatre, i, per sobre els enraona-ments discrets, una veu de baríton fera i heroica re-citava:
Venit a mi, cobard.es insolentes, y probar eis el peso de mi mono...
Després mogueren gran avalot, el director d'esce-na imposä silenci i paria d'art, d'estética i d'efectes escénics.
En Joan, que volia comencar tot seguit la seva regeneració i s'havia retirat a la seva cambra fent renuncia del café i dels Companys, comprengué que
153
la seva austeritat de res no li serviria: no podria dor-mir, i el dia proper es llevaria tard, com sempre.
Estava a les fosques i s'apropa al baled.
A quatre metres escassos d'ell, en la casa d'en-front, una casa de pobres que ni tan sols cortinetes als vidres no tenien, sota un quinqueret d'acetile, dos enamorats es miraven fixament amb ulls fulgurants. Una velleta els vigilava, pero la velleta s'era dormida, i ells... oh ells! En Joan senti enveja i pensa en aquella dona llunyana que tambe tenia a voltes foe als llavis, pensa en el quan? i s'entristi d'una manera insuportable.
Al punt de les dotze els aficionats plegaven, i el pintor, ja dins el Hit, tremolava encara dintre els llencols fredissims. Senti com l'avi barrava la porta de l'escala i com els seus passos de veil decrepit s'allunyaven, s'allunyaven fins a perdre's en el gran silenci d'aquella casa immensa.
L'ENCIS D'UNA MARRADA
Era un mati d'hivern, un mati cruissim, un d'a-queixos matins que l'aire talla, els prats blanquegen com llencols, les terrosses dels llaurats son testes com granit i el mon sembla de vidre.
Despres d'una hora llarga d'esser trontollat dins un tetric vago de tercera, on el respir es congelava en els vidres, amb els peus morts i adolorits, tot jo enrampat, vaig baixar a l'estacio de Sils.
Recordo que tenia un petit afer a resoldre alii dalt a muntanya; pero, <[qui es l'home que amb un temps aixi, portant un gos ardit i un bon fusell de dos canons, no deixa l'aridesa de la ruta per seguir la marrada dels rierals, famosos llocs de becades ben coneguts dels cacadors? Calia estar mancat de sen-tits, esser mesell, per a resistir l'encis d'aquelles om-briues fondalades de YEmpalme, on encara sura la
154
sopitesa de l'aigua morta i el misteri d'antigues 11a-cunes. El sol no havia pas romput l'encortinada de boires, que el Dick i jo feiem cruixir el gebre de l'Es-tany amb els nostres passos d'illusionats. Un halit del Montseny, subtil i punxant com agulles fines, em martiritzava les orelles i les puntes dels dits, i, en el rostre, hi sentia com una carota d'intensa fredor que me l'encartonava. Era impossible de sostenir la ma en contacte amb el ferro de l'arma, i la m£s fluixa vergassada d'un matoll, el refrec mes insignificant d'una romeguera que tot passant rebia em causaven un viu dolor com si m'haguessin llevat la pell i portes al descobert la earn viva.
Veritat que de bon principi m'havia enfervorit un alt exemple de perseveranca i esto'icisme. Seguint el cordo de la sequia, un brau pages, amb la seva esco-peta d'un cano lligada amb cordills, llarga com una espingarda, perseguia un escamot d'anecs salvatges. L'home, per no fer soroll, s'havia llevat els esclops i a peu descalg avancava felinament, escondit darrera els canyars. Ni les crestalleres de fang, ni les pues dels arcos, ni les altres espines i esterlocs, tot aixo que el gebre esmola, enverina i fa esdevenir horrid, no aturava pas la fallera d'aquell perseguidor, que certament no es preocupava mica d'on assentava la petja.
Jo vaig sentir-me petit davant d'aquell apostol. Se'm va ocorrer que en els nostres temps de positi-visme no existeix pas cap ideal ni cap creenca capa-cos de portar sobre un cami tan despietat la nuesa d'unes plantes.
Convencut que la deria del cagador es la mes for-ta de les deries, vaig estar tres llargues hores resse-guint alberedes, caminant pels Hots, escrutant correcs atapeits d'esgarrifoses maleses on jamai no penetra un raig de sol; tres llargues hores d'aspirar l'am-bient fredissim, les boirines i la humitat, d'espolsar mates enrissades de gebre, de relliscar sobre cristall, d'assotar-me el rostre les rebrollades dels verns,
155
Nova antológia de la literatura catalana
EUGENI D'ors
La ben plantada
De la figura i condicions de la Ben Plantada
Guarda't, guarda't, admiració meva, ďempěnyer-me a lirisme, quan em cal tractar de la figura de la Ben Plantada. Ni a comparances et donis ni els mots imprecisos i prestigiosos, ape-ladors fäcils a la suggestion fäcil, et säpiguen temptar. No cantis res, no exaltis res, no barre-gis res. Defineix, compta, amida. Poguessis dir com Stendhal, foil no obstant de passió per ľesglésia de Sant Pere de Roma, en comengar-ne la descripció: «Voici des details exacts».
Heus ací, dones, details exactes. La Ben Plantada té un metre vui-tanta-cinc centimetres ďalcäria. De terra a la cintura, un metre vint-i-cinc; seixanta centimetres de cintura enlaire. Entorn ďaquesta iniciál desproporció felif s'agrupen en tota la resta les més escaients propor-cions. Així el peu no és massa menut, pero fi i vivent en tota ľextensió, del taló a la punta. Els turmells semblan tal volta una mica amples, pero és que la mitja blanca afavoreix. En el caminar s'endevinen els genolls, rodons, poderosos i perfectes. I el problema ďajuntar les Uargues viatja-dores extremitats amb el tronc que reposa, sembla resolt per ľarquitec-tural nátura, segons un amagat subtil artifici com el que el Renaixement va trobar amb la invenció dels que s'anomenaren «duomos».
El tronc, dones, generós i del tot hellěnic, hauria estat excessiu ľany 1909; pero s'escau d'acord plenament amb les modes blanes, fol-gades, clässiques, harmoniosíssimes del 1911. Els bragos son llargs: ben plens arran de ľespatlla, minven dolgament; lluny del defecte dels de la ballarina russa Trouhanova, que son tan amples vora l'aixella com vora la mä. Les de la Ben Plantada, de mans, no les lloaríem ďaristocrätiques certament; perquě son amples i un poc bastes, el bust és pie de dignitat, no exempta dun semblant de dolca fadiga, també acordada amb les modes ďaquest estiu. En espera de les maternals abundäncies, aquest bust és ara tot consagrat a la suprema delícia de la respirácie. Potser el cap es sospitaria una mica petit, sense la cabellera sumptuosa, que és ďun ros fosc, salva de tot exces i pentinada amb metóde i netedat. Del front fins al rodet extrem de la cabellera, que és molt baix, comptariem uns trenta-cinc centimetres. Mes, per baix que sigui el rodet, encara deixa Hoc a ľampla meravella d'una nuca, que té al mig una muntanya lleugera; sens dubte, perquě la creixenca de la minyona ha estat räpida, que li ha restat el vici de dur el cap una mica cot.
Pero, ja details exactes vindrien a mancar. si jo intentés descriure dues condicions impossibles de descriure: el moviment i els ulls. No
El canvi de segle a través de les estětiques modernista i noucentista
puc dir més, volent estar sempře en economia estreta, que, si el movi-ment de la Ben Plantada és presidit per la música, la grácia dels seus ulls deu caure sota la competěncia i jurisdicció ďUránia, musa de 1'Astronomia.
323
CARLES SOLDEVILA
(Barcelona 1892-1967)
UNA ALARMA
Robert i Lluisa somen de l'Olimpia, que el debut d'una re-vista xinesa ha via omplert d'un public heterogeni. Sota els arcs voltaics de la facana, la riuada de la gent avancava de mica en mica, i en esser a la calcada es destriava de pressa. Tres corrues de taxis s'acostaven alhora, obeint vagament els senyals dels guardies urbans. Hi havia una grossa confusio de veus, d'espe-tecs de motor i de sons de botzina.
-Anem cap avail... Si esperem que ens vinguin a recollir aqui mateix, no acabarem mai -va dir Robert agafant el brae de la seva dona i empenyent-la cap al carrer del Marques del Duero.
-Es molest de no tenir el nostre cotxe -va sospirar ella, enyo-rant el seu brillant Packard, que la malaltia del xofer els obli-gava a deixar al garatge.
-Que hi vols fer? Prou sera si d'aqui a vuit dies tenim En Ramon prou refet per sortir a les nits...
De biaix, varen obrir-se cami entre la multitud i varen adre-car-se a una corrua d'automöbils.
-No, aquest no -va fer Lluisa deturant la mä del seu marit, que s'allargava vers la portella d'un taxi amb carrosseria d'estiu, mal tancat per una capota amb Uuernes de celluloide-. Bus-quem-ne un que no faci tan fastic.
-Fuig, dona, fuig... Que mes te... Son cine minuts...
-Senyorets, pugin, que ja els hi he dut d'altres vegades -va intervenir el xofer, que havia copsat, si no les paraules, el sentit de la discussio.
-Apa, apa...
Robert, sense parar esment a la invitatio del xofer; obria la 124 portella i empenyia la seva dona. L'auto va desviar-se del rengle
i, a bona marxa, va agafar la directiö de la Ronda de Sant An-toni.
-No li he dit on ens havia de dur... -va fer tot d'una Robert.
-L'esma de tenir cotxe propi! -va exclamar ella amb un to que revelava aquella mena de felicitat que produeix la compro-vaciö d'un guany no gaire antic.
-Sembla que sap on anem...
-No l'has sentit? Si precisament ens ha dit que ja ens havia dut altres vegades.
-Ho creus? Aixö son invencions d'ells per agafar peix... Jo, almenys, no recordo gens aquest cotxe... Veiam...
L'automöbil en aquell instant deixava resoltament la Ronda i s'endinsava en el carrer de Muntaner.
-Si, si; es Muntaner... Potser si que ens ha dut... o que per qualsevol casualitat sap on vivim...
-Potser.
Tornaren a restar silenciosos. Repapats un a cada cantonada del cotxe, sense mirar el carrer, que altrament a penes es veia a traves del celluloide groguenc, seguien la correntia de llurs idees.
Feia deu anys que eren casats i havien entrat temps ha en la zona desolada on nomes les natures d'elite, capaces d'una reno-vaciö intima i continua, poden conservar, purificada, la flama de la primera hora. L'apagament havia estat gairebe simultani; de manera que quan l'un va adonar-se de les cendres que co-brien el sentiment de l'altre, no va poder fer sinö sospirar: "S'ha acabat! Ja no ens estimem".
L'augment de fortuna que havien experimental durant els bons balancos de la guerra, els havia comunicat una febre que, a primera vista, pogue esser confosa amb una revifalla de la passiö. Perö ädhuc aquesta febre, d'un temps encä, davallava.
No eren pröpiament uns nous rics. Tant ell com ella, havien crescut en atmosferes senyorivoles. Ni l'automöbil propi, ni la torre que s'havien fet construir a la part mes alta del carrer de Muntaner, no podien trasbalsar-los profundament. Representa-ven una fita, gairebe prevista, no pas una meravella inconcebi-ble.
Ara, al compäs de la trepidaciö del cotxe que s'acostava a la Diagonal, pensaven peresosament en coses que no tenien cap punt de contacte. Ell formava el seu programa per a l'endemä: es llevaria abans de les deu, aniria a visitar dos o tres bancs, pas-saria una hora al seu despatx de corredor coliegiat, donant or-dres per a la sessiö de Borsa de la tarda...
