6a classe (30 de novembre) De l’annexió castellana de la Corona d’Aragó per part de la monarquia espanyola (1715) a l’arribada del Romanticisme (1820/1830 aproximadament) -Recordem les dates de l’annexió: 1707 R.V., Catalunya Nova, Aragó 1714 Barcelona 1715 Mallorca-Eivissa-Formentera Menorca, cas especial: 1708-1756 Anglaterra; 56-63 França; 63-82 Anglaterra; 82-98 Espanya; 1798-1802 Anglaterra. El Roselló (la Catalunya Nord) ja pertanyia a França des de feia mig segle. -Annexió “por justo derecho de conquista”: fi de la sobirania jurídica, administrativa i econòmica. -A partir de 1715: Monarquia absolutista borbònica = centralització politicoadministrativa, uniformització cultural i lingüística. (Llegiu el PDF amb textos castellans) (Una ullada a altres lleis, etc. durant el s. XVIII, PDF cronologia pàgs. 297-300, número 1) -Èxit o fracàs de l’intent de lingüicidi/substitució de la llengua? Resposta complexa... o no tan complexa, amb un terme de la sociolingüística: diglòssia. Però abans de continuar... una ullada internacional: -A França és el segle de la Il·lustració, que a finals de segle donarà peu a la fi de l’antic règim i l’entrada en l’era de la modernitat -1789, Revolució Francesa. -Conseqüències o forma que adoptarà la nova era: l’Estat-nació. La burgesia crea un estat modern, i el fa coincidir amb el concepte de “nació”. O sigui, es canvia el significat del terme “natio” de l’Edat Mitjana (nació=identitat lingüística i política). A partir d’ara: nació és Estat. Es tria UNA llengua com a llengua “nacional” (o sigui, estatal). Amb arguments “racionals” les altres llengües s’associen a l’antic règim, i s’estigmatizen com a oposades a la modernitat, velles, dialectes, patois. -Després del triomf de la Revolució Francesa i el naixement del nou estat, França intenta penetracions en la Península Ibèrica: Catalunya. -Guerres Espanya-França (Vegeu la cronologia, pàgs 300-301, número 2). (Una dada lingüística aclaridora: en aquestes guerres, tots dos bàndols, francès i espanyol, fan servir el català per a cridar els catalans a la guerra!) Tornem al català: diglòssia -“Fracàs” en el procés de substitució lingüística entre el poble pla; una clau: a finals s. XVIII, 90% analfabetisme = única expectativa de comunicació era el català. -majoritàriament en català: -documents interpersonals, locals i interns: contractes de compravenda, testaments, llibres de comptes, ordinacions municipals, dietaris, documents eclesiàstics comuns., etc, -ensenyament: en molts casos, l’Església conserva el català com a llengua vehicular en primària i parcialment en secundària, perquè els resulta impossible en castellà. -la literatura de caràcter oral continua sent tota en català –alerta a l’aparició del periodisme a finals del s. XVIII - s. XIX! -en castellà: castellans instal·lats als territoris conquistats, o sigui alts funcionaris, eclesiàstics i militars, notaris; l’alta literatura, per “voluntat pròpia”. -no van substituir la llengua, però sí (o gairebé sí) van substituir la consciència nacional, amb la creació d’un Estat espanyol (vegeu cronologia, pàg. 301, número 3) -I els nostres il·lustrats? La Il·lustració va tenir una forta influència, però no pel seu caràcter més anticlerical ni de revisió crítica. Els nostres il·lustrats solen ser nobles i de la primera burgesia, que ja estaven castellanitzats. -Van optar pel castellà com a llengua de cultura -o pel llatí o fins i tot el francès, per prestigi “il·lustrat”. -Antoni de Capmany (Catalunya, 1742-1813) filòleg, humanista i historiador. -Edició del Llibre de Consolat de Mar (1791) “La lengua catalana (...) idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa (...)”. -Gregori Maians i Siscar (País Valencià, 1699-1781). -Orígenes de la lengua española (1737) -carta a un il·lustrat català (1763): “Los libros que usted me envió (...) Uno es muy de mi gusto (...) por la lengua catalana que estimo como propia”. -Una excepció literària gens casual: Joan Ramis i Ramis (1746-1819) jurista menorquí; poeta i dramaturg neoclàssic. Lucrècia (1769). Però... no tot era un buit en l’estudi del català: -Centres de cultura: Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1752); Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758); Universitat de Cervera Interès filològic pel català durant el XVIII -la qüestió ortogràfica i els estudis gramaticals i lexicogràfics: (vegeu la cronologia, pàgs. 298-301 dades encerclades) -propostes ortogràfiques més modernitzadores: (aquestes gramàtiques en alguns casos ni es van editar en aquell moment, o van tenir poca repercussió) -J.Ullastre: Grammàtica Cathalana... (1743) Primera gramàtica de la llengua catalana. Ortografia fonètica, criteri sistemàtic, propostes modernes (l·l, diferenciació a/e àtones, etc.) -J.Petit: Gramàtica catalana... (1796) Ús del guionet! -Polèmiques ortogràfiques en la premsa a finals del XVIII! -Diario de Barcelona (1796) Hi intervé Josep Pau Ballot -Diario de Valencia (1802-1803) Sanelo (Diccionario valenciano-castellano) vs el poeta Escorigüela. -Josep Pau Ballot (1747-1821) Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1813-1815): el text gramatical més interessant de l’època. -Anys més tard: Antoni de Bofarull-Adolf Blanch: Gramàtica de la lengua catalana (1867) El proper període... -A finals del XVIII un nou corrent comença a imperar a certes parts d’Europa: el Romanticisme, reacció al racionalisme Il·lustrat -a la Península Ibèrica arribarà amb retard, i en primer lloc... a Catalunya, a partir de 1820/1830. -Interès per les històries “nacionals” (en el sentit tradicional: nació=llengua=poble), les arrels, la cultura popular, etc. -Aquesta estètica afavoreix o es conjumina amb el període en què algunes nacions creen un estat (Hongria, Itàlia, ¿Txèquia?, etc.) -D’altres, ho intenten amb més o menys intensitat: cas català. -Inicis del Romanticisme a Catalunya: en castellà, en premsa -Revista El Europeo (1823-24) Intel·lectuals i escriptors anglesos, italians i catalans. -Revista El vapor (1833-37) Bonaventura Carles Aribau: el poema “Oda a la pàtria” com a fet simbòlic de l’inici de la Renaixença (1833). http://www.xtec.cat/~jrovira6/isabel21/oda.htm -Inici de la Renaixença: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899); Marià Milà i Fontanals (1818-1884)