94 Histöria de la Ilengua calalana REGNE DE MUSCIA (cedit a Costella) Limit de la corona catalanoaragonesa a mitjan segle XII Linia Biar-Busot(1245) Limit actual de la Ilengua catalana ----Limits definitius del Regne de Valencia (1304) 3 Primitiva ärea de parla catalana ü Repoblament de predomini catalä TjS iSi Area de parla aragonesa [| Repoblament de predomini aragones Figura 3,1. L'expansiö de la Corona d'Aragö (segles XII-XIII) En efecte, consumada la conquesta de les Illes Balears i del regne de Valencia, eis interessos expansionistes de la burgesia comercial es fixaren en la Mediterrä-nia. Encara que Jaume I concedi al seu fill segon, Jaume II (1276-1311), el regne de Mallorca, que comprenia Mallorca, les Pitiüses, el Rossellö, la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, el seu primogenit Pere II, anomenat el Gran (1276-1285), hereu de la resta de la Corona d'Aragö, l'obligä a declarar-se vassall seu (1279) i, per tant, a acudir a les Corts catalanes. El mateix rei Pere II, cridat pels Sicilians, hi esdeve rei (1282) com a consort de Constanca de Honhestauffen, hereva del rei Mamfre, encara que al preu de ser excomunicat pel papa, partidari del frances Carles d'Anjou. El 1287, Alfons II, anomenat el Liberal (1285-1291), ocupa i repobla l'illa de Menorca. El 1296, Jaume II, anomenat el Just (1291-1327), Intervencie de Pere el Gran a Sicília (1282) t entronitzaciô de la dinastia calalana índependenl ' Expedició dels almogávers t conquesta d'Atenes i Neopatria (1 302-1 311) Conquesta de Näpols (1 343) i sobirania nominal d'Albania j^j Conquesta definitíva de Sardenya (1 354) repoblació catalana de l'Alguer Incorporació d'Atenes i Neopatria a la corona de Catalunya-Aragó (1379-13&8) 0 Consolats Catalans »Alacs genovesos Figura 3.2 Dominis i ärees ďinfluěncia de la Corona d'Aragó (segles XIII-XV) ParaHelament, eis nobles feudals esdevenen, amb la percepció de rendes agrí-coles, senyors rurals i imposen en les seves propietats un regim economicosocial i jurídic que perviurá fms al segle XViii, amb ľoposició de les viles reials, dites així perquě depenien directament del rei. La pressió nobiliária fou particularment intensa en el nou regne de Valencia i, en contradicció amb les línies ďactuació socioeconomica dels sobirans del segle XIII, fou assumida per Jaume II i, sobretot, pel seu fill Alfons el Benigne, que es trobá amb la ferma oposició de la ciutat de Valencia, liderada pel seu jurat en cap Francesc de Vinatea. Sota el guiatge de la Casa de Barcelona, es consolida en aquest periodě una estructura política i una ideológia lingiiística que evoca en alguns aspectes la dels modems estats nacionals. L'ordenació jurídica, basada en el dret romá, enforteix el poder public. Uestabliment d'_institucions de control -les Corts de Catalunya (1218), les Corts de Valencia (1261) i les Diputácions o Generalitats de Catalunya (1363) i de Valencia (1364), on es troben representades 1'Església, la noblesa i les ciutats, és a dir. el brac eclesiästic, el brac militar o nobiliari i el brac reial o ciutadá- ser-veixen per a limitar el poder de ľaristocrácia. Després de 1'experiéncia mallor-quina (1276-1344), el rei Pere el Cerimomós instituí la governació del Rosselló i Cerdanya i aconseguí que les Corts d'Aragó, Catalunya i Valencia adoptessin com a fur la indivisibilitat dels dominis hispánics de la Corona d'Aragó (1365), ampliant així a Mallorca el fur que, en el mateix sentit, havia concedit Jaume II, Expansió territorial i assentament 105 Sä i'miome-'llfiin, sinó 1,1 regne de S íl 1366, d'Aragó, i tic sor ' • \ mcles I'", capi-■iii.iis de "'I'iMiant ■ I' 000, 'Hll'lll A 1S IVic el ii ili' dos iiiíniies in milU- "iilncn .....p- •'.ila- ri'iiniii ".II is I'll .lis i la 'i nit ■»iii d i .i 'HI'S "l.ll «u In "iii '•■n Je Hilt •0» I.' 