Capitol IV La plenltud cultural i polítka. Del compromís deCasp (1412) a la derrota de les Cermanies (1523) Introducció El periodě comprés entre el compromis de Casp (1412) i la fl de les Germa-nies (1523) es caracteritza perqué la llengua catalana assoleix la maxima expansió politica i cultural (continuítat a Sardenya. incorporació dels regnes de Sicília i de Nápols. presěncia a Roma sota el Borja), la maxima integració territorial (la /ona ponentina del regne de Valencia tendeix a adoptar el catalá com a llengua administrativa i literária) i. en ľámbit literari. el zenit per la quantitat i la qualitat dels textos products en tota mena de géneres, que prou que justiflca de considerar-lo com el Segle ď Oř de la literatura catalana. És 1'ěpoca en quě el regne de Valencia ateny ľhegemonia demográfica, eco-nómica. politica i cultural al si de la Corona d'Aragó i produeix els grans escrip-tors classics en llengua catalana: Ausiás March. Joanot Martorell. Jaume Roig. Isabel de Villena. Joan Rois de Corella i. també possiblement, 1'anónim autor de Curial e (Jüelfa. Tanmateix. la privilegiada situació estratégica del regne de Nápols al bell mig de la Mediterránia i el pes territorial, demografie, economic i cultural dels tres regnes Italians pertanyents a la Corona d'Aragó. molt superior als regnes hispánics, determinaren que Alfons el Magnanim (1416-1458) escollís Nápols com a autěntica capital de la Corona d'Aragó. Com anunciávem en el capítol anterior, el compromis de Casp comportá 1'entronització de la dinastia castellana dels Trastámara i 1'inici duna politica intervencionista de la monarquia en els afers castellans i viceversa. Els nous reis, de llengua. formació i hábits de govern castellans, continuaran usant la seva llengua en I'entom familiar i afavoriran la presěncia cortesana del castellá. pero per imperatius legals se sotmetran a les lleis i les instirucions dels diversos regnes de La plenilud cultural i polilica 140 La plenitud cultural i politico 141 h Corona d'Aragó i, en general, respectaran i faran servir la llengua catalana com i llengua administrativa. Les circumstáncies personals dels Trastámara aragone-sos no tindran cap repercussió social ni literária. si no és cap a la darreria de segle i només entre alguns cercles de la noblesa. Igualment. en el pla politic, les interveners dels monarques en els aľers peninsulars no estroncaran la continuVtat en la polftica mediterránia de la Corona d'Aragó. que cultivá molt particularment Alfons el Magnänim. Si la vinculació del regne de Navarra (1441-1479) a la Corona d'Aragó reforcá la presěncia conesana del castellá, les estretes relacions politiques. econômiques i culrurals amb Itália facilitaren la penetració primerenca del corrents culturals d'aquella peninsula i convertiren la Corona d'Aragó en una potencia mediierránia. Joan II (1458-1479) s'hagué d'enfrontar amb la rebellió d'una gran part de Catalunya contra el seu autoritarisme i les seves orientacions socioeconömi-ques, no secundada pels altres regnes de la Corona. Amb la guerra civil de Catalunya (1462-1472) s'accentua la dessincronització dels processes histories entre els diversos paľsos de la Corona d'Aragó. fei que es traduirá en un afebliinent dels vin-cles comuns -"un afluixament collectiu". en paraules de Jordi Rubió-, que no con-tribuirä a palliar la unió dinástica de la Corona d'Aragó i el regne de Castella amb el matrimoni de Ferran II d'Aragó (1479-1516) i Isabel I de Castella (1474-1504). No es rractava d'una fusió polftica. sinó d*una confederació entre entitats independents. Pero. ben mirat. ľany 1479 marca ľinici ďun proces de subordinació poli-tica i cultural de la Corona d'Aragó a la de Castella. La data de 1479 divideix, per tam. el perióde que estudiem en dues etapes clara-ment diferenciades des del punt de vista politic, cultural i socioiingüistic: durant la primera (1412-1479) hi ha un equilibri peninsular i el catalá entra en contacte amb el castellá i ľitaliá. perö només en lemom áulic: durant la segona (1479-1523). el desequilibri és cada vegada més acusat i el catalá. des de ľinici del segle xvi. passa d'una situació de plenitud literária i territorial a una altra de subordinació politica. de retroces de prestigi social i de reducció ďámbits ďús elevats. En efecte, ľinici de la monarquia hispánica coincideix, en el tombant del segle xv, amb ľascensió ful-gurant del regne de Castella, que imposará la seva supremacia en diverses conteses (annexió dels regnes de Granada i Navarra, descobriment, conquesta i colonitza-ció del continent americá). La monarquia hispánica. i el castellá amb aquesta. adquireixen un notable prestigi a Europa i al món. sobretot després de ľelecció del successor de Ferran II. Carles I d'Äustria (1516-1556). com a emperador d'Alemanya (1519). En cohe-rěncia amb aquesta nova siluació politica, es consolida la disgregació onomástica de la llengua catalana. cosa que contribuirá a afeblir el sentiment d"unitat cultural i lingiiistica al si de la Corona d'Aragó. La fita histórica que tanca aquest perióde és la revolta i derrota dels agermanats. que afectá básicament eis regnes de Valencia (1519-1522) i de Mallorca (1521-1523). pero amb repercussions també a Catalunya. básicament a Barcelona. Girona i Lleida (1520). Aquesta circumstáncia prou que