minades diferencies. Hi ha una gran quantitat d'ocells, elefants de jardi, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte.
L'estada alii era una festa seguida. Cantavem, ballavem i menjavem del mati al vespre i cada vici tenia la seva satisfaccio. Pero, com que jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reieto, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibicio folklorica.
El sobira, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnific a l'espatlla dreta. Va pi-car de mans i comenca el programa.
Despres de sentir cantar gent de totes les contrades del pais, sortiren dues-centes ballarines, que es posaren a dansar d'una manera monoritmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadencia. Quan el tedi s'apodera de mi, vaig dir a manera d'expansio, en catala i alcant la veu:
—Mai per mal, m'agraden mes les danses de Castelltercol...
El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digue:
—No us emboliqueu. Si us sent el Gran Interpret esteu perdut.
Va dir-ho en un catala tan correcte que de moment se'm va tallar Tale. Home de mon com era, vaig dissimular davant del rei, pero aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva historia. Era un lloro catala, de Ca-daques, i havia arribat fins alii per atzars de la vida.
Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l'idioma que ens unia, i teniem records comuns.
Parlarem del Mediterrani i de les nostres esperances de re-veure'l, i l'endema de bon mati, en marxar de Yakri, tenia el cor mes tendre que el dia de l'arribada.
L'arbre domestic
l;.n aquesta vida he tingut molts secrets. Pero un dels mes gros-sos, potser el que estava mes en pugna amb la veritat oficial, es el que ara trobo oportii d'explicar.
180
Un mati, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Pero no us penseu: es tracta-va d'un arbre de debo, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que alio no podia esser la broma de ningii, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capita, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegancia del qual no podria explicar, perque el tapaven els galons. Vaig dir:
—Us vine a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debo, al marge de la meva voluntat.
L'home, vos direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i despres digue:
—No pot esser.
—Si, es clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Pero l'arbre es alii, prenent Hum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capita. Va donar un cop damunt la taula amb la ma plana, va alcar-se i m'agafa una solapa. (Alio que fa tanta rabia.)
—No pot esser, die —repeti—. Si fos possible aixo, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdriem mes temps del que sem-bla a primer cop d'ull. Estariem ben arreglats si en els menja-dors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordina-ries! Els revolucionaris alcarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potencia, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
—Si. Pero, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, nomes, aquest secret, i l'Estat pagara be el vostre silenci.
la anava a arreglar un xec quan es mobilitza la meva cons-ciencia. Vaig preguntar:
—Que es d'interes nacional, aixo?
—I tant!
—Doncs no vull ni un centim. Jo per la patria tot, sabeu? Podeu manar.
181
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les grades. I qui, amb aixd, no es sentiria ben pagat?
Cada u del seu ofici
En una altra ocasió, em trobava navegant en alta mar. Si no re-cordo malament, anava a l'Äfrica a cacar una determinada raca de negres, aneu a saber amb quin objecte.
M'ensopia, el vaixell se'm feia petit i la gent que duia anava perdent la grácia, si és que n'havien tinguda. Ociós, un dia, vaig anar a veure el capita; el vaig trobar que feia numeros per tal de navegar a dretes, perö no va pas refusar la conversa.
Ell tenia la seva idea fixa i jo la meva. Com que ell era capita, va aferrar-se primer a la seva i digué:
—Si alguna cosa mereix que un home hi dediqui la seva vida, és ľart de la rellotgeria. Els rellotges tenen una änima i una veu, i una oculta Personalität que correspon a cada mäqui-na-individu. Els homes tenim, en el món, un rellotge per cada un de nosaltres, perö no més un que ens vagi bé, com diu que només hi ha una dona que ens pugui escaure totalment. Anem per la vida cercant el nostre rellotge, amb un festeig sublim, i molt rarament tenim la sort de trobar-lo.
»L'home que ľha trobat es distingeix de seguida dels altres. Té una mena ďaplom en la distribució del seu temps que no pot enganyar ningú, i, quan consulta el seu rellotge, aquest surt ample de la seva butxaca sol-licitant una caricia del senyor. L'home se'l mira sense precipitar-se, el sospesa, passa el dit poize per damunt del vidre i mai —ho enteneu bé—, mai no li dóna corda fora d'hores. Si coneixeu alguna d'aquestes perso-nes, veureu que les coses els van regularment bé.