'ľ dins Catalunya. Al llarg dels segles xill-xv, Catalunya perdé, a favor d'Aragó, la seva sobirania sobre la Ribagorca i part de la Llitera, concretament des de la cla-mor d'Almacelles (1300), i sobre el Baix Cinca (primeries del xv). Jaume II mirä de neutralitzar ľadscripció del comtat de Ribagorca al regne d'Aragó constituint-lo com a comtat vinculat a la família reial i amb un régim jurídic propi (1332). Al ľinal del segle xiv, el riu Algars es va consolidar com a limit entre Catalunya i Aragó. La repoblació de les terres conquerides no es limita als anys subsegtients de ľocupació catalanoaragonesa, sinó que fou un proces que continuá, i encara, s'acresqué, als segles xiv i xv. Territori i Ilengua: la consciencia lingiiistica Dant considerava Texistencia de tres llengües romäniques a l'Europa occidental: la Ilengua d'oTl, parlada pels francesos, la Ilengua del si, parlada pels italians o latino i la Ilengua d'oc, parlada pels yspani, es a dir, la Ilengua dels occitans i dels Catalans sense fer-hi encara cap distinciö. En pie segle xiii, el catalä era vist com a part integrant de l'occitä, tal com avalen les preceptives poetiques dels trobadors Catalans de I'epoca, com Ramon Vidal de Besalü. Cal esperar la darreria del XULaerque trobadors com Jofre de Foixä comencin a diferenciar entre occitä i catalä. Ja hem vist que les denominacions de les llengües romäniques nasqueren dels gentilicis dels territoris on es van originär. Es obvi, per tant, que la nostra Ilengua, nascuda en un espai geogräfic que era conegut internacionalment, almenys des del segle xn. com a Catalunya, rebes tambe el nom del gentilici corresponent: catalanesc, o simplement catalä. En efecte, Jofre de Foixä uti-litza el terme catalanesc,. a les Regies de trobar (1290), precisament en un context en que calia distingir les tres llengües romäniques: "Si tu trobes en cantar proencals alcun mot que hi sia frances o catalanesc [...]". Aixi i tot. entre Catalans i occitans persist! encara al segle xiv la convicciö que forma-ven "quasi una naciö", per dir-ho en paraules d'un ambaixador catalä a la cort pontificia d'Avinyö. el 1309. Ara be, a| segle xiv s'imposa clarament el sentiment de diferenciaciö idio-mätica amb l'occitä i comenca a ser usat no solament el nom de catalanesc, sind tambe el sintagma Ilengua catalana o. simplement, el nom de catalä, i en llati lingua catalanica, que acaben despla9ant el primer. Aquestes denominacions apareixen preferentment quan el catalä s'ha de contrastar amb altres llengües romäniques. En efecte, el sintagma Ilengua catalana es documenta per primera vegada, almenys segons l'estat actual de la investigaciö, en la carta de cessio del Hoc de Sagra, a la Marina Alta, a l'orde castellä de Santiago. En el document, estes per duplicat a Valencia, el 1341,.pel notari Valencia Bernat de Soler, s'identifica 106 História de h llengua caíalana cadascuna de les dues copies pel fet que una és "escripta en letra e lengua caste-liana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana". A partir d'aquells anys, aquest sintagma. o simplement el nom de calaíä, es documenten profusament a tot el domini linguistic. La Cancelleria reial el fa ser-vir sistemáticament per a designar la I lengua dels reialmes ones, per dir-ho amb nomenclatura actual, "oficial". També ľutilitzen les diverses institucions regníco-les i municipals de la Corona. Dels jurats de Valencia és, per exemple, la carta que trameteren, ľany 1400, a la vila castellana de Moya, sol-licitant informació sobre un esc lau: "'[..,] Com a En Berenguer Porquet, llaurador, veí noslre e d'aquesta ciatat, sia fuit, pocs