juslifica la data de la derrota dels darrers agermanats, el 1523, com una fita histórica relativament comuna a Catalunya, Valencia i Balears, que marca la fi del medievalisme ideológie encarnat pels ideals politicosocials i religiosos dels revoltats i el comencament ďun nou perióde histórie, caracteritzat pel triomf de la nova monarquia cesa-rista, d'una aristoerácia autóctona castellanitzant i d'un funcionariat docil al ser-vei d'aquella. El marc historic El perióde que estudiem coincideix aproximadament amb la presěncia dels quatre reis de la casa de Trastámara al front de la Corona d'Aragó. Mort sense hereu legitim el rei Marti YHumä, el plet successori es resolgué, quan eis parla-mentaris reunits a Alcanyís aeeeptaren la proposta del papa avinyoněs Benet XIII que cadascun dels tres regnes peninsulars de la Corona d'Aragó (Aragó, Catalunya i Valencia) envies tres compromissaris a Casp a fi que decidissin quin dels candidats a la Corona havia d'heretar-la. La intervenció militar del candidat castellá, Ferran el d'Antequera, en terres d'Aragó i de Valencia, la connivěncia d'interessos amb Benet XIII, que desitjava, a la desesperada, obtenir l'obedien-cia del regne de Castella i de la Corona d'Aragó, i la divisió de parers a Catalunya i Valencia al voltant de la causa urgellista inclinaren la balance cap a la causa de ľ infant castellá, net del Cerimoniós. El veredicte de Casp no s'ajustá al criteri de maxima legimitat dinástica, que corresponia a Alfons de Gandia o a Jaume d'Urgell, sinó a una conjunció de factors militars, economics, socials i religiosos que feien d'un veredicte cantat la solució més realista. Jaume, comte d'Urgell, cunyat de Marti YHumä, no acceptá el veredicte i, alcat en armes, fou veneut (1413) per Ferran I. Amb eis Trastámara s'inicia un moment histórie de concentració del poder en mans del sobirá, que anuncia la monarquia absoluta renaixentista. Tanmateix, els nous reis faran compatible la politica mediterránia tradicional de la Corona d'Aragó amb un creixent intervencionisme en la politica castellana, sempre amb un sentit marcadament patrimonial. Perö aquesta politica externa es traduí en un absentisme progressiu i una menor implicació en els assumptes vitals del pais. El primer Trastámara, Ferran el d'Antequera (1412-1416), només passá en la Corona d'Aragó un any, ocupat com estava en els afers castellans. Alfons IV el Magnänim (1416-1458) assolirá el máxim poder internacionál amb el control de Sardenya, Sicília i Näpols i amb incursions al nord d'Äfrica, els Balcans, Rodes i Xipre contra els tures. En coneret, la seva intervenció a Sardenya (1420) aconse-guí doblegar un segle de resistěncia sarda a ľocupació catalana. Ľéxit més important del seu regnat fou la conquesta del regne de Näpols, contra les reivindi-cacions angevines i del papat, interessat, com ja al segle xiii, a neutralitzar el gibellisme que representava la Corona d'Aragó. Perö les directrius del seu govern també s'orientaran cap als interessos castellans. N'és un bon símptoma la notable 142 Histöria de la llengita catalana La plenitud cultural i politico.. 143 presěncia de lletraferits castellans a la seua cort. El Magnanim residí vint-i-nou anys a Itália. on s'installa definitivament a partir del 1432. primer a Sardenya i. a partir de 1442. a Nápols. la veritable capital de tots eis seus dominis. Durani la seva abséncia. eis regnes hispánics de la Corona ďAragó foren regits per la seva esposa Maria de Castella i pel seu germá Joan. el futur Joan II (1458-1479). Aquest, com que era alhora rei de Navarra (1441-1479). per traspás de la seva esposa. la reina Bianca, hagué ďalternar les seues estades a Navarra i a la Corona ďAragó. La tendéncia absentista s"accentuá decisivament quan el seu fill, rinfant Ferran ďAragó. casat el 1469 amb Isabel de Castella. esdevé rei con-sort de Castella (1474) i rei titular dels reialmes de la Corona ďAragó (1479). on només residi tres anys i mig. i es consumá quan, mort Ferran II (1516) sense hereus de la seva segona esposa. Germana de Foix, el seu nét. Carles I. reuneix en la seva persona les dues corones. Catalunya. sacsejada per una crisi económica creixent i per laugment de la conflictivitat social, perd a mitjan segle XV el protagonisme politic al si de la Corona d*Aragó a favor del regne de Valencia. Com a indicis ďaquest canvi es poden adduir les iniciatives que adoptaren eis valencians. el 1419 i el 1427. en sollicitar al rei un tractament paritari entre aragonesos. catalans i valencians en eis cárrecs de la Cancelleria reial i en el nomenament de rector de 1'Estudi General de Lleida. respectivament. La pérdua de protagonisme de Catalunya es mani-festá també en 1'adscripció de Fraga al regne ďAragó, cap a 1420. D*altra banda, pel privilegi de Gaeta (1439). el Magnanim eximi eis mallorquins ďassistir a les Corts catalanes. legalitzant aixi una situació de fet. Les empreses militars medi-terránies. ara sense les contrapartides comercials del periodě anterior, originären fortes despeses públiques. que havien de sufragar les ciutats. i una crisi monetária gairebé constant. La conflictivitat social es manifestá a Catalunya amb la confor-mació. a mitjan segle XV, de dues faccions irreconciliables: la dels rendistes (alta burgesia i noblesa sedentária). partidária del lliurecanvisme. que s'autonomenä el partit de la Biga: i la dels menestrals i petits comerciants. la Busca. partidária del proteccionisme. El partit de la Biga es denominava aixi perqué eis seus membres es consideraven la branca mestra de l"edifici social. El de la Busca -és a dir. 