»Eis altres, els que no ľhan trobat, només consulten el seu rellotge quan no en tenen cap de torre que els sigui visible; si els presenten algii no s'obliden mai de preguntar-li si té hora bona, i rectifiquen la seva sense investigar. Quan tenen el rellotge a les mans no es poden estar de donar-li corda, i el sorollen i ľescol-ten amb un gest de desconfianca. Aquesta gent sempre fa mas-
182
sa tard o massa ďhora i us donen la impressió que no acabaran mai de trobar la seva jeia.
»Jo sóc un cas de vocació contrariada. Faig de capita de mar per heréncia, i una mica perqué em van enganyar dient-me que un vaixell és de les coses que s'assemblen més a un rellotge. No ho creguéssiu pas.
»El meu ofici de ľänima és la rellotgeria. D'aixö de la nave-gació —és un dir-vos-ho a vós—, no n'he tret mai ľaigua clara.
L'entrevista va acabar aquí. Després, abans que passessin tres o quatre dies de mar quieta i bon temps, el vaixell enca-llava en una illota on no érem esperats ni el capita, ni jo, ni cap dels vuit-cents passatgers i tripulants que ens acompa-nyaven.
ľesperit guia
Totes les persones, quan arriben a una čerta edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ga-nes, ho expliquen.
Jo, potser perqué la realitat no m'acaba ď anar bé, m'he mogut sempre pel més enllä amb un gran deseiximent. Tinc somnis profétics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora ďépoques de veritable penúria econô-mica, hi ha hagut sempre fantasma.
La present, pero, no és una história de por. Aquesta decla-ració es faria innecessäria si la gent tingués més lectures i esti-gués ben convencuda que les coses dels esperits no en fan, de por. És questió de saber-los tractar en un cert sentit i amb una čerta mesura, sense donar-los massa importäncia.
Hi va haver una temporada que cada nit, poc després ďa-dormir-me, era despertat per tres cops donats a la paret de la meva cambra, seguits pel tic-tac ďun péndol que no correspo-nia a cap rellotge fet i dret. Des del principi, vaig sospitar ľori-gen del soroll, i precisament per aixô feia el distret, perqué per a tractar amb esperits se n'han de tenir moltes ganes.
Pero un dia va arribar a fatigar-me la insisténcia del meu
183
comunicant, i aixecant-me del Hit amb una revolada, vaig pre-guntar:
—Qué passa?
—Sóc jo.
Era un esperit, és clar. Carregat de prejudicis, espieta, amb ľaire de no tocar de peus a terra que tenen tots els esperits.
—Venia a demanar-vos que feu de mitjancer en un as-sumpte que m'han encarregat... —digué.
—Quina mánia! —vaig respondre—. No sé com teniu humor de tornar al món per ŕicar vos en coses de mortals.
—Som gent manada, nosaltres.
Tenia una veu humil, que predisposava a favor seu, i com que de fet creia de bona fe, com tots ells, que tenia qui sap les coses a fer, vaig tractar-lo amb benevolencia.
—I amb qué us podria fer servei, jo?
—Mireu; hi ha un comerciant (del qual tinc cura perqué sóc un esperit parent seu) que demä passat vol agafar ľexprés de les deu per comencar un viatge de negocis. Cal avisar-lo perqué no ľagafi. Ľexprés descarrilarä i hi haurä una colla de desgräcies.
—És segur, aixô?
—I tant! Amb coses així, no hi fem mai broma nosaltres.
—I per qué no ľaviseu vós directament?
—Ja ho he provat, pero no en surto. Cada vegada que em presento, fuig de casa despertant tot el vei'nat.
Aixô era greu, me'n vaig adonar de seguida.
—Pero no n'hi ha prou ďavisar el comerciant. Cal avisar tothom.
—No m'han estat donades instruccions sobre ľaltra gent. Em guardaré molt ďesguerrar les coses posant en joc la meva iniciatíva.
A mi, pero, no em lligava cap disciplína, i em va semblar que era un deure meu evitar aquella catästrofe.
