Comentari de text
«Fet d'armes»
Aquest conte pertany a la segona part amb qué Pere Calders divideix el recull de trenta-un contes que com-ponen Cröniques de la veritat oculta, titulada Ver, pero inexplicable. Es tracta d'un conjunt de dotze contes es-crits entre el 1942 i el 1949, que tenen com a caracte-ristica principál la brevetat, feta excepció d'«Una curio-sitat americana» i «Quieta nit», que si bé són breus, no ho són tant com la resta. Una altra de les característi-ques comunes a tots aquests contes és que estan nar-rats en primera persona del singulár, tot reproduint la percepció de la realitat ďun narrador que al mateix temps és també un personatge de la história. En el cas de «Quieta nit», la primera persona és del plurál.
El personatge-narrador conta com un dia, apartat de la situació de guerra que estä patint el seu pöble, viu un moment propici per a la reflexió. De sobte, quelcom altera la pläcida situació en qué es troba: un paracaigudista, estranyament vestit, pren terra a prop seu. El seu caducat uniforme —més endavant confes-sará tristament que ľha extret ďun diccionari— estä compost per una capa que amaga una metralladora i una bicicleta plegable.
333
A continuaciö es produeix un altre fet sorprenent per al narrador. L'enemic se Ii adreca amb un marcat accent estranger per preguntar-li com pot anar a l'A-juntament del pöble. L'encadenament de situacions fins a aquest moment ha trencat amb la tranquillitat del narrador i l'estrategica pregunta de l'enemic cai-gut del cel esdeve tan absurda com la indumentäria que vesteix.
L'enemic i Pautöcton seuen Tun a prop de l'altre, i s'inicia aixi un diäleg tan assenyat com absurd, per a ajustar la seves respectives accions al model de con-ducta que correspondria als rols que representen. Amb una actitud reflexiva compartida, d'acord amb el decörum de la bona educaciö, es plantegen que el que haurien de fer es barallar-se.com correspondria a dos soldats que seguissin raonablement i d'una manera adequada el codi de conducta militar. Perö es troben en un ämbit on no correspon l'enfrontament: irönica-ment es posa de manifest que ni el narrador porta armes ni sön al camp de batalla i, per tant, eis resultats de la baralla no serien homologables per l'oficialitat. L'enemic, doncs, proposa d'entrar al camp on pren sentit que es baralün.
La incursiö en el Hoc on s'estä desenvolupant la batalla se'ls fa tan dificil que el narrador, amb tota la cortesia de que es capac i per tal d'ajudar l'enemic, proposa solucionar a cops de puny l'assumpte que ambdös tenen pendent. Perö l'enemic assenyadament remarca la inadeqüaciö d'aquest procediment. Es tracta d'una soluciö primitiva, desajustada al progres i al prestigi dels respectius pai'sos que ambdös soldats representen. Finalment.ja que les propostes no resul-ten raonablement apropiades, el narrador proposa re-
córrer a l'atzar. De manera que si de resultes de fer-s'ho a la ratlleta guanya l'enemic, aquest podrä vestir-se amb l'uniforme de l'autöcton, que és el correcte, i fer-lo presoner, com correspon al codi de bona conducta militar. En el cas contrari, el presoner seria l'enemic, a qui, d'una manera escaient, es desposseiria les coses que du. Després de diferents deliberacions expressades amb la més correcta de les formes, eis dos enemics s'han posat d'acord i decideixen jugar amb el seu deští més immediat.
La sort afavoreix el soldat autöcton, que aquella mateixa tarda entra al campament per oferir el botí a la mäxima autoritat militar, el generál. Aquest, cofoi pels esdeveniments, tal com estableixen eis bons cos-tums castrenses.vol recompensar la proesa del soldat autöcton. I en preguntar-li quě vol a canvi, aquest Ii respon que si no Ii fa res —la bona educaciö sempre el caracteritza— es quedaria amb la bicicleta.