'la palla* o Tencenall*- rebia aquest nom perqué eis adversaris acusaven eis seus membres de voler alterar 1'ordre socioeconómic mitjancant la revolta. El conflictc d*interessos entre ambdós grups esclatá en guerra civil oberta (1462-1472) sota laparenca de conflicte dinástic entre el rei Joan II i el seu fill i hereu. Carles de Viana. que tenia el suport de la noblesa i de la Generalität. Mort el princep de Viana (1461) i al marge de la resta dels paTsos de la Corona ďAragó. eis catalans elegiren com a sobirans. successivament, el rei castella Enric IV. el castellanitzat conestable Pere de Portugal i lafrancesai Renat ďAnjou, comte de Provenca. rival del Magnanim en el plet successori al regne de Nápols. Les armes de Joan II posaren fi a la contesa el 1472. pero el Rosselló. cedit provisionalment el 1463. no fou recuperat fins al 1493. Mallorca. Eivissa i el regne de Valencia en restaren al marge. pero Menorca dona suport als catalans. Dificil- ment podia intervenir Mallorca, arruTnada per la revolta dels forans (1450-1453). Eis valencians, despres de fracassar en l'intent d'arbitrar unes förmules de concilia-ciö entre Joan II i la Generalität de Catalunya, optaren per inhibir-se i es generä aixi un distanciament entre eis dos reialmes. El regim cosenyorial d'Andorra entre eis bisbes d'Urgell i eis comtes de Foix, respectat per uns pai'sos veins sovint en conflicte, afavori la creaciö i consolidaciö d'instruments politics d'autogoven, com 6s el Consell de la Terra (1419). L'equi-libri diplomatic dels comtes de Foix, que eren alhora vassalls dels reis de Franca, hi feren la resta. La uniö dinästica entre la Corona d'Aragö i el regne de Castella, que es produi a la mort de Joan II (1479), tingue com a contrapartida la desvinculaciö de Navarra de la Corona d'Aragö, ja que n'heretä el regne Elionor d'Aragö, filla de la reina Bianca de Navarra i de Joan II d'Aragö. Com que els reis de Navarra eren titulars del comtat de Foix, Andorra eis tingue com a cosenyors. Aquesta situaciö podria haver canviat el 1512, quan Ferran el Catölic conquer! la Navarra hispä-nica i s'incorporä totes les possessions sud-pirinenques dels Foix, perö Testatus d'Andorra fou respectat i quedä aixi vinculat a la Navarra francesa, regne independent amb capitalitat a Pau (Bearn). La guerra civil de Catalunya, que provocä la fugida de gent qualificada i de capitals cap al regne de Valencia, fou un aspecte mes de la conflictivitat social en que visqueren eis catalans durant bona part d'aquest segle. Un dels collectius mes afectats per la crisi econömica fou el dels pagesos de remenca, durament enfrontats als seus senyors. El conflicte esclatä virulentament a la mort de Joan II. El seu successor, Ferran el Catölic, tingue l'habilitat de trobar una soluciö de compromis amb la sentencia arbitral de Guadalupe (1486), per la qual eis pagesos adquirien la propietat ütil de la terra, mentre que la nominal continuaven detenint-la eis senyors. La sentencia, que afavori el camperols, permete una certa estabili-tat social a Catalunya, cosa que explica l'escäs ressö que hi tindran les Germanies de Valencia i de Mallorca. A les Illes, la ja esmentada revolta dels forans, brutal-ment sufocada, plantejä el litigi en termes molt semblants als de Catalunya, perö amb resultats adversos per als camperols, de manera que s'hi crearen les condici-ons favorables per a la revolta dels agermanats. Aquests conflictes, sumats a la competencia comercial estrangera, la manca de mercats exteriors i les epidemies de pesta cicliques, determinaren una minva demogräfica radical a Catalunya i a les Balears. Barcelona, que comptava al principi del segle xv amb mes de 40.000 habitants, en tenia a la darreria del segle menys de 20.000 i havia cedit la supremacia comercial, financera i cultural a Valencia, que es convert! en un dels primers ports de la Mediterränia, amb mos de 50.000 habitants a la darreria del XV. En aquests moments, la poblaciö esti-mada de Catalunya es de 316.000 habitants, mentre que la del regne de Valencia era de 320.000 i la del regne de Mallorca, de 51.000. La relativa expansiö econömica del regne de Valencia, sobretot a partir de mitjan segle, es fonamenta en una base camperola barata, la dels mudejars, en 144 Hisiôria de h Ifengua caíalana La plenitud cultural i política__ 145 una relativa pau social i en la incorporació de recursos humans i monetaris exteriors, precedents de Catalunya, Aragó i Castella, que afavoriren una čerta estabilitat fínancera. El perióde coincideix, a més, amb ľesplendor de la literatura catalana a Valencia i amb les grans realitzacions arquitectôniques del götic civil, com són la Llotja (1487-1548), el Palau de la Generalität (iniciat el 1482), les torres de Quart (1441-1460) i les drassanes del Grau (1500). El 1492, el cardenal Roderic de Borja aconseguí del papa ľerecció de Valencia com a seu ďuna nova provincia eclesiástica. El 1499, els jurats de la ciutat de Valencia crea-ren l'Estudi General. La conjuntura econömica favorable que viu Valencia durant la segona