Ella, partint de l'espectacle que acabava de veure, s'entretenia a fer comparances entre la bellesa groga i la bellesa blanca. "No, no, aquells ulls esquincats no fan mai goig... I el nas encara 125
menys... Hi ha moments que les figures resulten elegants, fines, aěries, i sembla que no toquin de peus a terra... Pero, tot plegat, decoratiu i res més. Aquell xinet que potser no tenia vint anys, era funic que es podia aprofitar... i encara, un génere de bellesa adolescent, equivoca, no cap cosa resolta... Als homes, elles els fan una čerta impressió... Me n'he adonat... Bé; perö ^hi ha al-guna representació de ľaltre sexe que no els en faci?... Les mu-lates, no cal dir-ho; els trastoquen... Les dones grogues no tant... Ah, no tant?... Ho dius aviat... Recorda aquella actriu -Anna May?... Si, es deia Anna May- que sortia en el Lladre de Bagdad... Tots en parlaven... el teu marit el primer, i aixô que no havia manifestat mai cap feblesa per les beutats exôtiques... Robert, en el fons, és completament Rambla de les Flors... I, tanma-teix, ja ho veus, va parlar dues o třes vegades davant teu de les cames de l'Anna May..."
-Que fa aquest home? On es fica? -va exclamar Robert viva-ment, com si despertés de sobte.
El cotxe acabava de girar i d'endinsar-se en una travessia del carrer de Muntaner.
-I ara!
Robert cercava una escletxa en la capota. El xofer va girar-se rápidament: somreia amb una aclaparadora expressió d'intelli-gěncia. Sense fer cas de les paraules i sense donar temps a Robert per obrir la portella i dir-li que no anava bé, entrá en el jardí ďun xalet, les portes del qual eren franques nit i dia.
-No, home, no! -cridä indignat Robert-. Al numero 601 del carrer de Muntaner... Imbecil!... Per qui ens ha pres...
El groom, que havia sortit amatent per tenir el pom de la portella, va tancar-la de seguida. El xofer, despres d'haver-se entre-girat dues vegades per palesar la seva consternació, va treure el cap enfora per fer marxa enrera.
-Noi, si que ens ha jutjat bé aquest home... -va dir ella aixi que el cotxe va tornar a prendre la costa de Muntaner...
-Calla, calla... quin imbecil!... N'hi ha per omplir-li la cara de bufetades...
—És el cělebre xalet, no?
-Si, dona, si. "Maison de rendez-vous." T'ho die en francos perquě no fa tan fastic...
-Aqui la qui s'ha ďofendre soc jo... Aquest home, evident-ment, m'ha pres per una qualsevol. Si no, no hauria pogut imaginär que vinguéssim a semblant Hoc...
-Vés a saber el que s'ha pensat! Ľánsia d'agafar un viatgc la veure visions a aquesta gent dels taxis.
Servaren silenci. El sotrac que els havia comunicat aquella equivocació era massa intens perquě tot seguit poguessin orda nar de bell nou Uurs idees. Ni ľun ni ľaltre no havien fet siná
reaccionar confusament. Les paraules que havien dit eren només ľescuma de Uur emoció. Arribaren a casa dos minuts després.
El xofer va baixar amatent a obrir-los la portella, i, el cap des-cobert, va barbotejar les seves excuses.
-Perdonin-me, per 1'amor de Déu... Quin greu em sap... Pero jo hauria jurat que més d'un cop... No s'ho prenguin mala-ment... Senyors, un servidor...
-Quan us dec? -interrompé Robert, amb eixutesa.
-Tres pessetes deu.
-Teniu.
Mentre Robert obria el reixat amb la seva claueta plana, el taxi girava i desapareixia carrer avail.
-Trobo que li has dit ben poca cosa -va fer Lluisa, que havia presenciat de prop el diáleg del seu marit amb el xofer.
-(.Potser hauries volgut que féssim un eseándol i que es despertés tot el veinat? -va replicar Robert, tot caminant pel jardí ple d'ombra i de lluna- Fa una nit bonica, oi?
-D'aixô parlem... -va exclamar ella en veu baixa i girant el cap amb vivacitat.
Varen pujar les tres escales que duien a la porta ďentrada de la torre i varen deixar enrera, tancat amb pany i clau, el jardi i la seva quietud apaivagadora.
Mentre varen fer llur toilette nocturna, no digueren un mot.
No es veien; es deturaven al punt de descordar un boto, de desfer una lligacama, de deslligar una veta. Ara si que llurs pen-saments seguien un itinerári parallel, si no identic. Cadascú sos-pitava de ľaltre.
"A mi no em podia coněixer de res -pensava Lluisa-, perquě fa molts mesos, molts, d'encá que tenim el cotxe, que no llogo cap taxi... En canvi, ell!... Oh, no m'estranyaria gens! Gens! Viu al meu costat amb la indiferěncia d'un ninot... Pot faltar-me tan fácilment, tan impunement... L'auto, amb la seva capota i el seu celluloide brut és a propósit per escapades clandestines... No és mal triat, no. I ell ha tingut punt a Uogar-lo... Una temeritat?... Si, si; una temeritat de les que agraden als homes... Mentre anava amb mi, un a cada canto, separats com si tinguéssim ronya, devia delectar-se recordant Valtra... L'altra!... <,Qui deu ésser?..."
Mentrestant, la imaginácie- de Robert no cessava de construir el seu edifici de conjectures.
"No, aquest xofer no em coneix -pensava-. No em coneix de res. Jo sempre agafo "David". Altrament, soc fisonomista... Cara que veig, cara que em resta a la memoria... Lluisa?... ^,In-concebible?... No hi ha res d'inconcebible en aquest ram. Tots els marits enganyats, abans de tenir-ne la prova, diuen que és 127
inconcebible... I és tan fácil! Cada tarda surt amb el nostre cotxe... Molt bé. Pero gairebé sempře el fa esperar a la Placa de Catalunya mentre ella va -diu que va- a fer compres o visites a l'interior de Barcelona... Em consta que moltes vegades el fa es-perar dues i tres hores... Té temps... de tot... Ah, i en acabat, ľinterés que ha tingut perqué no ľloguéssim aquest auto... Aixô, aixô és sospitosíssim..."
Feia estona que no badaven boca. Llurs mirades tenien la inexpressió i la fixesa del qui segueix exclusivament el giravol-tar de les imatges interiors.
Robert, primer que no ella, va posar-se el pijama i va ficar-se al Hit. Aleshores, la va veure. Lluisa -la que feia una estona anava i venia dins la seva imaginació- era alia davant, a dues passes només. Acabava de Uevar-se la faixa que li feia de cotilla i la camisa curtissima, color de rosa fort, deixava veure unes cames fermes i suaus alhora.
"El cert és que encara fa goig -va pensar Robert-. Afegeix-li el picant de la fruita prohibida... i una Venus!"
-Que mires? -va fer ella.
-No miro, admiro.
-Bah! -digué Lluisa, volent restar indiferent a aqueUa fäcü galantéria-. A bona hora arriba ľadmiració... Passes setmanes senceres sense mirar-me...
-Vols dir? Potser el que ocorre és que tu no te n'adones... o que no m'ofereixes ocasió de mirar-te a pier. Arribo molts dies a casa que tu encara no hi ets...
-Exagerat! Ha passat dues vegades... En canvi, a tu cap diu-menge et ve bé d'acompanyar-me enlloc... I t'ho vull dir: aquesta história del xofer i del xalet m'ha fet molt mala espina...
-A mi si que me n'ha fet...
-A tu? ^,Tens el cinisme de sospitar de mi? ^Pots ni tan sols dubtar de la meva honestedat?
-Oh, vés a saber... -rondiná Robert.
Lluisa s'havia acostat al Hit del seu marit, molt més sorpresa que no pas indignada. Entre les seves suposicions no s'havia ni insinuat la idea que Robert dubtés d'ella.
-(.Realment, has pensat un sol segon que jo et podia haver enganyat dins d'aquest xalet famós?
Lluisa no pogué fer-hi més: va posar-se a riure.
-Té molta grácia... efectivament, té molta grácia... -repetia Robert, sense trobar ni la frase ni ľactitud que li havien d'escau-re en aquell moment.
-Que ets absurd! Mare de Déu!... No ťhi coneixia en aquest paper... Si veiessis la cara que fas... -deia ella entre un seguit de rial les.
-Tan absurd com vulguis... Pero jo no veig que hi hagi més
motius per dubtar de mi que de tu... -va fer ell amb desig de no deixar-se endur pel sobtat enjogassament de la seva dona. -No?
-No, no, no. Tens tantes ocasions com jo i... -I que
-Que fas molt goig: ve-li aqui.
-Grades -va dir Lluisa, tot agafant els dos extrems de la camisa, arran de oaixa, i saludant amb una insölita pic; ;dia.
Verament, Lluisa era en el punt dole de la seva b ilesa. Robert se n'adonava amb una mescla ďalarma i de satis actio que comunicava als seus moviments una increible mala ca. <No se n'hauria adonat massa tard? Aquells bracos, plen; ran d'es-patlla, afinats arran de canell, <,no havien arrecerat .a Hicitat d'un altre home?
Va saltar del seu Hit i va perseguir, a través del dormi.. la seva dona, que fugia amb una agUitat juvenU. La va atrap*. ía-turalment... Feia sis o set anys que no s'havien estima mb tanta fuga com aqueUa nit.
MIQUEL LLOR
(Barcelona 1894-1966)
ELS NEGUITS DE LA PALMIRA
-Donya Palmira ja surt al balcó! -Duu la Carina al brae, oi?
-Ara don Nin se li posa al costat. Llastima de quadre que es deixa perdre!...
-Quan riu, queda molt distingida donya Palmira!... Amb quina grácia ensenya les dents!...
-Es veu de seguida si una senyora es una senyora de debô!
Aquests diálegs sovintejaven darrera les persianes a mig cloure, entre els silencis dels pianos habituats a confegir les mú-siques elegants que s'estilen en aquelles barriades senyorivoles. Els comaratges eren dedicats a la mestressa de la casa blanca i rosa, a la seva gosseta i al seu marit.
El respecte que envoltava donya Palmira reprimia les enrao-nies, per bé que en un res s'haurien deixat de miraments, sols que algun veí hagués descobert que, a entrada de fosc, una mena de fantasma amb pantalons lliscava part darrera el casal rosa i entrava per la porta de l'hort.
Pero no sospitéssiu ni l'ombra d'un lligam inconfessable en donya Palmira. Rebre un amant, una dama tan honorable!... Pero tot plegat és una história una mica complexa i val més co-mencar pel comencament.
A aquella senyora, inaccessible al veinat, tota somriures tran-quils i llambregades fredes, no li venia de gaire lluny collejar de cara a l'esbalaiment public. Fins a l'hora de maridar-se, no co-negué altre paisatge que les parets negres d'un carrer olios de fang tendre tots els dies de ľany.
Ara que a la Palmira, des que la batejaren, li fou destinat un 130 paper escollit en el món. La seva única pena era d'haver nascut
152
L 'ENDEM A DEL DOLOR
El pom de la porta gira sota la pressió desesperada de la má de l'Hipölit. Les arestes del cristall escampen a la paret tot de partícules rutilants com d'una pedra preciosa, freda, que accen-tua ľesgarrifanca de la má.