Tot el conte estä al servei d'una idea: l'absurditat de !a guerra. Un fet sorprenent trasbalsa la placidesa que estä vivint el narrador. La conducta dels personat-ges, d'acord amb el paper que eis toca jugar, se sotmet a consideraciö en un diäleg ple de plantejaments raonablement absurds o absurdament raonables. Es des-mitifica el rol del soldat, ja no només pels origens de la indumentäria que du l'enemic, eis estris que porta i les estratěgies que segueix, sinó pel fet que l'autor situa eis personatges en un ämbit en quě la conducta bellica que eis és pertinent no té cap mena de sentit. El dub-te a l'hora de prendre alguna determinaciö sempre estä pautat pel codi de conducta social, aqui, el militar. De l'absurditat de les diferents situacions se'n deriva, cada cop amb més intensitat, la idea que el codi de
334
335
conducta a que esta sotmes Thome en estat de guerra es del tot irracional.
El conte introdueix la idea de joc. Decisions tan transcendents per a ta humanitat com les que tenen a veure amb la guerra aqui es prenen a I'atzar. I el com-portament dels oponents acaba convertint-se en un joc entre dues matures. La logica de I'absurd que va amarant els esdeveniments i e! comportament dels personatges troba una ajustada decisio en el final del conte. Construct com un cop d'efecte per I'autor, el nar-rador es decideix com un nen enlluernat per la bici-cleta com a recompensa dels seus actes heroics o an-tiheroics, depen des d'on es miri,
L'humor hi te una presencia continuada. En la ma-nera antiheroica amb que apareix I'enemic, les estra-tegies que segueix i en les diferents actituds de res-pecte cap a 1'altre que, fora de Hoc, adopten els oponents. Les motivacions dels personatges, dependents amb un exagerat servilisme de les convencions socials, son senzillament les d'uns nens que juguen a fer la guerra. Les references al progres i a les institu-cions a les seves mans prenen un caracter plenament desmitificador.
Quant al llenguatge, els dialegs estan construTts amb la transposicio d'un registre col-loquial per tal de gua-nyar versemblanca en el tractament dels personatges. Un llenguatge coHoquial que en tot moment resulta extremadament correcte. L'austera elegancia del model linguistic de Calders es combinatambe amb formules pro-vinents de la tradicio del conte oral com ara «Un dia...», a I'inici de la narracio, i «vet aqui que», mes endavant.
«Fet d'armes» es, al nostre entendre, un conte canonic pel que fa a fa narrativa de Pere Calders. En poc
33^
espai, I'autor, amb un llenguatge planer i correcte —d'aqui la seva efectivitat—, construeix, a partir d'un fet sorprenent, un món sotmés a les convencions de la conducta que satisfaria les expectatives posades en un bon soldat. L'autor dibuixa amb ironia les diferents si-tuacions en que es troben els personatges i les seves actituds. Una ironia que mai deixa de tractar-los amb tendresa. Pero que quan la trobem al servei de la des-mitificació del que aquests personatges representee adquireix un matís subtilment més dur. La cortesia del bon soldat se sotmet a una ridiculització que pren sentit en una concepció més general de la guerra com un dels fets més absurds de la conducta humana. Lesser humä en aquest context es comporta com un nen sotmés a les pautes de conducta que el comminen a I'absurd. Amb e! decorum escaient, aixô si!
337
plifica als contes, mes ens acostarem al seu lucid i neces-sari missatge.
Calders reclama un mon diferent, on el progres tec-nic no siga equivalent de guerres, on les persones perden la seua condicio d'automats per esdevenir inteüigents i lliures, sense conformar-se a viure d'una manera estereo-tipada i preprogramada per altri. Un mon on capiga la imaginacio, els somnis, la magia, la difercncia, la simili-tud, el respecte... totes aquelles facetes, al capdavall, de la vida moderna que Pere Calders constata que van perdent-se o que son marginades perque no tenen una explicacio oficial.