meitat del xv és decisiva en la consolidació d'una burgesia benestant, que es pot permetre el luxe de dedicar els moments d'oci al conreu o al gaudi de les Metres i les arts. Tanmateix, a la darreria de segle Valencia veié estancat el creixement comer-cial i financer per la política de préstecs a la monarquia, que originá l'ascens del deute public, inflacions i motins constants. Al capdavall, s'hi reflectia la incapaci-tat d'avancar cap al capitalisme comercial. Les tensions socials presents en la societat valenciana a la darreria del Quatre-cents i comencament del Cinc-cents, agreujades per les epiděmies de pesta i l'amenaca dels pirates nord-africans, esclataren durant els primers anys del regnat de Carles I en el complex moviment de les Germanies (1519-1522). La majoria dels agermanats eren de filiació bur-gesa i inicialment miraren de respectar les lleis vigents. Els gremis valencians, que estaven armats per a la defensa de la costa amenacada pels pirates barbares-cos, lluitaven contra la noblesa, que era defensada pels seus serfs moriscos, molts dels quals foren violentament obligats a convertir-se al cristianisme, i per alguns pocs cristians, els "mascarats". Després d'una fase moderada, amb una junta provisional de govern -els Tretze- el conflicte entrá en un atzucac i es radicalitzá. Finalment, morts els principals cabdills de la rebellió (Joan Llorenc i Vicent Peris), el moviment fou esclafat pel nou monarca, Carles I, que delegá la violenta repressió, primer en el virrei Diego Hurtado de Mendoza i després en la virreina Germana de Foix. La desfeta de les Germanies repercuti en la decaděncia de la indústria i del comerc valencians, i indirectament en la consolidació d'una aristo-crácia castellanitzant. De fet, el primer document local en castella fou el decret virregnal que confiscava els béns gremials i castigava el cap i casal del regne per la seva participácie en la lluita. Ja hem insinuat que les Germanies valencianes tingueren una replica mallor-quina (1521-1523), també sufocada violentament. Encara que la relativa estabilitat social de Catalunya aconseguida per la sentencia arbitral de Guadalupe explica que no quallés el moviment agermanat, s'hi donaren iniciatives de Solidarität (1520). Al capdavall, el moviment agermanat expressava la resisténcia de la petita i mit-jana burgesia al creixent autoritarisme monárquic i a la seva política de suport al patriciát urbá i a ľaristocrácia local. També a Sicília es produí un moviment preagermanat: a la mort de Ferran II, els Sicilians expulsaren el virrei Hug de Montcada i ľinquisidor i intentaren independitzar-se i proclamar un rěgim republicá similar al de Toscana. La rebeHió, pero, fou durament sufocada per les armes reials. En efecte, ľúltim Trastämara, que havia rebut, el 1494, del papa Alexandre VI el títol de Catôlic, prefigurä la política personalista i centralit-zadora dels Äustries. És cert que propugná a Catalunya el pactisme moderat entre el sobirá, les Corts i les oligarquies urbanes i nobiliáries amb la Consti-tució de l'Observanca (1482). Pero també ho és que implantá a la Corona ď Aragó institucions estranyes a la seva tradició, com el Tribunal del Sant Ofíci (1483), basat en la Inquisició castellana, les Reials Audiěncies de Catalunya (1493) i de Valencia (1506) -la de Mallorca será creada el 1571-, que eren tribunals jurídics i assessors del rei, i el Consell Suprem dels Regnes ď Aragó (1494), organisme que regí ľantiga confederació durant els segles XVI i XVII en substitúcie de la Cancelleria reial. A més, Ferran el Catôlic regula el cárrec de lloctinent general o virrei i introduí als municipis i a les dues Gene-ralitats el sistema d'elecció per insaculació (és a dir, es triaven a sort a partir d'una proposta previa de candidats, els noms dels quals s'introdui'en en un sac), que li permetia un marge ampli de manipulácie. Aquests canvis palesen el creixent intervencionisme del monarca, conseqilěn-cia d'un nou concepte del poder reial i de ľimpacte de la tradició castellana arran de la unió dinástica, i guarden estreta relació amb ľinici d'una praxi linguística cas-tellanitzadora. La noblesa, sempre imitadora de les pautes reials, n'abracá ben aviat el programa ideológie i s'integrá completament en les empreses de la monarquia, com la guerra de Granada (1482-1492), la guerra del Rosselló (1493), la guerra de Nápols (1503-1506) -pais incorporat de nou a la Corona ď Aragó el 1504- o la de Navarra (1512) -pais incorporat al regne de Castella (1515)-, ara amb un caire castella evident. Ferran II també aconseguí acabar per les armes amb la indepen-děncia del darrer comtat catalá no vinculat a Barcelona: el Pallars Sobirá (1491), i conquerí Orá (1508). El nou Tribunal del Sant Ofíci (1483 a Catalunya; 1484 a Valencia; 1488 a Mallorca), que substitui el que funcionava des del temps de Jaume el Conqueridor a la Corona ď Aragó, fou una eina fonamental en la política fiscal i d'uniformitza-ció cultural duta a terme per Ferran II, ja que, si bé afavoria el control ideologic de la jerarquia eclesiástica, servia sobretot a la nova monarquia, que n'extreia els beneficis economics. La burgesia mercantil i professional, nodrida básicament de conversos, en resultá delmada per les confiscacions de béns decretades pel Sant Ofici. El 1492, foren expulsats els jueus. De retruc, la nova Inquisició, sobretot a partir de 1518 en quě la de la Corona ď Aragó restá sotmesa a la de Castella, comandada per inquisidors castellans, com el fames fra Tomas de Torquemada, afavori el proces de castellanització cultural, en escapcar sectors clau de la burgesia urbana, Testament més fidel a la Uengua i el més dinámic quant a creació i renovació literária. 