dies ha, un catiu, de Ilinatge de tartres, emperô batejat e apellat Joan, d'edat de vint anys poc més o menys, e paladí en son parlar catalá, com de poquea a encá se sia nodrit aci [...]" Ara bé, el terme llengua, a l'edat mitjana i fins ben entrada I'edat moderna, no té el mateix abast semantic que estableix la lingiiistica actual. Significava simplement 'parlar propi d'una comunitat natural o administrativa', i podia oscular entre el d'una ciutat -Dant parlava, per exemple, del seu "fiorentino idioma"- i el ďun territori més o menys extens. Una mateixa llengua podia rebre diferents deno-minacions segons que es volgués subratllar el marc natural o ľadministratiu del qual era prôpia, de manera exclusiva o no. És amb aquest sentit que s'han d'inter-pretar les paraules ďun sermó de sant Vicent Ferrer adrecades als serrans valen-cians, de proceděncia majoritánament aragonesa: "'Vosaltres de la Serrania. qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per 90 prenets un vocable castellá e altre catalá [ ..] " Fra Vicent s'hi referia, öbviament, a la comunitat natural o "nacionál", ja que la comarca de la Serrania pertanyia al regne de Valencia. El mateix sant Vicent se'n feia ressô en un altre sermó: "Digau: ^en que coneix hom una persona de qual terra és? En lo llenguatge. Car si vós parlau amb horn estrany. per la llengua coneixereu de qual terra és. Si parla catalá, 00! catalá és: si paria fran-cěs, etc. car la llengua done a conéixer la persona de qual terra és." El contrast entre el roman? dels cristians i ľárab dels musulmans era sovint expressat en termes de^ristianescjjarj^aínesc. Amb tot, la llengua, fora dels con-textos en que calia pósarTErfcontrast llengiies diferents, era coneguda habitual-ment amb les denominacions de romanq, pla i vulgar, a vegades acompanyades d'un determinatiu, com ara vulgare cathalenorum (1322), romanq catalá (1352), pla catalá Q.3.86X L'estructura federativade la Corona d'Aragó i l'escassa necessitat de singula-ritzar el nom de catalá van afavorir ľaparició, Ibra de Catalunya, de denominacions particulars, derivades dels gentilicis respectius: la de Valencia al regne de Valencia, la de mallorqula l'illa de Mallorca i la de rosselloněs al comtat del Rossello. Així, en un proces judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat el 1343-1346, ''.ŕ'iii caste- '* •tiíilá, es i) íl ľa serin Im amb ľ'ľ.níco-■ In carta iiiu'Miació »lies Iia, iTitnys, \ in,i. no I iniple-fcďl lar I i el ' 'll-MO- äíii ciel i írncr-111-n - ' line I « «iih 1 ftMt- líxpansió territorial i assentament 107 es fa constar que la seva mare, Sibil-la, parlava valencianesch perquě era d'Oriola. El 1395, fra Antoni Canals afirma, en la seva dedicatória del Valeri Maxim al cardenal Jaume d'Arago, que l'ha tradui't en "vulgada llengua materna valenciana". En un proces judicial mallorquí de 1341, un testimoni declara que I'acusat no podia ser Guillem Revull, ja que aquell s'expressava en "idiomate ros-silionense" i no "ad modum maioricensem" com ho feia aquest. En un altre proces mallorquí, de 1357, a Montui'ri, diversos testimonis identifiquen un tal Jaume Amau perquě era nadiu de Catalunya i que era "bé catalá" pel seu aspecte, pels seus costums i, també, per la seva "paraula". Una ordre de pagament a Ramon Soler. datada a la Ciutat de Mallorca el 1409, es fa pel concepte ď"arromansar c trasladar de castellanesch en mallorquí'1 uns capitals fets entre el rei d'Arago i el de Castella. Totes aquestes denominacions particulars, que en molts casos palesen una clara consciěncia i una relativa coneixenca de la divisió dialectal del catalá, obeeixen a un afany de precisió administrativa, perfectament compatible amb 1'afirmacio d'un sentiment