Aquest missatge, pero, se'ns transmet d'una manera suau i subtil. I el final formalment tancat dels seus contes no impedeix la posterior reflexio destinada a subvertir imperceptiblement, un cop hem entrat en Pagredolc joc que ens ha proposat. Una profunda reflexio, per be que esceptica, sobre la naturalesa de la humanitat i la condicio humana que, sota l'aparenca de l'acudit fiitil o 1'absur-ditat mes incongruent, s'amaga a l'endins dels seus contes.
V
COMENTARI DEL CONTE L'ARBRE DOMESTIC
Si podem considerar Crbniques de la Verität oculta com la col-leccio de contes mes paradigmätica de Pere Calders ja que s'hi condensen i exemplifiqucn moltes de les constants de tota la seua narrativa, L'arbre domestic, al seu torn, resultaria un bon exemple per il-lustrar molts d'equeixos elements clau. Primer que res, ens trobem amb una estruc-tura que respon a l'esquema que, des de les seues narracions primerenques, utilitzara, Calders: un personatge, que fa les
147
funcions de narrador en la. persona, en una situacio esta-ble, que sera. trasbalsada per l'aparicio d'un fet insolit. A conseqüencl^de la interaccio entre ambdos, personatge i fet insolit, es oesencadenara tota l'accio fins a provocar un desenllac tancat formalment. ,
Com veiem, 1'dement desencadenant de la narracio serä el que anomenem fet trasbalsador que, en aquest cas, es tracta d'un fet inversemblant, en contradiccio amb les lleis fisiques o naturals. La transgressio de les lleis natu-rals procedeix del fet que un arbre creix, de cop i volta, al bell mig del menjador d'una casa. A l'esguard de la natu-ralesa del fet trasbalsador conclourem que aquest conte pertany als denominats de «realisme mägic», que es el tipus predominant d'aquest llibre.
L'aparicio de T arbre te unes connotacions espacials suggestives. En principi el titol ja ens indica, mitjancant l'adjec-tiu «domestic», que l'espai on s'esdeve l'aparicio es una casa, entesa en el sentit de llar. La casa es un motiu que apareix en molts contes caldersians i que simbolitza l'ordre estable de la realitat quotidiana, una estabilitat inicial en que el protagonista es mou segur; l'alteracio de la realitat fisica de la casa suposarä un trencament amb la quotidia-nitat i amb la logica del personatge que, de cop i volta, comenca a dubtar del terreny que trepitja.
El narrador, com en la majoria de contes de Crbni-ques de la Verität oculta, coincideix amb el protagonista i narra, en primera persona, uns fets passats que Ii han ocorregut. Aquest recurs, utilitzat en la literatura fantäs-tica tradicional per donar versemblanca als fenömens fan-tastics que hi apareixen, no te aquesta finalitat en Calders. Ben al contrari, el narrador en la. persona nom.es es un mitjä mes per intensificar la sensacio d'absurd que intenta en cada un dels seus contes. Aixi el lector s'aproparä a la
ficcio sense voler, ni poder, interpretar-la segons eis codis d'interpretacio de la realitat.
El joc s'estableix, per tant, en la ficcio perö no te, ni de bon tros, una funcio evasiva sino tot el contrari. El conte, al capdavall, es una caricatura —la teenica predi-lecta de l'autor— de la realitat, amb tot el que aix6 com-porta d'exageracio per6 tambe amb tot el que planteja d'afloracio dels defectes o singularitats mes essencials.
En aquest conte el narrador en la. persona es un personatge familiaritzat, com molts dels caldersians, amb uns esdeveniments extraordinaris que constitueixen el bagatge dels seus nombrosos secrets. Aquests secrets son equipa-rats amb veritats ocultes o, almenys, «en pugna amb la Verität oficial», la qual cosa, pero, no provocarä cap sus-picäcia envers aquestes. Altrament, aquests esdeveniments perdran la seua capacitat de transgressio i seran assimilats de tal manera que no qüestionen el seu codi de seguretats.
L'aparicio del fet trasbalsador exereeix un paper insubs-tituible en l'arquitectura de l'enginy literari. Funciona d'aeord amb la intencio de l'autor de portar les coses al limit, a l'absurd. Per aixö la seua inversemblanca accen-tuarä. aquesta intencio, que es veurä. encara incrementada amb la confessio del protagonista respecte a la freqüent aparicio de fenomens semblants.
