Capitol V
La crisi identitäria
en la nova conjuntura
imperial. De la derrota
de les Germanies (1523)
a ľexpulsió
dels moriscos (1610)
Introducció
El perióde de la história de la llengua que s'estudia en aquest capítol comprén poc menys ďun segle, el que delimiten la derrota de les Germanies (1523) i ľexpulsió dels moriscos (1610). Abraca, per tant, la major part del segle xvi i correspon a ľinici de ľanomenada edat moderna, caracteritzat per unes profundes transformacions en eis diferents ordres de la vida social, la ciéncia i la técnica, ľeconomia, la política, el pensament, la religiositat i la creació artística i, pel que fa a la comunitat lingilistica catalana, per la seva marginalitat dins d'un imperi hispánic d'abast universal.
L'esclafament definitiu dels moviments agermanats (1523) té una relle-váncia considerable en la história de la comunitat lingiiistica catalana, ja que, ďuna banda, va afectar una gran part d'aquesta -Valencia i Mallorca, perö també amb repercussions a Catalunya- i, ďaltra banda, va comportar -de manera immediata al regne de Valencia, a mitjá termini a Catalunya i a llarg termini, pel seu aíllament geografie, a les Balears-, ľafermament dels sectors més poderosos de ľaristocrácia autôctona castellanitzant, a causa dels seus lligams economics i familiars amb la monarquia i la noblesa castellanes, i, dones, ľafebliment de les classes burgeses, aferrades als usos linguistics i literaris tradicionals.
Ľexpulsió del moriscos, iniciada el setembre de 1609 i prácticament liqui-dada en els primers mesos del 1610, va constituir també un daltabaix en la história de la comunitat lingiiistica catalana. Encara que directament només va
186
Histörta de la llengua catalana
La crisi identitária en la nova
187
afectar els regnes de Valencia i ďAragó i la Catalunya Nova. va comportar, ďuna banda, la fi de la presěncia duna important minoria, amb nou segles ďhistória al darrere. que es mantenia lingüisticament i religiosament inassimi-lada. i. ďaltra banda, la materialització del projecte politic i religiös uniformista de la monarquia hispánica.
Des ďuna perspectiva mundial, el periodě es caracteritza per la colonitza-ció europea de la major part de les terres americanes i ďuna bona part de les costes africanes i de l'Äsia oriental i per Fafirmació ďunes embrionáries monarquies nacionals. A Europa, aixö determinará que el centre de gravetat de la seva política es desplacés de la Mediterránia a 1'Atlantic, tot i que la lluita contra l'expansionisme militar otomá va consumir encara moltes de les seves energies. Les monarquies absolutes de Castella, Anglaterra i Franca comencaren a desenvolupar-se amb ritmes i processos histories ben diferents, perö en tots tres casos la cohesió política s'imposara per l'hegemonia militar, demográfíca i cultural dels centres sobre les perifěries, sota el control de les poderoses dinasties regnants, que ampliaran els seus dominis territorials: els Austries o Habsburg a Castella (ja confederada amb la Corona ďArago i que arriba a incorporar I'lmperi portugués); els Tudor a Anglaterra (que incorpora Gal-les i Irlanda); els Valois i els Borbó a Franca (que. amb la incorporació de la Navarra ultrapirinenca completá Pespai del futur estal francés). En totes tres monarquies, 1'extensió ďuna llengua de prestigi, que és la llengua del sobirá, servirá de vehicle i exponent de la uniformitat i el poder de la monarquia.
Val a dir que les monarquies absolutes emergeixen com a construcció d'uns princeps que concentren el maxim poder militar i politic en detriment de la noblesa feudal i, en part, de les prerogatives de 1'Església. En aquesta comesa no resulta fäcil destriar el component politic del social i religiös, per tal com la lluita pel poder es confon sovint amb eis conflictes socials i religiosos. Al seu torn, la pugna entre les diverses concepcions de la fe s'entrecreua amb la ideologia, el pensament discursiu i la Sensibilität artística. Aixi, la consolidaciö de l'huma-nisme com a rellatinitzaciö filolögica és indestriable de l'ideari erasmista (encar-nat no sols per Erasme de Rotterdam, sinó també per personatges com Joan Lluis Vives i Tomas More), i aquest no es pot entendre fora del marc més ampli dels moviments de reforma espiritual que es donen al segle xvi. un dels quals derivara en I'anomenada Reforma protestant i laltre es donará al si de 1'Església católica, que, pel seu carácter de reacció davant la Reforma protestant, se sol coněixer amb el nom de Contrareforma. D'altra banda, el rerefons ideologie impregna igual-ment la literatura i Part del Renaixement. com també. al darrer terc del segle, les seves derivacions manieristes, que desembocaran aviat en 1'eclosió formal del Barroc.