Ľendemä vaig anar als diaris portant una nota que deia: «Es fa saber al públic en generál que ľexprés que sortirä demä a les deu descarrilarä. S'adverteix a totes les persones que no tinguin una veritable necessitat de pujar-hi que se n'abstin-guin, perqué aquestes coses no se sap mai com acaben». La
184
meva intencio era que la publiquessin a primera pagina amb negretes i requadrada, pero no hi va haver cap director que s'hi resignes. Trobaven que era prematur prendre partit a favor de la noticia i m'aconsellaren que no m'hi preocupes. Que podia fer? Amb la policia, no podia comptar-hi, perque em demana-ria details que no estava en condicions de proporcionar. No-mes em quedava un recurs. Anar a la companyia de ferrocar-rils i avisar-los.
Em va rebre el director, un respectable cap de negocis. Vaig dir-li:
—Venia a dir-vos que dema l'expres de les deu descarrilara.
No va moure ni un muscul de la cara. Va mirar-me fixa-ment i pregunta:
—Que ho dieu amb pretensions de profecia, aix6?
—Vos mateix. Ho die perque prengueu les necessaries pro-videncies.
—Ja podeu suposar que no us esperavem a vos per a saber el que fa al cas.
—Coneixeu la noticia?
—L'expres de les deu descarrila cada dia.
—Ah, si?
—Si —diu—. Es una mena de tic.
Ho deia amb gran aplom. Jo, naturalment, no podia pas cedir. —Pero, i la gent?
—Hi ha molt poques persones que l'agafin.
—Per pocs que siguin, els passatgers mereixen garanties.
—Els tenim assegurats.
Aixo, es clar, tancava la conversa a favor del director. Vaig sortir de la Companyia amb una legitima indignacio i, aquella mateixa nit, a les dotze, cridava l'esperit. En presentar-se vaig dir-li unicament:
—Que en sou, de quimerics!
Eren quatre simples paraules, si voleu, pero el to en que fo-ren dites el va deixar glacat.
185
Fet d'armes
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica hu-miliat, perque tot feia preveure que el meu concurs no devia es-ser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un cami per fer determinades re-flexions sobre aquest estat de coses, i vet aqui que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot aixö dissimulat, es clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntä:
—Que em podrieu dir si vaig be per a anar a l'Ajuntament d'aquest pöblet?
(Per alli, la setmana passada, hi havia un pöble.)
—No sigueu ase —vaig dir-li—. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap alli us agafaran.
Aixö el va desconcertar, i despres de fer un soroll amb eis dits que denotava la seva räbia replicä:
—Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot —res-pongue—. Que em fa falta? Quin es el detail que m'acusa?
—Aquest uniforme que porteu es caducat. Fa mes de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que eis temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
—L'hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb mes garanties. Jo me'l mi-rava i de cop Ii vaig dir:
—Vös i jo el que hauriem de fer es barallar-nos. Si portes armes com vös ja us ho diria d'una altra manera...
—No —digu£—, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i eis resultats que obtinguessim no Serien homologats oficialment. El que hem de fer es mirar d'entrar al camp, i alli, si ens toca, ens les mesurarem.
Provärem, fins a deu vegades, d'entrar a la batalla, perö una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir
186
una escletxa, pujärem en un petit turö que dominava l'especta-cle. Des d'alli es veia que la guerra seguia amb una gran em-penta i que hi havia tot el que podien demanar els generals. L'enemic em digué:
—Vist des d'aqui fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...
(Vaig fer que sí amb el cap.)
—... I, aixö no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestiö pendent —acabä.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tail d'ajudar-lo vaig suggerir:
—I si anéssim a cops de puny?
—No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel pres-tigi del vostre pais i del meu. És difícil —digué—, és positiva-ment difícil.
Pensant, vaig trobar una solució.
—Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vös podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si gua-nyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarä a les nostres mans. Fet?
S'hi avingué, jugärem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacciö pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, Ii vaig dir que, si no Ii feia res, em quedaria la bicicleta.
História natural
Tothom que tingui quatre lectures sap que en el tropic hi ha ciutats bones que tenen una retirada amb les veritables ciutats d'Occident.