146 História de h Mengua cataiana La plenitud cultural i politico^. 147 El marc cultural: de ľhumanisme al Renaíxement Europa viu al segle xv en plena tardor medieval: floreix el gôtic i s'escampa la devotio moderna. ĽImperi Germanic i el Papat han de conviure amb regnes poderosos, com Franca, Anglaterra i ľimperi otomá, que prefiguren un nova geo-política. A tot arreu el poder reial s'enforteix a costa de les institucions polítiques de cada reialme, anunciant així el cesarisme del segle xvi. Durant la primera mei-tat del xv, els papes a penes poden neutralitzar el conciliarisme, que s'imposä en el pensament de l'Església després del Cisma d'Occident. Pero és des dels principats italians, que tanta fascinació exerciren sobre eis ciutadans illustrats de la Corona d'Aragó, entre els quals el mateix rei Magnänim, que es difon el corrent cultural més innovador de ľépoca: ľhumanisme. En el capítol anterior ja vam veure que ľhumanisme, inicialment, fou un moviment que reivindicava la recuperació i diru-sió dels textos classics llatins i grecs i que preconitzava el conreu i la imitació de Hatí classic. El concili ecuménic de Basilea-Ferrara-Floréncia-Roma (1431-1446), al qual assistiren bisbes grecs i ďarreu d'Europa, fou un Hoc privilegiat d'encon-tre ďeclesiástics i dels servidors que els acompanyaven, en bona part imbuits ja de les noves idees. La caiguda de Constantinoble (1453) porta a Itália més intel-lectuals hel-lénics, que aconseguiren encomanar als humanistes una estima i valoració del món classic grec. Ľhumanisme, en ampliar a la noblesa i a la burge-sia la cultura literäria fins aleshores patrimonialitzada per curials i eclesiástics, exigí versions en vulgar i, de retruc, provocá ľ interes perqué aquest en resultés dignificat. Així mateix s'interessá per la historiografia antiga en un intent de reno-var la coetánia. Fins i tot acabá substituint la misogínia medieval per actituds més respectuoses envers la dona. A la Corona d'Aragó, ľ interes per les lletres clássiques es deixá sentir amb forca a partir del regnat del Magnänim fins al punt que el primer llibre imprés a Barcelona fou la Gramätica liatina de Niccolô Perotti (1475). A Nápols, el Magnänim s'envoltá ďhumanistes italians com Antonio Pontano, Lorenzo Valla, Bartolomeo Fazio, Antonio Beccadelli o Leonardo Bruni d'Arezzo, els quals influiren sobre els prestigiosos funcionaris catalanöfons Pau Nicolas, Mateu Malferit, Gaspar d'Arinyo, Francesc Martorell, Joan Olzina, Arnau Fonolleda, Andreu Gassull i Ferran Valenti, entre d'altres, tots ells seduits per ľhumanisme. Mentrestant, a les terres hispäniques, escriptors com Felip de Malla, Joan Margarit, Pere Beiluga, Francesc Alegre i Joan Roís de Corella, en un afany de classicisme, uti-litzen el liatí o bé en transfereixen al catalá tota mena de recursos léxics i sintác-tics, alguns fins a ľexacerbació. Ara bé, una série de factors politics externs (preséncia napolitana del Magnänim, guerra civil a Catalunya, emigració intellectual a Itália, desplacament de la cort i de ľadministració cancelleresca a Castella sota els Reis Catôlics, etc.) impedí que ľhumanisme arrelés amb forca als reialmes hispánics de la Corona d'Aragó. De fet, una bona part dels humanistes de llengua cataiana que s'expressen exclusivament en liatí, com el Valencia Joan Serra o el catalá Jeroni Pau, van desplegar la seva tasca en corts i universitats estrangeres. Ľemigració intellectual a Italia afavorí la preséncia de valencians, Catalans i mallorquins a la cort pontificia de Roma i a les capitals d'altres principats italians. Entre aquests intel-lectuals mereixen un Hoc d'honor Alfons de Borja, que serä elegit papa com a Calixt III (1455-1458), i el seu nebot, el cardenal Roderic de Borja, que fou vicecanceller de l'Església (1457-1492) abans d'esdevenir papa. Jeroni Pau, un dels seus collaboradors més pröxims, fou un dels autors als quals atri-bueix Pere Miquel Carbonell les Regies d'esquivar vocables o mots grossers o pagesivols, intent políticament fracassat ďil-lustració del nostre vulgar. Pau, el primer hellenista catalá, deixeble del Panormita, convergi a Roma amb desta-cats humanistes italians com Paolo Pompilio i Pomponio Leto i amb altres humanistes connacionals seus com Joan Llopis, Teseu Valenti i Esperandeu Espanyol. De forma més o menys permanent, també s'installaren a Roma o a altres indrets cortesans d'Itália alguns qualificats representants de ľanomenat "humanisme cientific", com els valencians Jeroni i Gaspar Torrella, Bartomeu de Gerb, Francesc Argilagues i Pere Pintor, molts ď ells conversos. Tanmateix, ľadmiració de Ferran 11 per ľhumanisme el va fer portar d'Itália personatges com Antonio Geraldini i Lucio Marineu Sícul. Dos humanistes Catalans, el cardenal Joan Margarit, bisbe de Girona, i Francesc Alegre dedicaren el tractat Corona regum i la traducció cataiana de les Metamorfosis d'Ovidi al rei Ferran II i a la