Des ďuna perspectiva més estrictament cultural, es produeix en aquest periodě la definitiva expansió de la impremta, que multiplicará les possibili-tats de la comunicació eserita. La nova tecnologia de la paraula tindrá conse-
quěncies determinants en el decurs del pensament, en 1'evolució del gust literari i de les consciěncies individuals i fins i tot incidirá en la história de les formes polítiques. En el terreny sociolingiiístic, la impremta plantejará la disputa de les llengües pels nous mercats que s'obren a la circulació dels Ui-bres, unes mercaderies que ultrapassen fácilment les fronteres polítiques o idiomätiques. Perö la impremta no sols suscita la competěncia lingüistica en termes de racionalitat económica. Ara són més nombrosos els individus que adquireixen consciěncia de la diversitat lingüistica, de la distáncia entre les llengües i de la variació interna en cadaseuna ďelles. Amb 1'extensió de la impremta s'origina, dones, la necessitat de codificar les llengües vulgars, tot ins-pirant-se en els models gramaticals de les llengües clássiques.
L'evoluciö social de la comunitat lingüistica catalana durant aquest periodě s'inscriu, per tant, en una densa trama ďinteraccions, que obliga a considerar 1'evolució historka global de llarga durada i les dinámiques particulars de 1'área hispana. Com veurem, tot un seguit de factors conflueixen en Pafebliment del potenciál demografie, politic i cultural ďaquesta comunitat de llengua, que, de retruc, veurá afluixats eis vincles cohesius de la consciěncia ďunitat lingüistica.
Els ideals politics i religiosos de la monarquia hispánica, de signe univer-salista, no afavorien la causa ďuna llengua aleshores subordinada política-ment com era el catalá. D'aqui el desconcert ďuna societat davant uns canvis difícils de pair. Només part de 1'aristocrácia i de la buroerácia al servei del rei aconseguí integrar-se en el nou sistema de valors i es castellanitzá, per bé que més culturalment que no pas lingüisticament. Ara bé, llevat dels moriscos, majoritáriament araböfons, el conjunt de la societat catalana, valenciana i balear fou, durant el periodě que estudiem, aclaparadorament catalanöfona, encara que els sectors instruits es miraven el castellá com la llengua culta per antonomásia.
Des del punt de vista politic, cultural i sociolingüistic, el periodě que estudiem presenta dues etapes ben diferenciades: la primera (1516-1556), que correspon al regnat de Carles I, es caracteritza per l'hegemonia de l'ideari universalista -no debades era Carles I emperador del Sacre Imperi Germanic- per la receptivitat dels corrents erasmistes i per la compatibilitat entre la primacia del llati per a 1'alta cultura i el respecte a Ystatu quo plurilingüe de la monarquia hispánica; el segon (1556-1610), que correspon al regnat de Felip I ďAragó (1556-1598) i, en part, al de Felip 11 ďAragó (1598-1621), es caracteritza per la transformació de la monarquia hispánica en un projecte básicament castella, per la imposició de la ideologia contrareformista al servei dels interessos de la monarquia i per la pressió cultural castellanitzadora damunt la Corona ďAragó. El primer periodě és hereu, en molts aspectes, del medievalisme universalista; el segon apunta a la deriva castellanista que mirará d'imposar, en la primera meitat del segle xvii, el comte due d'Olivares.
188
História de la llengtia caialaiia
La crisi identitäria en la nova
189
El marc historic
El context politic: les dificultats ď adaptácia a la nova conjuntura
La mort de Ferran II (1516), sense descendéncia del seu segon matrimoni amb Germana de Foix, obrí la successió de la Corona d'Aragó al seu nét Carles 1 (1516-1556), ja que la seva filla major, Joana d'Aragó, dita la Folla, havia estat declarada incapac. si bé se Ii va reconéixer la titularitat de reina d'Aragó i de Castella fins a la seva mort (1555). Carles I és el primer monarca de la dinastia dels Habsburg -o Casa d'Äustria-, nissaga que reunirá un vast imperi al llarg dels dos segles segiients. Amb la política de govern dels Austria, la Corona d'Aragó quedá lligada definitivament al projecte de monarquia hispánica gestat pels Reis Catôlics.