ĽHipôlit ja és al terme de la cursa folia a través de les planu-res tranquilíes de Franca i de les recolzades abruptes de Cata-lunya, és al terme dels mil seixanta-tres quilómetres, rodats en-tre la cendra d'un dia d'abril emplujat, de Paris a Barcelona, per la cinta enxarolada de la carretera. Totes aquelles hores, la mi-rada de l'Hipôlit restá obstinadament iixa en un punt ďhoritzó, com si hi busqués la porta de la cambra de l'Alicia, tan llu-nyana. Caigué la nit, lenta, sense estels i apagá la lluisor dels re-galiins que la pluja dibuixava al parabrisa del cotxe.
Ara, amb la má al pom de vidre i separat de ľAlícia només pel gruix d'una porta que li recull la silueta com un mirall opac, l'Hipölit vacilla.
Un brae protector aguanta el seu brae; sent a free una veu ďhome:
-Coratge!...
Algú obre la porta.
Alicia és al mig de la cambra; sols cal que faci unes passes cap a ľesglésia per a la cerimónia nupcial. Prou va vestida de núvia i amb flors de tarongina als polsos!; la cambra ja és paramentada amb cortines blanques! Pero ľAlícia somriu amb els llavis gla-cats; els seus ulls, blaus i grisos com les porcellanes de Copenha-guen, no veuen l'Hipôlit ni les flors de tarongina, sinó les d'al-gun jardí de ľaltre món. A hores d'ara hi passeja l'ombra serena ďaquella feminitat vivent com una flama, que l'Hipölit no havia sabut descobrir en cap altra de les dones anteriors al seu desor-dre sentimental per l'Alicia.
L'Hipôlit es recalca amb defallenca al cadafal voltat de ciris, cobert amb el vel que tapa aquella forma rigida. No la mira; prefereix ľAlícia que aná a acomiadar-lo dues setmanes abans al moll de ľestació, la claredat dels ulls diluida per les llágrimes de ľadéu, les fulgěncies de l'anell de prometatge en el gest ner-viós dels dits. Era ľAlícia lluminosa, amb ľauréola de ľamor que sols ľesguard de ľenamorat sap endevinar, allí a sota la
volta ďentrellats metállics i vidres térbols del vapor, amb esfu-fecs de locomotores, esgarips de frens i alenades del fum que in-cita el desig de grans viatges imprecisos.
Tota la forca dels vint-i-vuit anys de l'Hipôlit rebutja ľevidén-cia de la mort. Li cal saltar per damunt del present absurd, a la manera d'un cavall enardit enfront d'un obstacle; saltar per damunt del moment actual, vers on coincideixen tots els elements de la vida, com al pas d'un congost inevitable. I ell s'empara en el recurs de figurar-se que tot alio que ara míra és una allucinació sense abast, alguna lectura oblidada, que l'impuls d'una segona consciěncia, inferior, torna al record sota la dis-fressa d'un somni.
L'Hipölit es resisteix a mirar aquell cercle de flams de ciris, dôcils a l'aire de les escletxes, aquell cadafal que aguanta el cos de l'Alicia mal vestit com tots els morts. Alio d'allí és una befa a la grácia i a la flongesa de gest de l'Alicia! Una resisténcia covarda li atura l'impuls d'acostar-s'hi, amb ľurpa freda de l'horror, amb el mateix calfred de quan era noi si li acudia la pensada de mirar xemeneia amunt de la liar de foe del mas, aquella fondalada esborronadora, negra de sutge i que ľenteni-ment de vuit anys, de l'Hipôlit, poblava de monstres llefiscosos, descoberts a les estampes dels Uibres de fer por.
Perö a desgrat de necessitar ereure en un mal son que ľallibe-ri, ľAlícia persisteix en la seva immobilitat, com embadalida, in-diferent al gran dolor dels pares i dels germans, a la malvolenca de les amigues. Ara, l'Hipôlit no pot acostar-se a aquell cos, el sol contacte del qual li havia inflamat la sang en eis dos anys de festeig.
Travessa la cambra, el dormitori de ľAlícia, desconegut fins avui com el recinte d'una divinitat. L'Hipôlit acosta el batec dels polsos ardents contra la fredor del vidre de la finestra. Enllá, sota la nit, la ciutat condormida s'estén coberta de núvols morats, com si reflectissin una foguera abrandada enmig del mar.
Pero l'Hipôlit no veu res; ľespina d'un sanglot que no esclata li obstrueix la gola i li lleva ľesma de dilatar els pulmons, opri-mits per aquella atmosféra feixuga. La cambra, guarnida amb estels i ereus de piata, és densa de plors mal reprimits, de pregá-ries, de cera eremada, de perfum de nard mortuori, gras com el d'aquell fiasco que trobá, feia tants anys, en un racó oblidat, al tocador de la seva mare i amb un dibuix de dona nua que illustrá les primeres fantasies erôtiques de la seva adolescéncia.
El dolor de l'Hipölit és com un ull roent, fix, al cervell, el pen-sament concentrat en una sola imatge, la de ľescena de ľestació avui fa dues setmanes.
-M'oblidaries si no em veiessis de temps? -va preguntar-li
153
154
l'Alicia amb la seva veu reflexiva, els ulls molt oberts, atrets per la mirada ávida de l'enamorat. I, lasa deixaria que l'oblit li guanyés la voluntat amb els seus paranys invisibles? L'Hipolit es separa del balcó amb violěncia, revoltat contra d'aquell pen-sament innoble. (.Oblidar, ara que sent la seva vida desarticu-lada de sobte, definitivament baldera? Ben cert que l'oblit no podrá atemptar contra la seva resistěncia; no li valdran les insi-nuacions corrosives contra l'obstinació de 1'Hipólit a defensar el seu dolor.
Avui, fins les mans dels companys li assenyalen, per sota la cura amistosa, la profunditat de la desgracia que el colpeix. Aquelles mans acuden sollicites per una rutina de bona fe, pero demá ja es distrauran, amb 1'afany de tornar a les obligacions de cada dia i de cada nit, agafaran la ploma per dibuixar arbres o maquines o per estructurar versos, comptaran diners, acaricia-ran les dones enceses d'amor o es clouran irades.
EU quedará sol en un illot de desolació. Haurá de veure el goig dels altres amb la serenitat d'aquells homes malaventurats que guarden una segona vida ignorada de tothom, desesperació comprimida que els udola fins a les hores sense temps, fluc-tuants, del moment d'adormir-se, i que és com el plor convuls d'un altre ésser que duen repenjat al coll per a tota la vida.
L'Alicia, tan joiosa i clara, <,com pot avenir-se a les estretors d'aquell parament, enflocat com una apoteosi de teatre d'aficio-nats rics? <,Pot avenir-se a escv 'iar amb indiferěncia el brunz d'avemaries de les monges que la vetllen i a 1'aflicció de qué és motiu?
L'Hipolit encara no ha tingut temps q avenir-s'hi, a fer-se a la certitud que l'Alicia és impassible a l'escalfor que emmusteeix les flors. Les seves amigues les hi han ofert amb el mateix gest com les hi haurien portat al cap d'uns quants dies, a l'hora d'a-nar a agenollar-se a la cripta de la Seu. I agenollada, costat per costat de l'Hipolit, davant l'urna esculpida amb ángels i escenes del martiri de la fabulosa santa Eulalia, l'Alicia s'hauria deixat posar l'anell. L'Hipolit el prem exasperadament; fa que li solqui el palmeil amb tot de senyals rosats.
L'Alicia haurá de quedar-se encofurnada entre la pols nause-abunda de la mort!, no respirará mai més l'aire de les munta-nyes!, no tornará a veure el casal dels avantpassats on, aquella tarda, repenjada al brae de l'Hipolit, va ensenyar-li les esplen-dors del jardi que creá el seny d'un avi d'ella. Tanmateix fou home d'un refinament gairebé insólit a 1'ěpoca de les gresques teatrals de Robrenyo i de les refiladisses a 1'Euterpe ďen Clavé! L'Hipolit reveu aquella gran casa, obrada al gust neoclássic pel gran amic de l'avi de l'Alicia, aquell extraordinari Daniel i Molina, que també els poblá les senderes del pare d'una mitologia
amable, casolana, en terra cuita, que 1'Hipólit anava descobrint a cada deu passes. Recorda aquella Nais melangiosa, a 1'ombra d'una font; més Huny, Flora, amb la má presa per la má de Zě-fir, coronats de flors, eren una mica enllá de la cursa d'una Ceres opulenta, amb dues torxes enceses a les mans, en cerca de Proserpina, la fale i la garba oblidades. A l'encreuament de dues senderes, un satir a l'aguait era a punt d'agarbonar-se sobre un grup d'hamadríades incautes de vora ľescala, i al fons, enmig de l'estany, una Cipris contemplava la seva nuesa al mirall tremolos de l'aigua, voltada pels dotze signes del Zodiac aturats a ľampit de la vora.
Pero, per sobre de totes aquelles figuracions passades, persis-teix ľespectacle dels ciris i dels vels mortuoris, com per fer entendre a l'Hipolit que aquell passat ja és inútil, com un somni Ulógic. Pero ell vol entossudir-se a oposar com a reactiu, contra ľevidéncia del fet present, el record ďaquella tarda passada al jardí de la casa pairal de l'Alicia. Alii tot era com en el temps en que hi havien passejat els mirinyacs ďalguna germana de l'avi, les llágrimes als ulls per amor a l'enamorat absent en una em-presa ultramarina, embarcat en aquells velers fastuosos com ca-tedrals.
L'Alicia, tot caminant pels laberints innocents del pare, reia divertida evocant els sospirs, a la moda vuitcentista, que estre-miren els collarets ďaiguamarines i els camafeus apuntats als maneguins de blonda de les ávies. Li anava contant com el jardi era verd tot ľany: abans de la primavera, dintre la cadena boi-rosa d'eucaliptus, els ametllers i pomeres anticipaven el senyal del bon temps, fins que el vent de marc l'espargia en una sem-bra de petals nevats. Pero aviat, amb 1'abrU, comencava el fres-seig dels trěmols; les acácies s'emplomallaven; seguien els tillers, esponjats de cap a cap dels caminals, amb el parament dels pinacles conies, flairosos d'una mena de perfum incert que no sabeu ben bé que ho sigui. Els oms i els lledoners de tot l'es-tiu dissimulaven sota la ufana, ľesgarrifanca de ľhivern. Després, l'assossec del setembre, les postes violentes de la tardor, i el verd s'aprofundia entre els pins per ennoblir les festes de Nadal. El darrer verd de ľany, refugiat als xiprers, recollia el sol clar del gener; aquells xiprers de ľentrada i que l'Alicia estimava més que no els altres arbres, perquě no sofrien velleitats, tan se-rens de natural, que sols es desdeien per forca, les nits tempes-tuoses, que es desficiaven a la claror sinistra dels llamps.
Ningú no hauria dit que alii fossin a Barcelona mateix. La co-llada de FinestreUes transformava el paisatge amb unes harmonies desavesades per als ulls ciutadans. I el bosc que guardava la finca, no l'hauria desdenyat, segons deia 1'Hipólit rient, el ferés-tec Ramon Llull per rumiar-hi, amb els ulls malalts d'amor mis-
755
tic, la seva "Ciěncia", profusa com una selva medieval, amb fonts recollides, ermites i cants d'ocells invisibles.