d'unitat idiomatica per damunt de les divisions politiques. Aquest sentiment idiomatic trobá en l'empordanes Ramon Muntaner el cantor més abrandat. No debades fou successivament servidor de Pere II i d'Alfons II d'Arago, de Frederic II de Sicilia, de Jaume III de Mallorca i, finalment, com a ciutadá i jurat de la ciutat de Valencia, súbdit de Jaume II i d'Alfons III d'Arago. Es tracta, al capdavall, d'un sentiment derivát del concepte medieval de nació -'nationae sive linguae'"-, entěs com a conjunt de ciutadans que parlen la mateixa llengua. El mateix Muntaner se'n va fer ressó en el capital XVII de la seva Crónica (1325), quan constata que fins i tot els murcians son "vers Catalans e parlen de bell catalanesc del món". Aquesta convicció explica que, a pesar de la separació transitória del regne de Mallorca. de I'estructura federativa de la Corona d'Arago i de la coexisténcia lingOistica amb 1'aragoněs, prevalgués el triomf, entre les classes illustrades, del nom de catalá (o del més efíiner catalanesč) com a denominacio de la llengua de tots els de "nació catalana" i que coexistis amb les denominacions particulars que comencaven a estendre's a Valencia i a Mallorca. "ii .m I i i Els usos socials i institucionals Els ämbits ďús i les relacions interlingüistiques Com ja hem avancat, la Corona d'Arago era territorialment plurilingüe, perö s'hi donava una clara hegemónia del catalá, que no debades era la llengua de més de tres quartes parts de la població no araböfona dels dominis hispánics de la monarquia. Era la llengua oral i escrita de tots els estaments socials. Grades al predomini social de la burgesia a partir del segle Xlll, el catalá escrit no es limita als usos instrumentals, sinó que esdevé la llengua habitual en tats els ämbits ď us, bé que compartint amb el Hatí els ámbits ďús més prestigiosos. 1, ôbviament, és lixpansió territorial i assentameni 135 i Iii pro- te) liindic, stairs per "Mi.i dels -- tk-ida- ■'■il.lMOOC- Annex Taula cronolbgica 1210- 1220* 1230- 1240^ 1250> Sobirans Polftica, societat 1 cul tura jíiimn- I" ti ConqurrMar (lilJ-1276) 1260> 1270* i — ^ jp [.-i 14 Segle xiii: S'inicien les grans construccions gotiques: catedrals de Barcelona, Tarragona i Valencia; monestir de Santes Creus 1228-1229: Conquesta de Mallorca. 1232-1245: Conquesta del regne de Valencia fins a Biar-Busot. 1235: Conquesta d'Eivissa. 1238: Fundació del regne de Valencia 1244: Tractat d'Almirra entre |aume I i Alfons X de Castella 1245: Fracäs de I'intentde recuperació de Provenca, 1258: Tractat de Corbeil, pel qual Franca reconeix la plena sobirania juridica de Catalunya. 1265-1266: Conquesta i repoblamenť catalanoaragoněs de Múrcia, que és cedida a Castella (1266). 1269: Fracás de la croada a Terra Santa 1276: |aume I divideix eis seus dominis entre els seus dos fills, Pere (Aragó, Catalunya, Valencia) i |aume (Mallorca, Rosselló, Montpeller). 1278: Tractat de pariatge entre eis bisbes d'Urgell i eis comtes de Foix, Llengua Eicriptors [ Primera meitat del segle xIII: Ramon Vidal de Besalú comporc Las rasós de trobar, primera gramatica ďuna llengua neollatina, la korné occitana, destinada als trobadors Segona meitat del segle xni: Conreen la poesia trobadoresca Cerverí de Girona, Guillem Ramon de Gironella, Pere el Cran, Pere Salvatge i |ofre de Foixá, entre ďaltres c. 1251: Primer códex conegut de la versió catalana dels Usatges de Barcelona, 1261: Traducció dels furs de Valencia 1264: Jaume I ordena que els processos judicials s'escriguin en vulgar 1272: Costums de Tortosa. Jaume I (1208-1276) 136 História de ta lletigua catalana Sobiram Politica, socielat I cultura Uengua Escríptors 1280* Í 1 = gí5 y 1282: "Vespres sicilianes" contra Caries d'Anjou. Pere el Gran conquesta Sicília. 