Perö, abans de formar-se un judici definitiu sobre la matéria, cal conéixer ben bé tots els extrems, i jo estic en condicions d'aportar dades que posaran la qüestiö sota una nova Hum.
Perque una vegada, per descansar de no recordo quina fa-tiga, me'n vaig anar a viure en una ciutat tropical. Era una ciu-
187
convicáons i quedaré llest. Una persona de la meva confianca anirá per dir-me una oració ŕunebre; pero, ennuegada, només li sortiran tres paraules: —Sembla una litografia.
Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.
O ell, o jo
Una temporada vaig arribar a ésser tan felic que m'ensopia. El cel em queia al damunt, el món se'm feia petit i no tenia aspi-racions d'impossible realització ni contrarietats que m'ajudes-sin a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de coněixer la dissort per un exces de felicitat, com aquella gent que diu que es morén per massa salut.
Quě podia fer? Vós mateix. Seguia eis jardins públics i els cafes, empaitava les dones, llegia novel-les ďaventures, fŕeqiien-tava teatres, cinemes i altres llocs de divertiment, sense aconse-guir res que em trenqués la placidesa.
Ja es veu que allô no podia durar, que contravenia lleis gai-rebé immutables i que sant hi hauria, o poder diví, que hi po-saria terme.
I així fou, i no pas a la simple manera normál, sinó ďun beli estil singulár.
Succeí que prop de ľhotel on m'allotjava va instal-lar-se un pare ďatraccions, una petita fira que tarda i nit omplia el barri ďuna rara música mecänica.
Així que obrien ľespectacle, jo era el primer ďentrar-hi. Tirava al blane, feia el cireuit de la casa de la por, pujava a totes les mäquines i menjava de totes les llepolies; el segon dia de visita, ja vaig descobrir el secret de la noia decapitada, i al cap d'una setmana festejava amb ella.
Pero no és aquest el cas. La cosa a la qual he fet referencia primer, va passar pocs dies abans que el pare plegués per anar a una altra banda.
Era un vespre de festa, i la fira es veia molt animada. Tot anava be, tot feia bonic, i la meva felicitat prenia l'aire de pas-sar-me desapercebuda.
I vet aqui que em disposava a pujar a la Gran Roda, quan vaig veure que un individu igual que jo prenia bitllet per entrar al Tub de les Rialles. He dit que era igual que jo, perö amb aixö no n'hi ha prou; es que s'assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meva imatge fora del mirall, dotada d'independencia.
Quina cosa mes intolerable! Em sentia com es deuria sen-tir un autor que, havent acreditat un pseudönim ple de Personalität, comproves que un altre se'n serveix.
De moment les nostres mirades es trobaren, i ni eil va entrar al Tub de les Rialies ni jo vaig pujar a la Gran Roda. Si-multäniament, va sortir de les nostres boques un rondineig que no recordava gens la veu humana, i les nostres orelles es posa-ren altes, tenses, com en eis grans moments. Semblävem —de-mano perdö pel parallel— dos gossos que es troben acarats de sobte en tombar una cantonada.
Va esser fatal, inevitable; tothom ho comprendrä: ens abrao-närem Fun contra l'altre com dues besties ferides. L'abracada de la lluita va posar tan evident la nostra semblanca, que la gent que s'ho mirava no va poder creuar apostes.
Recordo que rodolärem per terra, i que tan aviat veia la Huna damunt meu, com sentia el nas colgat en la sorra. Les dents de cada u van coneixer la carn de l'altre; foren provats tots eis cops, totes les claus, i no hi havia cap reglament que ens fes nosa. Tan orgullös que he estat, a vegades, de les meves mans, i aleshores n'hauria prescindit de gust, a canvi de tenir una bona pedra al capdavall de cada brac.
Aquella vegada, va prevaler la raö, i justicia fou feta. Quan un policia ens va separar, el meu adversari estava desfigurat.
De moment el policia se'ns volia endur. Perö jo li vaig ex-plicar el que havia passat, amb testimonis que certifieaven la veracitat de les meves paraules, i l'home, comprensiu, digue:
—No hi ha delicte. Jo hauria fet igual. Jo i qualsevol hoinc ben nascut, em penso.
190
191