Alii fou on 1'Alicia va descobrir-li els matisos més púdics del seu sentiment, després de dos anys ďindiferéncia; perquě quan es varen coněixer, cada mirada ďella era un refús a la interroga-ció que traslluien les mirades i les actituds de 1'Hipólit.
Fou un diumenge al matí, mentre ell distreia el seu oci passe-jant pels veils carrers, quan veié 1'Alícia per primera vegada. Ella sortia de missa; en fer el senyal de la Creu, la Hum del diumenge va capcar-li de rosa les ungles assuavides.
L'Alicia desviá de seguida eis ulls de l'esguard insistent de 1'Hipólit; i aquella esquivesa es repetí la nit que es varen coněixer a casa ďuna amiga de tots dos. Després va accentuar-se quan es veien al teátre, als concerts o passejant. D'antuvi, per a ell era com un incentiu a aquell fosc desig de domini, 1'afany de věncer una resistěncia. Pero aviat es decoratjá; si per cas coinci-dien en un mateix espectacle, la veia rodejada per la soHicitud dels altres xicots. Només era inabordable per a ell, com un ésser sobrenatural, entrevist qui sap on. No sols la separava l'atmos-fera de la sala, vibrant d'una musica que ell ja no sentia, ans la indiferěncia irónica amb que l'Alicia, quan eren al pas de la porta, el mirava en correspondre-li el salut.
Justament aleshores era quan el brae de l'Alicia sortia més de la finestreta del cotxe, per tornar un adéu falaguer a qualsevol d'aquells amies que l'havien acompanyada. L'Hipolit, palplan-tat a la vorera, seguia amb ulls mig d'odi, mig ďadmiració, aquell mortal benaurat que s'enduia l'afalac insignificant. L'Hipolit se sentia pueril, faltat de resistěncia per a oposar-se a aque-lles reaccions mesquines. Sabia que ella no era més intelligent ni potser tan bonica o sensible com moltes de les altres que el miraven de grat, que sabien de cor els seus encerts esportius, que no s'haurien fet pregar gaire per repenjar-se definitivament al seu brae colrat pel sol i per les marinades.
No se n'alliberava ni en aquelles hores en que s'abstreia en l'elaboracio dels seus esquemes de centrals i d'explotacions hi-dráuliques, entre parets clares de vidres a vora de turbines i ge-neradors, en la immobilitat trepidant de les sales de maquines. A estones s'hi sentia com en un paratge,desconegut, l'ordre de les seves idees trasbalsat per un dring de veu femenina, per un reflex d'ulls clars.
L'aire del dormitori cada hora és de més mai respirar. A les monges que preguen a la capealera de l'Alicia se'ls congestiona el front sota les toques emmidonades. El plor de la mare, mig sufocat entre uns coixins, a la sala de més a la vora, torba la somnolentia ďaquella vetlla amb un calfred encomanadís.
És el senyal que, de tant en tant, restitueix 1'Hipólit a la reali-
tat; pero la voluntat se n'escapa per abocar-se a les vagues insi-nuacions ďaquell abans, aclarit amb tan ta limpidesa com un mar ďestiu a ľhora felig de submergir-hi el cos. En fuig per la propensió de tothom a no retenir més que el record de les breus pauses entre llargues hores doloroses que modelen la vida de cadascú. És aquella necessitat de deixar la memória que rodi per l'enteniment, com un vagabund que només recorda ďun camí pedregós i cremat de sol els claps d'ombra, d'una tortura a 1'altra un detail fresc de paisatge, un fragment de diáleg o un elogi minim que orejá la nostra vanitat.
Ben cert que el desordre de tot aquell temps va insensibilitzar-lo a les formes i als sons del món exterior! Ľatordien les harmonies incoherent^ de la passió, d'aquell amor al qual rebutjava dornar-li'n nom, com si 1'Hipólit temés ofendre la própia inde-penděncia. I eis vespres, en sortir de ľascensor de la fábrica i petjar ľasfalt del carrer, li semblava que es restituia a la magní-fica independěncia ďabans. Es barrejava amb embriaguesa al tumult ďaquella multitud anónima. Éra ľhora briliant en quě els despatxos i botigues apaguen els Hums i el trasbals ciutadá ofega les campanes de VAngelus. Les xemeneies de les fábriques quedaven soles i primes, sense el fum de tot el dia; les de cada casa exhalaven la mica de tel blavós del sopar que s'amania a les cuines.
L'Hipolit mirava amb ulls distrets el parpelleig dels rětols llu-minosos a la Rambla, a la Placa de Catalunya, a les Rondes, aqueUs noms esborrats i reescrits rrdlers de vegades sota la pis-sarra diäfana del cel ďentrada de fosc, a la manera d'unes bece-roles repetides per a un public de lectors analfabets.
Anant Passeig de Grácia amunt, tornava a dUuir-se-li el pro-pôsit de veneer el desordre sentimental. Entrava al Circol, im-mers en una claror velada i seia a la butaca, tota flongeses d'esclau, darrera el vidre on s'esmorteien les irisacions dels re-verbers del Passeig. Absorbia lentament el gebre corrosiu de l'a-peritiu com un or móbil. Mirava vagament les tapisseries ata-peides de caceres i setges i cavalcades, ďaqueUa grandesa autěn-tica de la Catalunya gótica, evocada amb imatges renaixentistes i barroques.
Una lieu espurnadissa desensunya 1'Hipólit. Un ble de ciri massa Uarg s'ha decantat a queixalejar la cera; en el clot liquid veu debatre's unes volves negres. L'oncle de l'Alicia, un d'aquells parents que solen anar a les vetlles de difunts com a una festa i amb el cap pie ďaněcdotes per distreure la famUia, s'em-porta triomfalment el cremalló, com un cue de brasa que es re-torca a la punta de les tisores.
Éls vidres dels balcons comencen a transparentar una pe-nombra Uvida. A l'indret del mar, 1'horitzó es ratlla amb un sole
de carmí, després, de vermelló. Ja és ľendemá, més ben dit. ľavui en qué l'Hipôlit ha de veure l'Alícia per darrera vegada. Pero tot i fer més de tres hores de ľarribada ďell a casa, encara no ha gosat mirar aquell cos inanimat, amb la por instintiva que no s'interposi al record de la seva Alicia, ľamorosa Alicia que li pertorbä el ritme ferm i joiós de la seva vida anterior.
Justament ara, quan era segur de ľamor ďella, a punt de sa-tisfer la seva gran set ďenamorat, se Ii fon als dits com el glac, amb la cremada del fred i ľhorror contagiats al teixit dels seus neryis.
És ľhora fumosa de trenc ďalba. Malgrat la fatiga del viatge, accentuada pel xoc de la nova trágica de ľarribant, el pensa-ment de ľHipólit continua engruixint el cabdell de les evoca-cions.
Pensa en ľatzar que el dugué ďuna manera tan cautelosa da-vant de l'Alícia, en aquell ball de festa major de pöble. Era ľépoca en que ľaversió ďaquella noia s'havia manifestat amb més cruesa. Ell fins evitava les ocasions de trobar-la, ľamor propi ressentit, per bé que no sabia estar-se de mirar-la des de lluny ďencá que no anava a casa ďella.
Cert que fou al moment just que no hi pensava, en aquella nit d'agost, entre les cretones florejades de ľenvelat. Enmig dsls mocadors llampants dels pagesos i les coloraines de sede:, falses de les noies colrades pel sol de les eres, descobrí el věstit de l'Alícia, com una nota de simplicitat, per a repös dels ulls. Ella s'acostava amb eis pares i el guardiá de la casa que ells tenien al cim del tossal, voltada de freixes i roures.
Encara no l'havien vist. L'Hipôlit no va poder resistir ľatrac-ció. Amb el cor esvalotat, recriminant interiorment la seva fe-blesa, va acostar-se'ls amb aire de náufrag a mig ofegar.
-És l'Hipôlit -proferí la mare, contenta de trobar algun cone-gut de Barcelona. Amb ell podria desempallegar-se del tedi i omplir el silenci d'aquell racó de món que li eixordava les ore-lies, avesades a ľenrenou ciutadá i als esgarips musicals de moda.
L'Alícia, aixi que va sentir-li la veu, va tombar-se de seguida.
-Qualsevol diria que ens has seguit! -féu, recalcant els mots, tot allargant-li vagament la má.
L'Hipôlit sentí la burxada del retret; mirá l'Alícia amb rancú-nia pel blasme immerescut.
-Nostre Senyor ens ľha portat aquí! -reprengué la mare-. Ja cal que demá vingui a casa; el farem anar a buscar. Ara rai, ja tenim carretera fins al peu de la porta!
-Haurá vingut per assumptes de la Companyia! -observá el pare.
158     -Si. Hem examinat la situació dels saltants. Estudiem
ľaprofitament de les aigües de la comarca. Ara aquests pobles tornaran de mort a vida!
-Sort que aqui no fa calor. I, <encara en tenen per dies?
-Ja ho hem enllestit tot. Volia tornar-me'n avui, i he esperat dema, no sé ben bé per que. Tal vegada en té la culpa la festa major, ben pintoresca per cert! Me'n vaig a reposar a Franca tota una mesada.
Comencaren les protestes dels pares; volien retenir-lo a casa d'ells, uns quants dies si més no!
De sobte el somogué un calfred, com a un home que es creu sol a dintre d'una cambra i pressent que un ull el sotja per l'escletxa de dues portes. Es tombá de cara a l'Alícia; pero la mi-rada ďaquella noia ja s'havia desviat de ľobservació clandes-tina. Ella va tornar a mirar-lo francament, potser una mica pe-nedida de la rebuda despectiva que li havia fet.
Ľorquestra, rudimentária, grinyolava els sons ďun ball famós ľany anterior. L'Alícia seguí amb els ulls el moviment rítmic de les parelles. L'Hipôlit vence amb un esforc la timidesa i, atordit com si parlés enmig ďuna tempestat, balbucejá a ľorella de l'Alícia:
-Si jo fos un altre, prou et demanaria si vols ballar amb mi, malgrat les empentes.
-Un altre que no fos tu, coneixent-me com em coneixes, ja m'ho hauria dit de dret, sense compliments, mal hagués ďimposar-m'ho.
-Per forca? És un recurs que no em faria goig ni a mi ni crec que en fes a cap noia!
-No te'n refiis! Un home d'empenta, sempre fa de bon veure.
L'Hipôlit sentí un abrandament ďira, una acumulació de forca que li enrogí el front. Encegat, va apoderar-se del brae de l'Alícia.
-Vols dir que sóc dels que flaquegen! Anem, doncs! -eixi, convencut del refús ďella. Pero l'Alícia va seguir-lo document. I es barrejaren a la massa onejant de balladors.
-M'has fet mal! -va queixar-se ella, tot recalcant el brae a ľespatlla de l'Hipôlit.
-Si fossis un home, amb quin gust et bufetejaria! -desbordá ell-. Aleshores aprendries a no dir coses injustes, quan no es té motiu per a mortificar els altres.
L'Alícia va mirar-lo una mica esporuguida, encara que de seguida li torná ľexpressió ďindiferěncia.
-Et ressents molt aviat! Pero aixô no priva que te'ns hagis comparegut al davant, fent veure que no gosaves. I és que estás segur de guanyar el cor de la meva mare, que aixi podrá parlar-te del seu reuma imaginary i que el meu pare s'enlluernará amb els teus treballs per eixugar el riu i corsecar els arbres, com 159
160
acostuma a fer tota aquesta gent carregada de fums de saviesa.