Després de ľabdicació de Carles I (1556), el seu fill, Felip I d'Aragó i II de Castella, conegut com el Prudent, arrodoní el projecte ďunificació hispánica amb la incorporació de Portugal (1580), que, reclamada per dret dinástic, només fou asso-lida per les armes. Un projecte que el seu successor, Felip II d'Aragó i III de Castella, conegut com el Piadós, va exterioritzar davant els seus vassalls, triant Valencia com a Hoc de celebració del seu matrimoni amb Margarida d'Äustria (1599) i con-vocant les Corts catalanes a Barcelona (1599), i no a Montsó, com s'havia fet al llarg de quasi tot el segle xvi.
Qilestionada ľhegemonia política i el projecte catölic i universalista de la monarquia hispánica, amb ľaparició de noves potencies europees (Anglaterra, Franca), amb la diŕusió del protestantisme (Alemanya, Anglaterra, Pai'sos Baixos) i amb la pressió militar de l'Imperi otomá sobre la l'Europa central i el Mediter-rani, Carles I desvincula Alemanya de la monarquia hispánica, i el seu fill, Felip el Prudent, adopta unes mesures drástiques d'impermeabilització ideolögica dels seus dominis -prohibició d'estudiar a ľestranger, potenciació del paper de la Inquisicio-, una estratégia militar, en part fracassada, de contenció de les noves potencies -Sant Quintí (1559), contra els francesos; Lepant (1571), contra els turcs, i ľ Armada Invencible (1588), contra els anglesos- i una política ďunifor-mització cultural i religiosa al si dels seus dominis -repressió dels moriscos gra-nadins, als quals imposa ľús del castella (1566)-, que arrodonirá el seu successor, Felip el Piadós, amb la seva expulsió. Amb aquesta actitud, el Rei Prudent esdevé el més interessat valedor de la nova espiritualitat dirigista i vigilant emanada del Concili de Trento (1545-1563).
Vinculada la Corona d'Aragó a una monarquia hispánica de signe absolutista i amb una extraordinária projecció cultural i política internacionals, la seva sobira-nia política a penes cobria en la practica unes limitades parcel-les administratives i la seva autonómia econômica en resultava molt mediatitzada. Els nombrosos conflictes bellies internacionals amagaven, sovint sota el pretext religiös de defensa del catolicisme, la rivalitat econômica entre les principals potencies europees, cobejoses del control de les riqueses i del mercat del Nou Món. En aquesta
perspective ľexpansió americana tingué conseqiiéncies desastroses per a la metröpoli. Dentrada. va ocasionar el trasbals del sistema monetari europeu i. com a conseqüencia de les despeses belliques. imped! que el flux de riquesa s'atures en terres castellanes. Els beneficiaris immediats de la situació foren Anglaterra i dels PaVsos Baixos. on aviat sorgi un capitalisme mercantilistaembri-onari. En canvi. a la Corona de Castella. I'empobriment de les classes miljanes i baixes generá un proces de refeudalització. La Corona d'Aragó, exclosa del comerc directe amb America (bé que els seus comerciants podien fer-ho des de Castella) i molt afectada per la pirateria del Mediterrani. no va poder-se'n mante-nir al marge. La conjunció ďaquests factors incidira negativament sobre la comu-nitat lingtlística catalana. que, en veure diluída la "sobirania" política. també experimental unes limitacions notables en la producció de culture autóctona i en la conservació ďesferes comunicatives.