Calders no sol utilitzar massa referencies espacials (si no tenen una funcio espeeifica en la narracio) o cronolö-giques. En aquest conte no hi ha cap referencia i, per tant, no estä parlant-nos de cap pais en concret ni, el que es mes interessant, de cap temps en concret perque, al cap i a la fi, eis seus temes son temes universals en el mes ampli sentit de la paraula.
Potser l'aspecte mes interessant en eis contes caldersians siguen eis seus personatges, al voltant del comporta-
ment i la mentalitat dels quals l'autor fa girar el seu mon. En aquest conte n'apareixen dos, nomes dos, i amb poques descripcions fisiques. L'aparent esquematisme no es mes que un altre recurs de l'autor per descriure'ls psicologica-ment; no es que falte la descripcio fisica sino que els per-sonatges son aixi: esquematics, automats, cap-quadrats.
Un es el personatge caldersia per antonomäsia: un home urba, normal i corrent, amb un codi de seguretats inalterable que regeix les seues actuacions com si d'un automata es tractas; sempre necessitat d'una resposta per a totes les coses que Ii passen, que nomes troba i busca en les veri-tats oficials, emanades del poder, Tunica font d'alimenta-cio dels seus codis de seguretat. Es una persona, d'aparenca segura, pero desvalguda i fragil en el fons, amb deficit de comprensio i ajuda per part dels altres; solitari, «no tenint persona estimada a qui confiar certes coses» a pesar de viure en una ciutat.
No utilitza, pero, el fet trasbalsador (es a dir, el conei-xement del fet que hi ha altres veritats distintes de les oficials) per a la transgressio. Pel contrari, aqueixes veritats ocultes que li han ocorregut el reafirmaran en la necessitat que te de Testat, en funcio del qual totes les coses prenen sentit per a ell perque, d'alguna manera, li eviten la por a alio desconegut o inesperat.
L'altre personatge es el capita, simbol del poder. La descripcio fisica que se'n fa, «amb unsgrans bigotis», res-pon a Tarquetipic caricaturesc. Aquesta funcio d'arque-tip vindrä confirmada pel mateix narrador quan afegeix «com sempre». Per altra banda, la tria de Tofici no sera tampoc gratuita ja que es simptomätic que el funcionari de Testat triat siga justament el que te les funcions de vigi-lar, guardar o, inclüs, reprimir aquells que van en contra dc les veritats oficials. S'estableix un diäleg entre ambdos
150
que ens mostrará com és ďabsurda la situació: per un costat tenim el personatge narrador, ciutada. model segons eis esquemes de la societat, que se'n va a informar a la poli-cia de Texistěncia ďun fenomén inexplicable.
Les respostes del capitá, representant de Testat, tin-dran la funció de simbolitzar les diferents reaccions ďun estat, de qualsevol aparell de poder, segons el comporta-ment dels ciutadans i la seua capacitat ďacceptació de les veritats oficials: seguretat absoluta de la impossibilitat de les veritats no oficials, violencia repressiva, apel-lació a la responsabilitat dels ciutadans i eis diners, com a últim recurs, el més definitiu i valuós segons Tescala de valors «real», que no «oficial», del sistema.
El canvi ďarguments del capitá ens informará, a més, sobre la «lógica» del sistema que representa: alló impor-tant no són les veritats oficials sinó el manteniment del sistema que les propaga i fa necessáries, segons convinga.
Ens trobem, pero, amb un ciutada model que es creu, molt més que el representant del sistema, totes les veritats oficials perqué només elles conformen el seu codi de seguretats. Es un personatge, per altra banda, necessitat que el codi li done solució a totes les contradiccions que se li poden presentar en la vida. Només «mobilitzant», en un cas ďemergěncia, el magatzem de fórmules trobará, a la fi, un manament bandejat (per suposar-lo ineficient?) pel mateix policia: «L'interés nacionál* és la frase clau que ha engegat el seu mecanisme i que la consigna emblemá-tica espera ďell. Irónicament, Calders acaba el conte con-vertint Tacte de submissió del personatge a la veritat ofi-cial en un gest grotesc de patriotisme desinteressat.