-Quines misěries penses de mi!
-No nťhe entretingut mai a pensar res, de tu!
-Ja fa temps que ho sé. Pero no era per cap vanitat. Ho he dit involuntáriament.
-Veig que avui només et passen coses involuntáries! -corregí 1'Alícia amb una rialla eixuta que 1'Hipólit aturá de seguida.
-Et diverteix fer rodar el cap a la gent! És que saps que sóc sofert. Jo mateix de vegades em tinc despit de no poder valer-me de la voluntat. Em faig 1'efecte ďun estrany. No sabrás mai com he sofert sense dir-ťho!
-Pero m'ho dius ara, també involuntáriament, oi?
Eli es va desorientar. El desconcertava la dolcesa ďaquella veu; la sentia a la manera ďun are de violi damunt la corda, que li provocava una modulació voluptuosa, pero li exacerbava el dolor de la ferida.
—No et vagará sentir-m'ho dir més!
La música acabava. La calor ja era insuportable per mor del baf de tanta gent reunida. Les parelles es dispersaren; així mateix ells se'n van anar, agafats del brac, cap a l'angle de 1'envelat on 1'alě de 1'aire movia un serrell de cortina. L'Hipólit separá una mica la tela encartonada de pols.
S'abocaren amb avidesa a la frescor de la nit, profunda de šílenci enllá de les muntanyes negres. Pels fondals ressonava la vida anónima dels insectes vibrants ďamor. El creixent de la Huna s'aturava a cada replá de les feixes adormides.
-Quina Uástima -comentá 1'Alícia assenyalant el paisatge nocturn i afectant un to mig seriós- que tot aixó que ja está prou bé ho hágiu de malmetre! Ningú no diria que ho fará la mateixa persona tan mirada a comprometre's i a molestar una noia com jo, que és prou franca per no poder sofrir les persones que no es saben imposar.
L'Hipólit no es va saber valer ďaquella ocasió per correspon-dre-li amb una replica que seguís la via iniciada per 1'Alícia, a fi ďalleugerir 1'acrimónia de les expressions anteriors. Tal vegada hauria pogut ser el comenc ďuna intelligěncia; pero ell no tenia prou domini per dissimular la sinceritat sota una aparenca som-rient.
-No entenc gaire bé aixó que em dius -insistí amb arrugues al front-. Com he ďinterpretar-ho?
Ella es va posar a riure, molt divertida:
-^També ets ďaquells que sempře enraonen amb el cor a la má? Interpreta-ho de la manera que puguis.
LHipólit dubtava. El sentit ďaquells mots era una incitació a la lluita, 1'éxit de la qual dependria de la quantitat ďenergia que ell esmercés. Pero la pugna era entre aquesta vaga sospita i la
indiferencia amb que l'Alicia tornava a mirar cap a laltre cos-tat, per no haver de girar-se-li de cara. A mes, l'apassionament podia fer-li donar un sentit erroni a aquelles paraules, per be que ella no se li movia de la vora.
-No passis angunia. Dema me n'anire, tal com ja he dit. He tingut prou temps per adonar-me del concepte que tens de la meva insignificancia. Jo, per vergonya meva, no vareig saber escarmentar. Aixi i tot, t'asseguro que ara no tindria aguant per resistir un joguineig que de segur et divertia molt. Nomes m'a-contenta pensar que, tret d'avui, no pots retreure'm que hagi es-tat mai impertinent. I ara no tinguis por. Tot i el meu treball de barbar "amb fums de saviesa", no et veuras en el cas d'enyorar aquest raco de mon. Podras passejar a la vora d'aquesta riera sense que hi coneguis cap malifeta; hi trobaras les mateixes ombres per seure i rumiar les teves pensades cruels.
L'Hipolit recorda que se'n tornaren de costat, tots moixos, cap al grup que formaven els pares i altres propietaris de menys categoria, que els dedicaven somriures servils. Despres, recorda que va prometre, a contracor, anar l'endema a casa d'aquells senyors per acomiadar-se'n. Despres la nit, desvetllat pel dring d'aquella veu i per la cruesa de les expressions que articulava. Pero a sota de tot, germinava un brot d'esperanca, arrelada mes endins del que ell mateix sabia. L'Alicia va escoltar-lo! A des-grat del seu aire despectiu, el to d'ella era vehement. Si el dialeg es va acabar perque ell va voler!
El sol ja esquincava les boires aturades als vessants, i encara l'Hipolit no havia tancat els ulls, l'esperit errivol dins un cercle d'interrogacions contradictories. Compta les hores que faltaven per a tornar a veure l'Alicia i va semblar-li que el pas del temps era d'una lentitud insofrible.
Amb el cor estret entra en aquella casa esbarjosa i severa, bastida al cim del turo amb les pedres daurades del casal nobi-liari, les finestres i portes esculpides amb motius ornamentals dels segles xvi i xvii.
No li va caldre gaire esforc per adonar-se de la fredor amb que el rebia l'Alicia. Semblava contrariada per la tolerancia de la nit abans, potser ofesa. Aleshores fou quan l'Hipolit va com-prendre fins a quin punt havia anat enlla en les seves esperan-ces. Gairebe va desatendre els pares de l'Alicia, que insistien en demanar-li parer a proposit de la situacio de la casa. A taula, l'Alicia a penes va mirar-lo, com si hi hagues un secret nomes sabut d'ells dos. I tanmateix els era un lligam.
-Dema te n'aniras? -acaba per preguntar-li, a la tarda, en pu-jar els graons del jardi, plantat seguint el declivi de la muntanya. -Si. Me n'anire a punta de dia. Ja m'he entretingut massa. I... -I que? -insisti ella.
161
-No res, no -rectifícá l'Hipölit, molt eixut.
Ella el va correspondre amb un gest d'espatlles desdenyós. Es recolli els plecs del věstit, blane, sembrat de Ihmes rosades, per seure al banc que donava al pendis.
Eis ulls de l'Alicia lluiren en la resplendor de la posta que es fonia darrera eis serrats moradencs. Una remor esmorteida per la dištancia pujava del pöble ajocat a la vail, entre la doble corba de la riera: el fresseig de la resclosa amb un voraviu d'escuma, el martell del ferrador ajupit contra la pota del cavall resignat, davant la pupilla roent de la farga encesa dins el marc fumós de la porta, els cops de picador d'una dona arrupida al cantell d'una clapa blavosa del safareig, entre dues agulles de pollan-cres, el brac enlairat quan el so arribava a orelles de l'Hipölit.
-Te'n vas, de seguida? Ni que fugissis! -feu l'Alicia, sense gens ďestriděncia a la veu.
L'Hipölit va mirar-la fixament, acovardit i temptat alhora. Pero la desconfianca va tornar a guanyar-lo.
-<,Quč té d'estrany separar-se de qui ens tortura... en va? D'altra banda, crec que si et veiés gaire t'avorriria.
Ho digué dret davant d'ella, com a una persona enemiga; perö la veu li vacillava com si hagués proferit una blasfěmia.
-Aixö m'agrada! -respongué l'Alicia, una mica frenětica-Mai no t'havia vist sincer com ara. Em fa pena la gent que fuig amb la por al cos. Ahir, quan te'm vares emportar "per forca", ja em semblaves un altre. I ara, ja pots anar-te'n. Estic contenta de saber que podries avorrir-me tant com t'he avorrit jo, des de sempře.
I es tombá de ľaltre costat, les galtes enceses. L'Hipölit li va prendre les mans, suaus, amb les seves mans tosques, de treba-llador. I veneut, amb la veu desesperada d'un noi:
-Alicia. He d'anar-me'n o he de quedar-me?
-Anar-te'n -féu ella sense gens de dubte; perö les mans li fri-saven.
-Me'n vaig, dones! -coneretá ell, provant d'abandonar l'es-treta. Ella el deixava fer, perö de sobte, en un impuls:
-Queda't. -I acosta la cara a l'afalac d'aquelles mans de treba-llador.
Un calfred el torna a la presěncia de la cambra guarnida amb paraments de la mort. Se li renova la impressió de l'horror, que 1'ha submergit en aquella balma ofegadora, i que ľembriaga com un vi torbador. Es com si li fes perdre consistěncia, com si li Uevés fins ľ es ma de sofrir.
S'adona que ja és de dia. Una cortina de pluja agrisa l'Arc de Triomf i els arbres del Pare. Sent una rialla mig ofegada per pru-162 děncia a la sala del costat. Algun parent que havia resistit amb
coratge la vetlla, dissimula els badalls. Les monges es relleven al peu del cadafal amb refrecs de rosaris i medalles.
L'Hipölit prova d'aixecar-se i sent el peu fluix, que no encerta a petjar la catifa. Les parets oscillen com una cabina de vaixell; un enfredoriment a la medulla Ii dispersa les idees. Li sembla caure damunt d'una superficie negra, vorejada de flames com una fotografia solar; hi entreveu ganyotejar tot de boques perverses, dits que assenyalen, acusadors, cingles per on ell rodola. Amb por de topar-hi de cara, es fa endarrera.
El pas d'algun liquid confortant que una má compassiva li acosta als llavis descolorits per la feblesa, esvaeix aquells mons-tres en un fum de no res.
La casa comenca a desvetllar-se. Passada la trágica confusió de les primeres hores, reprén el ritme normal, per aquella impo-sició de cada dia d'haver d'ordenar tots els details perqué no se'n ressenti ľordre de ľendemá, aquell endemá que fonamenta l'oblit del dia d'avui. Després, tard ja, l'Hipölit ha de repetir els gestos maquinals de tots els matins; amb la navalla als dits davant el mirall, ha hagut d'enginyar-se posats per sal var els in-drets de pell delicada o algun gra minúscul de vora l'orella. Ha de concentrar ľatenció al nus de la corbata, a les ungles i a des-tapar i tapar els flascons de sobre els prestatges del tocador. A mig matí ha de tibar-se bé la roba, de dol, per corregir alguna arruga i entrar al saló amb la família de l'Alicia. Atén les visites amb una contracció al rostre amb que ha de dissimular la de-pressió autěntica; alhora li serveix per a fingir una expressivitat més apropiada per a correspondre al fred condol de les amistats i les eněrgiques estretes de má que li dediquen les mares que te-nen filles casadores.
L'Hipölit s'adona que les corones i poms de flors comencen a envair la sala, amb planyívols adéus de recepta, en paper d'es-tany i purpurina, enganxats a les cintes. Ľaire esdevé irrespira-ble per les emanacions dels nards. En un dels rams veu tot de roses blanques, iguals de matís a aquelles altres roses, de pastor, que una vegada l'Alicia decobri, amb una mica de crit joiós, en un clot cobert d'esbarzers. Cap aquells dies, el seu jardi era florit de les roses més galanes, perö els ulls d'ella es delien per aquelles altres humils, justament per una de mal abastar. I el desig seu va transformar-se en voluntat de l'Hipölit de collir la flor sense tenir cap eina per a tallar la branca punxosa.
Quan va portar-la-hi, les espines eren clavades al seu poize, un regalim de sang entre els dits. Més que no una sentida li era un goig dolorós, com si ell es valgués (amb crueltat contra d'ell mateix) d'una válvula per esbravar el desig amorós desvetllat tothora. I encara prémia la branca amb obstinació, els ulls fits al rostre gemat, als llavis i a les dents de ľenamorada. Senti un re- 163
mot compliment del desig quan veie els dits de l'Alicia tacats amb sang d'ell.