seva filla Joana d'Aragó, respectivament. A la llarga, ľhumanisme es transformá en un moviment ideologic que reivin-dica l'home com a centre de ľunivers, en contraposició amb el teocentrisme medieval. En aquest sentit, no triomfará fins al segle xvi. Quan la perspectiva intellectual va més enllä de la filológia i s'estén a la concepció de la vida, a les ciéncies i, sobretot, a les arts, llavors podem parlar de Renaixement. Els renaixen-tistes aspiren a superar les ombres de l'edat mitjana reivindicant la secularització de la política, el régim economic de lliure competéncia, la valoració del raonament i els valors del món grecollatí, des de ľart i les lletres a la manera ďentendre la vida. Ľobra ďart deixa de tenir una finalitat didáctica i esdevé una font de piaer i admira-ció. El Renaixement expressa la primera fissura social i cultural que es produeix en el transit de l'edat mitjana a la moderna. Es tracta d'un moviment elitista, práctica-ment només viable en cercles cortesans. I aixö no fou possible a la Corona d'Aragó, atés que, després de la constitució de la monarquia hispánica (1479), no hi hagué, en la practica, vida cortesana a la Corona d'Aragó, a causa de ľabsentisme de Ferran II. Per aixö, des del punt de vista artistic, el primer Renaixement a penes té ressö a la Corona d'Aragó. Persisteix ľart gôtic en totes les seves manifestacions i domina la influéncia flamenca, aquesta sobretot a Barcelona, on destaca la figura de Bartolome Bermejo. Només a Valencia, més receptiva a la influéncia de la Roma de Roderic de Borja, es constaten algunes manifestacions artistiques tocades d'esperit renaixentista, com el palau de ľambaixador Vieh i les pintures de Roderic d'Osona, Fernando Yáfíez i Fernando de los Llanos. Al XV, les millors 148 História de la Jletigtia ca (a latia La plenitud cultural i politico 149 manifestacions renaixentistes de la Corona d' Aragö es donen a Näpols, com ara el celebre arc de triomf del Magnänim. La impremta. introdu'i'da cap a 1472-1475 a Valencia. Saragossa i Barcelona, contribui a difondre els nous ideals, perö l'examen dels primers cinquanta anvs de la seva producciö revela al mateix temps la sölida persistencia dels valors medie-vals tins i tot durant les primeres decades del segle xvi i I'escassa permeabilitat de molts sectors socials als canvis culturals que es produeixen en les elits. Una actitud que te molt a veure amb la subordinacy politica i cultural de la Corona d'Aragö, la qual estroncä el dinamisme i la renovaciö de les lletres i del pensa-ment catalä que observem durant el segon terc del segle xv. Per tant. no haurem de perdre de vista que. al costat dels sectors socials minoritaris receptius als nous aires culturals (nobles vinculats a la monarquia. alt clergat, burgesos amb professions liberals), n'hi d'altres de la mateixa procedencia. majoritaris. que s'hi mos-tren refractaris i. sobretoi. unes masses populars aferrades a les tradicions religiöses, estetiques i ideolögiques mes caracteristicament medievals. En aquest sentit, es remarcable. per exemple. la quantitat impressionant de manifestacions artistiques i iiteraries dedicades a evocar els aspectes mes dramatics de la passid de Jesus, tret caracteristic de la religiositat del xv. que, en el cas de I'Espanya dels Reis Catolics. podria ser tambe un recurs destinat a reafirmar l'ortodöxia catölica i. doncs. la uniformitat ideolögica de la nova monarquia. enltont de la influencia del judaisme o del criptojudaisme. Els usos socials i institucionals El canvi de dinastia (1412) no altera, en principi, la normalitat sociolingiiistica del catalá ni el seu estatus administratiu als reialmes hispánics de la Corona d'Aragó. EI catalá fou, durant tota aquesta época, la llengua habitual de totes les classes socials. Ara bé, no deixá de tenir repercussions culturals el fet que el cas-tellá fos la llengua materna dels quatre Trastámara i de les seves respectives espo-ses i la seva llengua habitual, encara que Alfons el Magnänim, Joan II i Ferran el Catôlic de vien tenir un coneixement passiu del catalá. D'interes pel catalá, sem-bla que només en tingué ľesposa del Magnänim, la reina Maria de Castella, que solia emprar-lo, juntament amb el castella, en la seva correspondéncia privada i adquiria manuals ďespiritualitat en la nostra llengua. Després de la sorollosa pro-testa de les principals ciutats catalanôfones davant la iniciatíva d'Alfons el Magnänim ďadrecar-se en castella a les Corts de Catalunya (1416), no tomá a usar la seva llengua familiar, fora de ľámbit privát, en contextos que podríem qualificar com a oficials. Ferran II, que s'intitulava "rei de Castella, de Lleó, d'Aragó i de Sicília", en virtut dels pactes amb Isabel I de Castella, va ser el primer monarca que, des dels inicis del seu regnat, es va adrecar indistintament en catalá, bé que de manera prefe-rent, i en castella als consellers de Barcelona i als jurats de Valencia, sense trobar-hi, ara, cap oposició. Ja ho havia fet com a rei de Sicília (des del 1468), i també ho fará en documents tan estretament relacionats amb eis afers interns de Catalunya com la sentencia arbitral de Guadalupe (1486). Una actitud lingiiística insôlita, que té molt a veure amb el triomf del reialisme en el conflicte entre Joan II i la Generalität de Catalunya. Certament, el