És un personatge en la frontera, en eis límits, el ciutada fidel i complidor de totes les veritats oficials, el que actua sempre ďacord amb el que li maněn i que només
151
busca la solució als seus problemes, que s'acontenta amb el tipus ďagraíment oficial, «la carta ďagra'íment del rei» i que rebutja «el xec amb diners» perque, al capdavall, és un personatge que ignora eis mecanismes reals del sistema ja que només veu i creu el que li diuen les consignes oficials.
Com ja hem esmentat, ľhumor no sol ser-hi gratuľt, i ajuda a crear el clima narratiu i a embolcallar-lo amb un fons gris i mediocre, amarg com la solitäria vída del personatge. La recurréncia de les incongruéncies, a més de provocar el somriure, ajuda a crear la situació ďabsurd que busca ľautor.
Tot té una ŕunció al servei de la línia temätica del conte. Des de ľhumor aparentment visual: «un vestit ľelegäncia del qual no podria explicar perque el tapaven eis galons», que afegiria al seu caracter cómic tant informació sobre la importäncia per les formes en la nostra societat com que simbolitzaria el representant de ľestat. O la incon-gruéncia semäntica de «prenent llum», on la utilització del verb «prendre» insistiria en el caracter materialista del personatge, ciutadä model ďuna societat materialista, en voler apropiar-se fins i tot un bé natural i de moment inexhau-rible com és la llum solar.
Al cap i a la fi, tot es connecta per endegar ľartifici i crear en el lector aqueixa sensació d'absurd que posarä de manifest les conductes en la frontera, en el limit, que és ľindret on aqueixes conductes manifesten més clara-ment la seua maxima acritud.
El desé paragraf podria ser considerat com el catalit-zador per comprendre n el significat. El capitä esmenta les veritats oficials que podrien veure's en perill si s'acceptas ľexisténcia de ľarbre (que exemplificaria tot alló no as-sumit pel sistema), totes elles de caracter absurd: ľalca-ment revolucionári, la declaració de guerra i la divinitat
del rei. Ľautor, pero, en triar aquesta trinitat, n'ha situat una que compleix la funció ďasseguranca de la capacitat receptora del lector envers el missatge: la divinitat del rei. Aquesta veritat oficial esgrimida pel capita funcionaria com a demostració de ľabsurditat de totes tres. I no per la impossibilitat de formar part del corpus de veritats oficials de molts poders (ja que n'ha formát part durant molts segles i encara a hores d'ara funciona en més d'un indret), sinó per la seua inadequació temporal i espacial. Se'ns acla-reix així com és ďabsurd el mecanisme que ha generat totes tres i, per extensió, totes aqueixes veritats oficials que, sovint, se'ns imposen o que, incapacitats per escapar-nos-en, creiem vertaderes.
Hem comentat, dones, tota una série de factors que, habilment distribuľts al llarg del conte, produeixen ľartifici, ľobra ben feta ďun eseriptor que sap qué vol dir Í com dir-ho: ľestructura amb la situació ďestabilitat iniciál característica; la utilització ďelements fantástics en funció de ľaparició dels quals es desenvolupa la narració; eis personatges arquetípics; ľhumor amb tot un seguit ďincongruéncies, la combinació de les quals conduira cap a ľabsurd, la irónia, el llenguatge clar i efectiu... Amb eis dos nivells, formal i de contingut, perfectament inserits dintre la narració de tal manera que deixen de tenir caracter gratu'it o intranscendent per jugar una funció especí-fica i buscada per ľautor en el significat profund de la narració. I tot aixö, utilitzant teeniques per crear la sorpresa i la perplexitat en un cóctel breu i eficac capac d'aeonten-tar el lector més exigent.
152
153