Era talment com cada vegada que, amb el deler de posseir aquella feminitat que panteixava dolgament acostada al seu pit, ell disfressava l'impuls no confessat, amb el gest d'oferir-li un dole de la taula amb senzillesa. Perö de seguida li'n prenia un boci, mentre hagues rebut el contacte dels llavis de l'Alicia, i el devorava com si complis un fet extraordinary Perö era una sa-tisfacciö enganyadora; i aleshores l'Hipolit sentia la necessitat de torturar aquella noia amb paraules injustes, a fi de veure-li les llägrimes als ulls, nomes que per rescabalar-se del propi so-friment. Perö al cap d'un segon, els ulls se li asserenaven, per tal com la bonesa de l'Hipolit era reconquistada en una reacciö de la consciencia contra les baixeses de l'instint.
Una campana de rellotge, discreta, sona migdia. L'enerva-ment de l'Hipolit s'accentua amb el murmuri de veus apagades, el trepig de passes cautes, els sanglots veritables de la familia i els sospirs de bon to, de les amigues.
A estones, encara creu sentir trepidar el motor sota la planta dels peus, que li percudi l'orella aquelles hores febroses del viatge amb l'amenaca de la mort part enllä de la pluja.
I la certitud de la mort es tot el guany d'aquells anys de desor-dre que l'amor incita i que fomenta un estat d'inquietud rece-losa. Una paraula, el gest mes simple de l'Alicia, sols la sospita d'un pensament que ella no li hagues declarat, trasbalsaven l'Hipolit, perdia la facultat de percebre el que era just o impertinent, es perdia en un nus de conjectures, d'una puerilitat que no podria copsar fins que no s'extingis aquella passiö. Perö aleshores, l'absencia d'amor lleva el record de les incongruences que havien arribat a constituir l'eix de la vida de l'enamorat; l'oblit se les emporta com aquelles flors vaporoses dels marges, que un buf dispersa en un escampall d'estels de cendra.
Perö ara tot s'ha resolt de cop; la veu de l'Alicia anirä fonent-se enllä del temps. A moments, a l'Hipolit ja li sembla que no en recorda el dring, com si no l'hagues sentida mai.
El mati ha passat fora la penombra dels porticons a mig cloure. L'Hipolit gairebe no s'ha adonat del pas de les hores. Tard o aviat, en comencar la tarda, algü ve a indicar-li que ha d'anar a preparar-se per a la cerimönia.
Troba a punt el vestit flamant, com si hagues d'anar a casar-se; la claror es dilata i contreu a la seda del folre, traca una vertical incerta a la copa vellutada del capell.
De sobte s'inicia un desplacament a dintre de la casa, com si tothom obeis un senyal. Per uns quants minuts, nomes sent tot de sabates que cruixen, cadires arraconades i sanglots femenins 164 darrera els plecs de les cortines. L'Hipolit es empes cap al carrer,
entre un grup d'homes endolats, precedits per un rengle de capes pluvials atapeides de signes geometries en or i plata, d'un orientalisme de barriada aristocratica. Els ciris guspiregen en-congits per la claror, davant de la fantasia sinistra de la carrossa engarlandada. Despres, els graons de l'esglesia, irregulars, amb plantes arrapadisses a les esquerdes; els peus, congestionats, que s'adoloreixen en petjar el relleu dels epitafis i dels escuts nobilia-ris esculpits a les Uosanes de les tombes. Despres, l'encens, les follies barroques de l'altar, amb columnes carregades de raims i angelons molsuts, que paren les mans cap al flameig dels ciris. I a dalt de tot, el plany de les campanes de cara als niivols.
La volta del temple s'omple d'ecos de les absoltes, desentona-des per un cor de veus rogalloses, indiferents. I el cantic que l'Hipolit deixa passar sense copsar-ne la profunda vibracio, des-vetlla al seu esperit el resso de la veu de l'Alicia de llavors, aquella nit a la terrassa de la casa del seu avi, amb Sant Genis i el coll de Finestrelles per fons. Tots els amies eren agrupats en silenci. L'Alicia protegida per l'ala oberta del piano, cantava dins l'aire tranquil les nobles melodies dels polifonistes, les d'aquell Pere Albert, canonge de la Seu, i les de loan Brudieu.
Libera me, Domine
de morte aeterna, in die ilia tremenda: Quando coeli movendi sunt et terra: Dum veneris judicare saeculum per ignem,
clama el respons, amb l'horror profetic de la fi del mon. Pero l'Hipolit no sent mes que l'eco del dibuix melodic del "Cant d'Amor":
Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa, que'm leve I'amargor: de lot menjar m'ha pres gran dessabor sind d'aquell que moll'amor me costa.
el qual Ausias March teixi de cultes flors trobadoresques. Pero la clamadissa biblica persisteix encarada a la mort:
V.
Dies ilia, dies irae, calamitatis et miseriae, dies magna et amara valde.
Dum veneris judicare saeculum per ignem. 16
166
I l'Alícia, vaporosa, mirava l'Hipôlit amb els colzes recalcats a la corba del piano. La seva veu, reposada, entonava ľestramp:
Fantasiant amor a mi descobre los grans secrets q u 'als pus subtils amaga, e mon jorn dar, als hômens es nit fosca e visch ďagô que persones no tasten.
Un calfred batzega els nervis de l'Hipôlit, pero li espargeix aquella teranyina de fantasmes.
La comitiva es refá a la porta del temple; segueixen fins dues cantonades lluny, entre els grups de badocs i ľembús dels auto-môbils i tramvies. Després, les encaixades que acaben per fer el cap, seguides d'uns mots de lietania indesxifrable. A la fi, el peu a ľestrep flexible, el gran repôs de seure entre coixins, poder tancar els ulls, el brac en el brac del germá de ľAlícia, que plora molt baix.
Ľaire passa ďuna finestreta a ľaltra i li amoroseix el front ressec. L'Hipôlit no veu la desfilada del paisatge urbá, pero de tan sabut li passa íntegrament per la consciéncia, amb cada platan amb els brots esberlats i cada monstruositat arquitectónica. Les noies travessen sota el paraigua, amb les cames esgarrifades per la pluja, amb ľafalac de ľabril a la sang. La frescor de ľaire fa palpitar els narius tebis dels cavalls, endogalats al cotxe amb ľenyorament de ľolor d'userda dels camps, dels estables tempe-rats i de Uenya de les cuines foranes.
L'Hipôlit és cerclat per la muralla del dolor, d'aquell dolor del dia abans que es repeteix amb un sol element de queixa, com aquella queixa que per entre ľatmosfera del Tristany, insisteix com un batec de cor.
Només fa cinc dies que era a Paríš, assegut davant ľespec-tacle d'Isolda moribunda. Eli prou creia sentir-se penetrat de la irradiació dolorosa en qué ľheroina es transfigura; pero ara s'a-dona que qualsevol incident exterior el distreia amb el cor per-fectament tranquil; descobreix que cap vestigi d'aquella transfi-guració no s'ha operat en ľAlícia. EH tampoc no n'está gens res-sentit; sols la persisténcia ďuna desesperació somorta, planera, sense cap reacció superior.
El seguici passa per la Ronda oberta damunt la muralla de Sant Pere. Els cavalls s'illusionen amb un trot fals, a la manera dels atletes de circ, que entren a la pista saltant amb una lleuge-resa que es contradiu amb la monumentalitat de la massa.
Travessen ľenfebrosiment de la Placa de Catalunya; el seguici migparteix una gran massa de públic bocabadat prop ďun enginy que enfila, amunt ďuna edificació, una biga metállica. La claror prova de llampegar als cristalls dels automôbils, hi di-
buixa fragments capgirats del paisatge urbá, posa una lluor de cel a les ampolles de les terrasses dels cafés. L'Hipôlit s'entregira al seient; es proposa no distreure's en observacions mal avingu-des amb el seu estat ďánim present que li augmenten la fatiga. Pero necessita valer-se de tots els subterfugis per evadir-se del fet, en contra del qual lluita ďahir nit encá, per eludir-ne la cer-titud.
Ara el seguici s'adreca cap al carrer de les Corts. El vent s'ha refermat i el gruix dels núvols comenca a clivellar-se. De sobte l'Hipôlit recorda el contacte de la má de ľAlícia, suavíssima, amb el batec del pols al palmell. Recorda que de vegades, en un moment ďoblit, o segons els estats que travessaven ľesperit ďella, feien que se li desdibuixés el rostre. L'Hipôlit creia desco-brir-hi vestigis ďaltres rostres de persones de ľascendéncia ďella, que la Uigaven als seus morts. Era per aquelles reminis-céncies que ell tenia, com una amiga de tota la vída, ľävia de ľAlícia, tot i no haver-la vista mai, la qual somreia mig esvaida entre les opacitats del daguerreotip penjat al saló de la casa d'Horta.
Ara, la ciutat va esdevenint suburbial amb ľacostament de Montjuic, vorejat ďun engrut de barraques on s'encaua el re-buig de la miséria peninsular. En un tombant, al fons del pla descongestionat ďedificacions, veu drecar-se la torre grisa de Pedralbes, a ľombra de la qual reposa la dolca i fastuosa reina Elisenda.
Després de seguir uns camins amargenats ďherba, entren per un passeig ďarbres. El cotxe s'atura al cancell del cementiri. L'Hipôlit obre els ulls, s'estremeix, revoltat que encara durí aquell mal son absurd. A la fi no li queda altre recurs que anar passant, amb dos amics que li fan costat, entre la fantasia dels panteons, les gesticulacions als marbres de picapedrer, els coixins i garlandes de fosa. Voreja els arrengleraments de catedrals i temples grecs i egipcis, a escala reduida, amb ángels de llautó, amb ibis i cariátides ďestuc.
Puja la costa entre parets de nínxols guarnits com festes de carrer, amb alguna dona endolada que seu prop ďuna llántia tremolosa, absorbida en un diäleg misteriós amb els seus di-funts, mig esborrada per la grisor de la tarda.
Després, quatre flams de ciri groc a ľaltar de la tomba, un murmuri de pregáries. Unes mans grolleres obren el taút; tot-hom s'hi acosta. Hipôlit veu unes flors de tarongina ennegrides: una taca rogenca a la seda nuvial, respira un baf!...
S'enretira de seguida amb les mans als ulls, per defensar-los de veure "allô".
167
Lir entre carls, lo meu voler se tempra en co que null amador sab lo tempre; amor ho fa, a qui plau que y o'u senta, los grans tresors a mi sols manifesto,
prosseguia cantant la veu felic de l'Alícia en ľassossec de la nit radiosa, aclarida en el record de l'Hipólit. Li calia fer perdurable el record de l'Alicia autěntica, que sempře ľesperava recalcada a la barana, amb els vols ďocells brodats al para-sol obert. Li deia:
-Cada dia em sembla que tardes més a venir! Ja voldria ser al temps en que no haguessis de tornar-te'n.
I la Uosa queda fixada a la paret. Tanmateix la mort! És el primer moment que l'Hipólit se n'adona del tot. El seguici co-menca a retirar-se, perö ell no s'hi sap avenir. Voldria que el cor se li aturés, per poder separar-se o ajuntar-se definitivament a l'Alicia. Es posa la má al pit; hi sent un suau martelleig regular, com els altres dies.