catalá, sota eis Trastámara, no deixá de ser, junt amb el liatí, la llengua "oficial" territorial de Catalunya. Valencia. Mallorca i Sardenya. ni deixá de compartir. com abans, aquesta "oficialitat" amb ľaragonés al si de la Corona d'Aragó. En el regne de Nápols i Sicília -dit de les Dues Sicílies— d'Alfons el Magnänim. el catalá fou només una llengua cortesana secundaria al costat del castella. A part del liati, la vertadera llengua oficial de Nápols i Sicília fou ľitaliá. escrit ja amb molt poques matisacions dialectals. Tot plegat collocá el catalá en una situació ďinferioritat al centre mateix del poder, insôlita en la seva história, precisament en el moment de máxim esplendor de les lletres catalanes medievals. Fou una llengua "oficial" i cortesana més dins la hispanoitálica i plurilingiie Corona d'Aragó. Pero aixi i tot. Testatus social del catalá només s'aherá. dins del seu ambit lingüistic. a la darreria de segle, quan Ferran el Catôlic tendeix cada vegada més a usar el castella en les seves relacions amb eis seus súbdits. Es crea-ren així les condicions favorables perqué ľaristocrácia, a la darreria de segle, adoptés la llengua del rei com a llengua de cultura. En contrapartida, el catalá experimentá, durant la major part del segle xv, la seva maxima difusió territorial -fins i tot fou llengua cortesana en la Roma dels Bona- i el seu máxim prestigi literari, avalat per les grans obres dels nostres grans escriptors. Mentre la cultura catalana s'estenia per la Mediterránia, a les terres catalanes s'extingia ľúnic reducte que conservava la llengua occitana: la poesia cortesana trobadoresca. Ben mirat, la cultura occitana havia entrat en un perióde de deca-děncia parallel al de ľannexió gradual dels seus territoris a la Corona de Franca: Tolosa (1271), el Delfinat (1349), Gascunya (1453), Provenca (1481), el Bearn i la Baixa Navarra (1620). La francesització dels usos adminisfratius a les terres occitanes no hi va trobar gaires resisténcies. Avancat el segle xv, el canvi de llengua en ľámbit administratiu havia comencat a consumar-se en les principals capi-tals occitanes. Així, el Parlament de Tolosa, creat el 1444, funcionarä de bon comencament sols en francěs. I a la Gascunya es redacten en francěs les actes que se sotmeten a ľautoritat reial. Lluís XI de Franca s'adreca en francěs als seus súbdits delscomtats de Rosselló i Cerdanya (1463-1493). Tanmateix, cal esperarel 1539 per constatar la imposició explícita del francěs escrit i oral en tots eis ámbits de ľadministració de tots eis territoris sota jurisdicció del rei de Franca. Es tracta de les Ordenances generals en matéria de justicia i de polícia, signades per Francesc 1 a Villers-Cotteréts. Fins al 1412, la Cancelleria reial havia respectat escrupolosament eis usos administratius de ľaragonés per als afers d'Aragó i ľhavia usat habitualment com a llengua diplomática en les relacions amb Castella, Navarra, Portugal i el Magrib Occidental. A partir del compromís de Casp, eis funcionaris reials tendiran a cas-tellanitzar més i més la llengua aragonesa. N'afavoriran així ľabsorció pel caste- 180 História äe la liengua catalarta La plenitud cultural i politico. 181 Annex Taula cronolbgica 1410* 1415* 1420* 1425^ 1430* 1435* Sobirans (1412-141«) A/f oni IV (14I6-I4M l-| Politica, societal i cultura Segle xv: Epoca dels grans monuments del götic civil: llotges a Palma i Valencia, torres dels Serrans, de Valencia, palaus de la Generalität a Barcelona i a Valencia, etc. 1412: Pel compromis de Casp es elegit rei Ferran el d'Antequera. 1416-1458: Sota el Magnánim, preséncia a la Cancelleria d'illustres curials. 1417: Benet XIII és deposat pel concili de Constanta. Acaba el Cisma d'Occident 1420-1423: Campanya de pacificació de Sardenya i primera estada del Magnánim a Italia. 1431-1446: Concili ecumenic de Basilea-Ferrara-Florencia-Roma, Hoc de trobada d'humanistes i eclesiastics occidentals i orientals d'Europa. 1432: Alfons el Mognanim parteix definitivament cap a Italia. 1435: Batalla naval de Ponca: el rei Alfons el Magnánim hi cau presoner Liengua Segle xv: Es generalitzen les denominacions particulars de la liengua. 1409-1420: Cort literaria de Margarida de Prades. 1412-1416: El rei Ferran I protegeix el Consistori de Barcelona. 1416: Una intervencio parlamentaria en castella d'Alfons el Mognanim provoca la protesta generalitzada de les principals ciutats catalanofones de la Corona d'Aragd. 1418: Traduccio del Uibre del Tresor, de Brunetto Latini, per Cuillem de Copons. 1423-1432: Alfons el Mognanim es fa voltar d'una cort literaria, sobretot a Valencia. 1429: Traducció del Decameró, de Boccaccio. Traducció de la Divina Comědia, de Dant, per Andreu Febrer. Escriptors F de Malla (c 1370-1431) A. Febrer (c 1375-1444) |. de S. lordi (c 1400-1425) Sobirans Politica, societal i cultura Liengua Escriptors 1440* II 1442: Conquesta de Näpols i entrada triomfant del rei a la ciutat. 1442-1458: Cort plurilingue d'Alfons el Magnánim a Näpols, amb preséncia de grans humanistes italians. 1445* 1450* AllomrV (i [...] Polítlca, societal i cultura Llcngua 1479: Uniö dinästica d'Aragö i Castella en esdevenir rei Ferran el Catölic, ja espös d'lsabel la Catdlico, reina de Castella. 1479: Elionor d'Aragö, filla de |oan II i de la relna Bianca de Navarra, hereta el regne de Navarra, que es desvincula aixi de la Corona d'Aragö. 