1284-1300: La legislació reial i les Corts catalanes sancionen la creació de la banca privada. 1287: Conquesta de Menorca. 1283: Nucli fonamental del Llibre del Consolat de Mar R. Llull (c 1232-1315) A. Vilanova (c 1238-1311) B. Desclot (t c 1300) i 1290* — o in 1291: Els Sicilians prodamen rei Frederic d'Aragó, tercer fill de Pere el Gran ■«3 — r> 1300* l 1300: Creació de l'Estudi General de Lleida. 1300: Jaume II fixa els limits entre Catalunya i Aragó en la clamor d'Almacelles c. 1300: Vides de Sants rosselloneses, amb trets rossellonesos. c. 1300: Crônica de Desclot, amb trets nord-orientals 1310* p II 1313: Incorporació a Catalunya de la Vall d'Aran. 1320* sr *~ — t** r 1318: Segregació eclesiästica de Saragossa de la Provincia Tarraconense R. Muntaner (1265-1336) 1323-1326: Conquesta de Sardenya, cedida pel Papa en feu a Aragó (tractat d'Anagni,1295) 1323: Creació del Consistori de Tolosa (1323-1484). 1330*- š§ É- y 1333: La defensa dels furs per Francesc de Vinatea, jurat en cap de Valencia, 1325: Muntanerfauna abrandada defensa del "catalanesc" a la seva Crônica 1340* i? anuncia el protagonisme politic, institucional i economic de la ciutat com a "cap i casal" del regne de Valencia c. 1340: Diälegs de Sant Gregoři, amb trets nord-orientals. 1343-1344: Conquesta i reincorpora-ció del regne de Mallorca a Catalunya. 1344: Ordinacions palatines, de Pere el Cerimoniós. c. 1349: Regiment de preservació de pestilěncia, de Jačme d'Agramont, amb trets nord-occidentals. l»M«t1l (1116-1387) t 1 1347-1348: Revolta de les Unions d'Aragó i Valencia 1349: Derrota de (aurne III de Mallorca a Llucmajor. Aon M Dull I Uli 1315) í Vllanova I i-''«-1311) I Deiclot R i i too) Expansió territorial i assentament. 137 m'" 1350 ► 1360 ► 1370 ► 1380 ► 1390 ► Sobirans Polŕtka. societal I .:.uUi.ir;i Per* III rt Cerimunlái (1336-1387) 1400 ► 1410 ► loan I ff Cot odor 0387-159«) Mjrtl ťHumá (1346-1410) f uran I flďAttfn^iŕra (1412-1416) AKoni W . W Magtíóním (M16-14S8) [ 3 c. 1350: Comenca a sovintejar la denominació Principát de Catalunya. 1354: Ocupació de l'Alguer, 1356-1365: Guerra entre Aragó i Castella a causa de les pretensions del rei Pere el Cruel de reintegrar a Castella la governació d'Oriola, 1363: Es gesta la creació de la Diputació del General o Generalität a Catalunya. 1364: Es gesta la creació de la Diputació del Regne o Generalität a Valencia 1365: Pere el Cerimoniós declara el regne de Mallorca inseparable de Catalunya. 1372: Repoblació de l'Alguer, 1378: lnici del Cisma d'Occident, amb dos papes: Climent VII a Avinyó i Urbä VI a Roma 1379-1390: Domini efectiu sobre els ducats d'Atenes i Neopätria 1391: Assalt i destruccio dels calls jueus de Barcelona, Valencia, Girona i Perpinya. 1394: Pero Martines de Luna es elegit papa a Avinyo, amb el nom de Benet XIII (1 394-141 7), 1401: Fundació, a Barcelona, de la Taula de Canvis 1407: Fundació, a Valencia, de la Taula de Canvis 1409: Reincorporació de Sicília a la Corona d'Aragó 1410: Mori de Marti l'Humá sense descendéncia legítima, S'extingeix el casal de Barcelona. Uengua Segona meitat del segle xiv: jaume i Pere March, Lluís d'Avercó i Gilabert de Próixita, entre ďaltres, conreen la poesia trobadoresca en una llengua aprovencalada. 1380: Capitols d'Atenes. c. 1380: Introducció de ľhumanisme en la Cancelleria reial. 1393: Creació del Consistori de Barcelona. 1399: Redacció de Lo somni, de Bernat Metge, 1399-1416: Gran activitat predieadora de fra Vicent Ferrer. t sc riplors Pere el Cerimoniós (1319-1387) I. March (c. 1335-1410) P. March (c 1338-1413) F Eiximenis (c, 1340-1409) B Metge (c 1 346-1413) V Ferrer (c 1350-1419) A Canals (c. 1352-1419) A. Turmeda (c. 1352-c 1430)