Es tomba, mogut per una voluntat poderosa, com si li to-quessin l'espatlla. En l'endemig, els núvols han anat alleugerint-se i, de sobte, per un esquinc salta un raig de sol. El fum de les xemeneies es torna moradenc; els camps del Prat lluen d'herba tendra entre els aiguamolls serens; els xiprers del cementiri son flams de verdor.
Una gran airada salabrosa esponja els pulmons de l'Hipólit; els ulls li van cap a la corba de l'arc de Sant Marti, obert aire amunt com una sendera d'alliberament. A baix de la muntanya roden uns trens de joguina; al lluny, aquell vaixell que sempre passa arran ľhoritzó, deixa fondre lentament els cabdells del fum.
Li sembla que es desperta, com si sortis ďun soterrani i de sobte es veiés rodejat de Hum. Es com si tots aquells anys de goig, de tortures, de desordre, quedessin enclotats en aquell mal pas, i que tot ďuna recobra la independěncia enyorada.
Un amic que li ha fet costat totes aquelles hores, en veure'1 que vacilla, amb eis músculs del rostre palpitants, li agafa el brac per fer-li companyia en aquella exacerbació d'un dolor que ja comenca a no ser-ho.
Per aixö l'Hipólit, a mig pendent de la muntanya, es tomba a mirar l'indret on queda l'Alícia, presa darrera un marbre amb dues argolles de bronze. Ell s'entossudeix a mirar-hi amb desig de retenir ľúltima cosa que creia poder conservar d'ella, el dolor de perdre-la. Pero també el dolor s'esbrava. L'HipôUt tem desco-brir-se un fons ďegoisme inhumá, perö no s'adona que avui, fa-talment, ell és un home renovat, amb l'optimisme dels vint-i-168  vuit anys i que es basta amb la pröpia plenitud. L'Alícia fou un
detail de la seva vida passada, tal vegada essencial, que l'ha aju-dat a formar-se. Perö tot i ľaparent coincidéncia, havien viscut cadascú ďeUs dos la pröpia vida, separats per la incomprensió que distingeix cada ésser. I és a ľhora de la mort quan s'aguditza aquesta veritat. A sota la desesperació que sofriu per aquells que es morén, cova un fonament ďoblit i, encara més, la certesa de creure trobar la felicitat a prop ďuns altres éssers. I els que se'n van, s'emporten el temor de sentir-se abandonats, sense que ningú els pugui donar la mä a l'hora d'abocar-se a l'a-bisme.
L'oreig frunzeix la seda del mar i acompanya les onades a ľescuma de la platja. Es ľabril. L'Hipólit necessitaria obrir els bracos, estirar-los per desentumir-se. Un transatlantic es separa lentament del port i els mocadors dels passatgers fan adéu als veils neguits amb l'esperanca de deixar-los per a sempre més entre les piles de cárrega, regalimosa de grasses ultramarines, amuntegades al moll.
L'Hipólit prou tomba el cap vers l'Alícia. Es en va. El passat no es pot retenir. L'Hipólit comprěn que ja és a ľendemá del dolor, que ara sols li queda el convencionalisme de les paraules triades per fer bon efecte a la gent, la roba de dol i la cara se-riosa.
Posa el peu a ľestrep, tal com fan els altres, puix que ha de reintegrar-se al trasbals de la ciutat, que ja comenca a encendre els hums per a la festa de cada nit i on ľesperará sempre una Alicia o altra amb els bracos oberts per recomencar la illusió de ľamor.
I de darrera estant de la íinestreta, busca on hi ha d'haver la tomba. Aleshores, amb ánim desenteranyinat de mals sons, el cor lliure de lligams, en topar la ineficácia de l'esforc per retenir el dolor que s'escapa, és quan el primer sanglot li esclata a la gola sincerament, un fibló de llágrimes li crema els ulls.
-Coratge! -li diu la mateixa veu amiga de la nit abans.
El rengle de cotxes es va esborrant entre les ombres del cap-vespre.
I en aquell racó de muntanya, entre eis xiprers que guarden la tomba, uns quants ocells primerencs canten molt a poc a poc, per no deixar l'Alícia tan sola...
169
FRANCESC TRABAL
(Sabadell 1899-Santiago de Xile 1957)
tercer acte
Els actors es reuneixen per fer nova la comědia de 1'autor, perquě no eis agrada i temen que al public tampoc. En comen-car la reunió inviten el public a pujar i discutir amb ells la ju-gada. En pugen tres o quatre o vint o trenta. I tots plegats fan l'argument. I acorden que només tingui tres actes. S'adonen aleshores que ja són al tercer, i tot ďuna esclata una terratrě-mol, el terratrěmol que havia de succeir al primer acte.
quart acte
232
TRES ARGUMENTS I
DAGOBERT ALS LLIMS
(Comědia inacabada en tres o quatre actes)
primer acte
Una gran expectació. Una placa publica o privada, una cam-bra de bany, o un saló o qualsevol Hoc on hi hagi gent. On tot-hom espera l'esdeveniment anunciat: un fenomén atmosfěric (una tromba, un bólid, un meteor, un terratrěmol). Tot l'acte la preocupació de l'anunciat fenomén. Qualsevol cosa fa creure a la gent que ja hi som. I tururut, buscar en realitat si passarä res o no passará res de la predicció anunciada.
segon acte
Es presenta un fantasma. El Fantasma, que no sap pronun-ciar les eles. I aixö el rebenta. Diu que ha fet dos o tres cursos a 1'Acaděmia del ben pronunciar dels fantasmes, que es com una mena de Liceu Dalmau dels qui no són fantasmes, i no se n'ha sortit. Pregunta com ha anat alló del fenomén. I la gent que sor-tia al primer acte diuen que ja no se'n recorden, perquě ďalló ja fa quaranta anys. D'acte a acte es veu que passen quaranta anys. Ära, en realitat, eis qui fan la comědia diu que ja no saben per quě la fan ni com van comencar-la, i sobretot diuen que no saben pas com ha d'acabar. Perö acorden que tingui dos actes més.
Surt Noě amb 1'Arca i diu que amb aquesta secada será un problema que hi hagi necessitat de fer-la rutllar. Noě parla tot sol, abandonat i tot de les běsties. I aleshores eis tramoistes s'adonen que han equivocat el quadre, que aquest quadre no era ďaquella comědia que estaven fent i el claven fora a empen-tes, Noě, 1'Arca i decoració, i arrabassen eis caudals de 1'apunta-dor i li'n donen uns altres. Aleshores surten, o millor, entren, eis comics de la comědia que anávem fent, i el fantasma i aquells sis senyors que van tots igual i que semblen una sola persona, i vinga fer elogis de la magnesia. "Fuera grupos." En-casten un pasquí a la paret i tothom s'hi aboca: el pasquí explica que en aquest món, per a ésser felic, hom s'ha de fer del Partit de la Bona Voluntat Nacionál i que cal votar ďhora i sobretot usar imperdibles de seguretat "Inox". Aleshores passa travessant 1'escena un casament a tot gas. Els cotxes, la comitiva, el dol, eis nuvis corrent com si eis empaitessin. La gent es gira, pero tothom torna a llegir el manifest. Una girl, vestida sumaríssima-ment, en slip, mentrestant surt a cantar amb aire de foxtrot "El desembre congelat". I just, cau ara una tromba, o bólid o co-meta en escena, aixafant a tothom, i 1'escena queda un parell de minuts tots de panxa enlaire, en silenci, fins que baixa el teló, arrapat al voraviu del qual el fantasma s'esllavissa fent el bestia i rient-se del public.
Teló deflnitiu
233
II
"TIROLIENNE" (Pantomima - ballet)
primer temps
El transformista a casa seva un dia que ha begut massa. Tot sol, vinga transformar-se. Per dinar, per prendre cafe, per beure conyac, vinga transformar-se. -Hola, quě tal, Napoleonte? -I de seguida: -Quě deia, Mme. Récamier? -I a l'acte: Jo, molt bé, senyor Tasis i Marca. Etc., etc. Aleshores truquen el timbre del telefon: -Per qui demana? Per Monsieur Soterello? Ja va.- (Es transforma ďell, i aleshores torna al telefon.) -Digui, diga! Ah! que son al primer replá de ľescala? Ja vine a obrir-los. (Va a la porta i entra una coHecció de bésties ďaquelles de quan les bés-ties parlaven. I és que és un amic seu ventríloc que li gasta una brometa. Aleshores resulta que s'endevina (el public i ľautor ďaquesta comědia que ara s'está avortant) que ľescena passa en un circ installat als afores de Mollet. Entra per la finestra ďun salt un trapezista duent del brae una meravellosa trapezista. El transformista els dona berenar-sopar i acorden assassinar el ti-rolěs.
234
segon temps
Ara passa la cosa a la barraca o carro del ventríloc. El ventríloc entra amb algunes de les bésties a desar-les al seu Hoc i se'n va (potser a matar el tirolés). Aleshores els ninots del ventríloc, quan queden sols, comencen a tenir vida própia i comencen a moure's i a parlar. Parlen de ľatemptat que es prepara contra el tirolés i se n'escruixeixen. Les bésties remuguen i remenen la cua ďindignació. Tot duna se sent la veu del tirolés que canta una tirolienne magnífica, fresca, dringant. Tiroliro-liro-lei! Tot calla. Només la veu clara, transparent: Liro-liro-lei! El silenci i tot s'ha parat. Se sent el resso, el tremolor del borrissol de les cortines, ľairet de la veu fent estremir ľaire. I patac! Un xiscle
terrible. Els ninots, les bésties, empallideixen. Ja está! Ja el deuen haver escanyat! El tirolés no se sent cantar. El silenci calla més que mai. Una noia-ninot s'esvaneix. Se sent remor prop de la porta. Se sent que pugen ľescala del carromato. Eniren homes i dones, el transformista i els trapezistes. I duen a pes de bracos el cos esterracat del ventríloc cosit a punyalades. Drama. Tota la cambra cruix. Com ha anat?
tercer temps
El circ en plena funció. Els pallassos. Toni and Perico. El del bandoleon. El Mestre de Cerimónies. Els de les catifes. Els equi-libristes. El qui s'empassa els sabres. I tot d'una entren com un vent els ninots del ventríloc assassinat i prenen el sabre de din-tre la boca del dels joes de mans i l'enfonsen al cor de la meravellosa trapezista vestida amb unes malles blanques que queden tacades de sang. Es tiren unes cortines al mig de la pista i així el public del circ no veu res i tota la troupe al mig. En aquell instant els ninots del ventríloc perden també llur vida, tornen a és-ser de cartró amb les cares ďidiota i les mans de fusta. El transformista s'escabella, es desespera, s'abraona a les cames de ma-Ua del trapezista que en veure l'assassinat tem de veure-hi clar, creient que ľassassí del ventríloc fos la seva companya de malles blanques i el pit vermeil. El transformista es transforma una darrera vegada de "trapezista" "meravellosa i blanca" i desco-breix la disfressa sota la qual apunyalá el ventríloc, per despis-tar. Els ninots del ventríloc no havien estat prou sagacos i feren víctima la bella de llur venjanca.
Fi
235
soldats ho senten i eis canons nostres, eis morters, i tota la ma-quinäria motoritzada en sentir eis picarols de la tanca ja hi es-tan anant i en un atac fulminant aixafen l'enemic que no en queden ni les cues. De seguida es fa un monument a la tanca iMMORTALi acaba l'obra de la manera que bonament es pot.