1482- 1492: Conquesta de Granada, amb participaciö militar de Catalans i valencians. 1483- 1484: S'instaura la Inquisiclö espanyola a la Corona d'Aragö. 1486: Sentencia arbitral de Guadalupe. 1491: Ferran el Cotôlic annexiona el Pallars Sobirä a la Corona d'Aragó. 1492: Descobriment d'América per Cristôfor Colom, amb particlpació financera de Lluís de Santängel. 1492: Expulsió dels jueus. Valencia esdevé capital de la Provincia Eclesiästica Valentína. 1492-1503: Pontificat del papa valenciä Alexandre VI. 1493: Creació de la Reial Audiencia de Catalunya. 1494: Creació del Consell d'Aragó. 1499: Fundació de la Universität de Valencia. 1474: Edició de les Obres e trobes en llaors de la Verge Maria, primer llibre literari imprěs en la peninsula Iběrica. 1478: Edició de la Bíblia valenciana, atribuida a fra Bonifáci Ferrer. 1479-1516: El rei Ferran II s'adreca indistintament en catalá i en castellá als consellers de Barcelona i als jurats de Valencia 1489: Ediciö del Liber Elegantiarum, de Joan Esteve. 1490: Ediciö del Tirant lo Blanc, de joanot Martorell. c. 1492: Regies d'esquivar vocables 0 mots grossen o pagesivols, atribuides a Bernat Fenollar 1 jeroni Pau. 1493: Ediciö de to Possi en cobles, de Bernat Fenollar i Pere Martines. 1495-1500: Ediciö de to Cartoixä, de Joan Rois de Corella. 1497: Ediciö de la Vita Christi, de sor Isabel de Villena. Escriptors I. de Villena (c 1430-1490) j. Rois de Corella (1435-1497) 1470 B. Fenollar (c 1435-151«) 147» 1480* 1485^ 1490* 1495* Sobirans [...] loan II unfcf ff (14J» 1479) fťrroxi I HCalMi f-] Política, socletat i cultura 1479: Unio dinastica d'Arago i Castella en esdevenir rei Ferran el Catdlic, ja espos d'lsabel la Catdlica, reina de Castella. 1479: Elionor d'Arago, filla de Joan II i de la reina Blanca de Navarra, hereta el regne de Navarra, que es desvincula aixi de la Corona d'Arago. 1482- 1492: Conquesta de Granada, amb participacio militar de Catalans i valencians. 1483- 1484: S'instaura la Inquisicio espanyola a la Corona d'Arago. 1486: Sentencia arbitral de Guadalupe. 1491: Ferran el Catolic annexiona el Pallars Sobirä a la Corona d'Aragó. 1492: Descobriment d'América per Cristôfor Colom, amb participacio financera de Liu is de Santängel. 1492: Expulsió dels jueus. Valencia esdevé capital de la Provincia Eclesiästica Valentina. 1492-1503: Pontificat del papa Valencia Alexandre VI. 1493: Creació de la Reial Audiencia de Catalunya. 1494: Creació del Consell d'Aragó. 1499: Fundació de la Universität de Valencia. Llengua 1474: Edició de les Obres e trobes en llaors de la Verge Maria, primer llibre literari imprěs en la peninsula Iběrica. 1478: Edició de la Bíblia valenciana, atribuida a fra Bonifáci Ferrer. 1479-1516: El rei Ferran II s'adreca indistintament en catalá i en castellá als consellers de Barcelona i als jurats de Valencia. 1489: Edicio del Liber Elegantiarum, de loan Esteve 1490: Edicio del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. c. 1492: Regies d'esquivar vocables 0 mots grossers o pagesivols, atribuides a Bemat Fenollar 1 Jeroni Pau. 1493: Edicio de to Passi en cobles, de Bemat Fenollar i Pere Martines. 1495-1500: Edicio de Lo Cartoixa, de Joan Rois de Corella. 1497: Edicio de la Vita Christi, de sor Isabel de Villena. Escriptors I. de Villena (c 1430-1490) J. Rois de Corella (1435-1497) B. Fenollar (c 1435-1516) 184 História de la llengua calalana ' Sobirans 1500^ [-] 1505* 1510^ 1515* 1520- ta Mm (UlélSií) Carl« I I řmp#-nnJí.r CiSIt I54S) 1525»- [...] Política, societal I cultura 1500: Es publiquen els primers llibres en castellä al Principát, en les premses de l'abadia de Montserrat. 1504: Conquesta de Näpols, que és reincorporat a la Corona d'Aragó. 1506: Creació de la Reial Audiencia de Valencia. 1510: Liberalització del comerc del llibre. 1512: Conquesta de la part sud-pirinenca del regne de Navarra, que és incorporada (1515) al regne de Castella 1515: Primera edició, a Barcelona, de VEspill de la vida religiosa, obra anônima ďun franciscä Valencia, decisiva en la difusió de la devotio moderna. 1516: Carles d'Äustria hereta les corones d'Aragó i de Castella, pero amb cotitularitat amb la seva mare, |oana d'Aragó 1517: Marti Luter assenta les bases del protestantisme. 1519: Carles I esdevé emperador d'Alemanya. 1519-1522: Revolta dels agermanats valencians. 1521-1523: Revolta dels agermanats mallorquins. 1522: Carles I cedeix Malta a I'orde de I'Hospital 1523: Cermana de Foix, virreina de Valencia. Llengua 1511-1514: S'edita i reedita a Valencia el Cancionero General, d'Hernando del Castillo 1521: Edició del Blanquerna, de Ramon Dull, traduida del "llemosi" en "llengua valenciana" 1523: Edició de la Scala Dei, de Francesc Eiximenis, traduida del "llemosi" en "llengua valenciana" Escriptors F. Alegre (tc 1500) Capitol V La crisi ide en la nova imperial. De bt de les Cer a I'expulsio dels morisco» Introduccio El periode de j poc menys dun I'expulsio dels -correspon a I tnicj transformacions a leconomia. la > fa a la comunitai hispanic d'abast s L'esclafamem vancia confident d'una banda. ** tambe amb r manera immedim . termini, pel seu mes poderosos de lligams economics i doncs. TafebluDOB literaris tradiciomfc. L'expulsio del -dada en els primers toria de la comma