III
LEONORA, O QU AN MATA VEN PELS CARRERS
(Film de dibuixos animats)
S'ha acabat.
236
Un taller humil com una mena de garatge de barriada. Tres o quatre operaris a cent per hora estajanovistes (com ara el Char-lot en aquell film Temps nous em sembla que se'n deia) que es-tan fabricant un tanc a tota velocitat. I vinga sortir-los una tar-tana cada vegada. Hi tornen i vinga, una altra vegada el mateix: tartana que te crió. Hala! Altra vegada a la feina i zas! novament una tartana amb esgrafiats i tot. Aleshores el técnic s'adona que vinga treballar fins aleshores amb el plánol equivocat. Ha-vien pres sempře el plánol de les tartanes en lloc del dels tancs. Mans a la feina (la siréna de les dotze, pero ca! ells duro pencant, estajanovistes de cap a peus), i zas, en lloc d'un tanc una tanca! Un tanc femella. Queden tan aclofats que un d'un cop de brae tira teló avail.
Al front. Les aventures de la tanca Leonora. En deu fer de totes. Fa l'ullet als canons i als fusells i als antiaeris i tot va en doina. No hi ha manera de tornar l'ordre a tota la maquinária motoritzada del front. Els soldats s'hi fan amb les dents. Els canons estan atabalats mirant la tanca. I cada vegada: pifia! Els antiaeris tiren tret ras. Els fusells tiren cosses per la culata. Hi ha un maremágnum que fa creure que tothom s'ha tornat boig. La tanca avanca, avanca, fins a les linies contraries i barrabam! alia encara la cosa empitjora. Tota la canonada alterada. Només les metralladores (femelles) s'enfolleixen a tirar contra la tanca d'enveja de veure que tota la maquinária está pels seus ferrets i les seves grans faldilles de cer. Les metralladores s'hi fan a mos-segades, pero els morters i els avions i els submarins les anorreen i aleshores hi ha la gran batalla maquinista. Tota la maquinária mortífera se les clava per poder conquistar la tanca roj a i alio esdevé un campo de gramante.
Els operaris constructors, per les finestrelles, es donen compte de la gran desfeta. No queda ni una máquina sencera al camp enemic. Tot está destrossat. Els tres o quatre mangantes del primer acte vinga tocar els picarols de la tanca i eis nostres
237
dia que vaig obrir la caixa- per a Calais. Tot es produi d'una manera fäcil i normalissima. "-Hi havia alguna cosa greu?
"-Hi havia papers de la Marina, em sembla... si, de Plymouth, exactament.
"-Perö, en fi: de papers, n'hi ha de moltes classes.
"-He sentit dir que era un agent que comengava, incipient. Havia comengat com es de llei en aquesta classe d'agents: per la politica. En realitat, havia estat captat per les seves velieitats po-litiques. Era un vell desorbitat i enfollit.
"-Tot aixö explica que aquell pobre home no es trobi ara dar-rera d'una reixa.
"-Si. S'explica pel que Ii acabo de contar i a mes perque jo he presentat el professor tal com era exactament. Des del punt de vista huma, no era pas un enemic. Era un infelig.
"-Perö, llavors, <,com s'explica la seva presencia en aquestes activitats tan poc adients amb la seva manera d'esser?
"—Si aquestes activitats fossin portades amb tota perfecciö, Serien invencibles -digue Marta, indiferent- En totes les coses de la vida hi ha una falla.
"-Estic segur que tot aixö Ii ha deixat un record, no se com dir-li-ho... amarg, potser...
"-Si, perö no cregui pas que tingui massa memoria. A mes, es la vida... Que hi vol fer?
"Encara parlärem, mentre s'anava fent fosc, d'algunes coses mes. Marta estava ensopida. A quarts de sis arribä el senyor Pa-naiotis amb uns amics que semblaven oficials de Marina. La gent de Taperitiu aparegue de seguida. El local s'emplenä de perfum de pastis. Georges, en aixö, s'acosta a la taula portant, en sengles plats, uns cargols a la borgonyona. Digue que eren un obsequi del senyor Panaiotis. Marta se'ls mirä d'una manera trista, perö eis cargols eren exquisits."
LLORENg VILLALONGA
(Ciutat de Mallorca 1897-1980)
216
SOL AL M1RADOR
I tanmateix, tenies una änima... Quina änima tan complexa, llunyana, incomprensible! A les vuit del mati m'havies cridat, sobresaltant-me, despres d'una setmana de separaciö, perö jo no podia acudir fins a les dotze. "Es igual -articulä el telefon-, esperare prenent el sol al Mirador de la Seu." "Per que no a un cafe?" "No. A un banc devora la Seu." Et vaig trobar asseguda al costat d'un pobre. Vaig reparar que duies una mitja estripada. En el teu abriguet de "pell de vaca jove" hi havia algunes ta-ques. En veure'm somrigueres tristament. Em vaig asseure com un somnambul entre tu i el captaire, que estava adormissat. Passant per una barraca de fira, sense saber com, havia comprat un paquet de xurros. Eren freds i greixosos. Vaig recordar que et molestava l'oli d'Espanya i anava a llengar-los, perö tu m'ho impedires. "No Uencis una cosa tan valable", digueres en el teu llenguatge estrany. I abans de menjar, la teva mä allargada i blanca va oferir el paquet obert al pobre: "Senyor..." L'home va obrir dos ulls malalts i contemplä, cegat, la teva cabellera orifi-cada pel sol de marg. Eis tres menjärem en silenci. La mar estava plana, l'aire era massa calent. Al nostre davant, volaven gavines blanques que projectaven ombres bellugadisses. "Avui et dec agradar perque no duc poudre, perö es que no en tenc. Tampoc no posseesc ja pus guants", comengares a pensar en alemany, continuares en frances i ho expressares com Deu, que t'havia deixat de la mä, va esser servit de disposar. No et vaig voler respondre. Una gavina va passar tan prop que vaig sentir el ventall de les seves ales sobre la meva pell humida. Mentre parlaves havies trobat dos abdullahs dins la bossa i en donares un al captaire. "Pobre -sonä molt fluixa la teva veu bona, que a estones te registres de religiosa o de reina medieval-;
217
pobre, quě és aixô que té als ulls? Se'ls hauria de rentar amb sue de Uetugues." Que era de fresca la teva veu de dona! Al seu conjur, pel cel clar, dos angelets nus portaven una ribella de plata i un paquet de filetes. Eis teus dits de monja amararen les filetes dins la ribella i rentaren aquells ulls peganyosos. En fer-ho toeaves amb la teva má aquell cap brut, de cabells mostosos. Jo hauria volgut besar el teu vestit, reina Elisabeth. La calor es feia insuportable. Em vaig desfer el nu de la corbata -una cor-bata magnifica, obsequi teu. Et vaig mirar. Semblaves molt ocu-pada a untar-te la cara amb oli de coco. Vaig tornar a condor-mir-me. Els angels o les gavines produiren una delicada remor dales. Per ľaire immobil s'escampava un perfum que conec molt bé. Vaig sentir remoure coses dins la teva bossa: la clau del pis fregant la capsa buida dels pólvors. Murmuraves per a tu mateixa: "Oh, he trobat encara una pesseta." Després et trague-res ľabric i el teu cos fi aparegué enfundat en un vestit de seda que tenia reflexos liquids. Darrera nosaltres la Seu reverberava el sol de migdia. Jo sentia la gargamella resseca. "Estás cansat?" No et vaig voler contestar. Els teus dits em posaren dins la boca una pastilla de menta. "Tu m'aimes encore?" "No." "Bon!" El šílenci es féu més profund, els polsos me bategaven. Si les teves mans fines s'haguessin posat damunt el meu front!... "És inútil, no demanaré ni preguntaré res." Et sentia molt prop de mi. En el mar, algunes gavines cridaneres devien disputar-se una presa: jo imaginava un peix platejat i humit, romput a picades. "No preguntaré res." A través de les parpelles, el sol dibuixava ta-ques rogenques a la meva retina. Jo veia el peix de plata, elastic com tu, convuls sota els bees afamegats. "No preguntaré res." La meva má, que cremava, es recolzá damunt la teva argentada tunica marina. Les gavines callaren. Mesclat amb el teu perfum, arribava, a onades, un vapor d'humitat, una olor agre i penetrant de miséria. Encara quedaven alguns xurros i els torna-res a oferir al captaire: "Senyor..." Després, imagín que li dona-res la teva única pesseta. Ulis clues, m'adonava de tot. Passaren dues senyores empeses que ens miraren amb rábia; un ca ro-nyós vingué a posar el cap damunt la teva falda; volaven algunes mosques entorn nostre. Tenies la cara encesa. Com el nostre sol africá destrueix la teva fina pell del nord, aquesta pell que un dia es menjaran els cues... Al nostre costat roncava el captaire. Sonava, enfora, la sirena d'un vaixell. La Seu era una gran foga-tera. Pensaves en mi? "No preguntaré res, no em mouré tan sols. Millor si el sol ens desfá en pols i ľoratge ens escampa... Millor." La suor corria pel meu front. Com el nostre sol, collaborant amb les cremes de tocador, destrueix la teva pell! Les untures i el sol... Imaginava la teva fregint-se com la d'un 218 peix, la teva earn que s'ha de podrir i que els cues s'han de men-
jar. Dormitar vora un captaire, davant aquesta mar i aquest sol de luxe, voltats d'ocells i de mosques... Diluir-se en l'atmosfera. Millor... Sospiraves? Percebia la teva respiració agitada. Pensaves en mi. "Dorms?", preguntares timidament. "Mira -afegi-res- necessit que em diguis..." Arribava el moment de les expli-cacions. "Pero no som jo, és ella qui les deu haver de donar. Jo no preguntaré res." M'estrenyeres una má. Vaig sentir que les venes se'm congestionaven. "És una deslleialtat", vaig pensar retirant la má. "Estimat, necessit que em diguis... Mira el vestit d'aqueix home. On podria trobar una roba com aqueixa? Com se diu?" Miraves una roba. Després de la teva absencia de vuit dies, passada Déu sap amb qui, era en un bod de roba -i quina roba!- que tu pensaves. Ignoraves el seu nom? Aquesta roba no té nom ni la venen enlloc perquě la troben pertot arreu: és un producte del Temps teixit en els telers de la Miséria. Els ulls se m'ompliren de Uágrimes. Vaig pensar en les teves mitges estri-pades, en el teu cor dislocat. "Per que calles? No vols parlar-me?" Vaig estrěnyer les parpelles. Una llágrima a punt de ves-sar se'n torná cap endins. Poc després soná novament la teva veu: "Desitges que me'n vagi?" No vaig respondre tampoc. "Alors, good-by." T'allunyares lenta, gris i plata, com un peix misteriós i Uunyá. Al meu costat quedava el captaire dels ulls tracomatosos. Amb la mirada vaig seguir la teva silueta de reflexos liquids. Ni una explicació, ni un retret. Al vespre, una Uetra: "Partese. Per a mi Mallorca eres tu i sense tu rien á faire ici." No importa dir si tornares als vuit dies o si als quinze desaparegue-res altra volta: la teva silueta liquida, contrastant amb una pell encesa, lluent doli de coco, quedá fixada aquell mati al Mira-dor, sota aquest sol que anorrea la voluntat. És clar que tornares i és clar que desaparegueres de bell nou... Pero aixô és a part ďaquella terrible aventura, digna de Ribera i de Zurbarán, vora un captaire, un matí de sol, al Mirador de la Seu.