Des del punt de vista politic, jurídic i fins i tot cultural, els paísos de la Corona d'Aragó esdevingueren de facto meres provincies de l'Imperi castella. Encara que conservaren restructure federativa i respectaren les institucions prôpies de cada regne, els primers Austria tendiren a imposar en els seus dominis la concepció cesarista del poder monárquic, i aixô tam en ľaspecie politicoadministratiu (vir-reis. reials audiéneies) com en el religiös i cultural (Inquisició, jerarquia eclesiás-tica). Els monarques de la nova dinastia es continuen proclamant sobirans de cada un dels seus "estats". pero la federació de les dues Corones sota un mateix monarca comportá que el nom d'Espanya comencés a ser utilitzal amb profusió per a designar tots els seus dominis peninsulars. Fou Carles I qui. el 1528. iniciá el costum de convocar simultäniament a Montsó -població aragonesa aleshores de llengua catalana- les Corts de cada un de seus "estats" de la Corona d'Aragó. Carles I encara les va convocar nou vegades, perö el seu fill Felip només ho va fer en dues ocasions. Les Corts de 1599, a Barcelona, foren les últimes en que s'elaborä i aprovä dret public catalá, si bé les seves disposicions no s'aplicaren fins al 1602, quan, després ď una ambaixada a Madrid, s'aconseguí, no sense modificacions restrictives, la signatúra reial.
Amb ľexcusa de la integrácie dels territoris imperials del nord d'Itália, Carles I instituí el Consell d'Itália (1551), que desvinculá Nápols i Sicília de la Corona d'Aragó. pero no Sardenya. El Rei Prudent ereá. el 1564. la Reial Audiencia de Sar-denya. abans fins i tot que la de Mallorca (1571), i no qilestioná ľadseripció sarda a la Corona d'Aragó. Tanmateix. aprofitá la derrota de la revolta antisenyorial al comtat catalanoparlant de la Ribagorca, adscrit al regne d'Aragó, per a suprimir-hi el dret catalá (1591). darrer vestigi de la seva antiga caialanitat política. El regne independent de Navarra i. per tant. el comtat de Foix i el senyoriu ď Andorra, passá. el 1562. a la casa de Borbó amb Enric III (1562-1610). el qual. en esdevenir rei de Franca com a Enric IV (1589), vinculá els seus dominis a la monarquia francesa. Per aixö, el seu successor, Lluís XIII de Franca (1610-1643), heretá el senyoriu ď Andorra conjuntament amb el bisbe ď Urgell.
190
História de la llengua catalana
La ctisi identitäria en la nova
191
Ľexpulsió dels moriscos culmina la política ďuniformització cultural de la monarquia hispánica, que la Inquisició s'encarregava ďaplicar selectivament amb les minories contestatáries.
L 'estructura socioeconömica
Al principi del segle xvi, la Corona d'Aragó només comptava amb uns 960.000 habitants, perö a la fi de la centúria, mentre que la Corona de Castella en tenia més de 7.000.000, els territoris de paria catalana no arribaven a un milió de pobla-dors, dels quals 500.000 eren del regne de Valencia, 350.000 del principát de Catalunya amb el Rosselló i 110.000 de les Hles Balears. Malgrat la davallada demográfica que comportá la derrota de les Germanies, que a Mallorca va repre-sentar un descens del 40% de la població, el conjunt de les terres catalanes experi-mentá un lleuger creixement demografie a partir de mitjan segle xvi, grácies a l'elevada natalitat dels moriscos i a la immigració ďoccitans, sobretot gascons, que fins a mitjan segle xvii van renovar la població de Catalunya.
L'esplendor de Castella, llavors al cim de la seva gloria i potencia, el presliy i politic internacionál de la llengua casteilana i el měřil immens dels seus eseriptors auris, coincidiren amb ia decadéncia econômica i demográfica dels paísos de la Corona d'Aragó, produi'da per diverses concauses. Una de les més decisives, que afectá particularment Valencia, fou el desplacament del dinamisme economic del Mediterrani a ľ Atlantic. El revers de la medaila imperial era un poder public cada vegada menys eficac, amb les rutes catalanes dominades, a partir dels anys trenta, pel bandolerisme i les costes valencianes i balears fuetejades pels pirates de Bar-baria.
Al llarg del segle xvi continuä la practica d'un important sector de ľalta aris-tocrácia catalanöfona terratinent d'emparentar-se per matrimoni amb la casteilana i de fixar la residěncia fora del pais, on, tanmateix, posseia amplis dominis i en percebia les rendes. D'altra banda, la substitució de ľeconomia basada en la propietat de la terra per ľeconomia monetária motivava que la noblesa es tornés cortesana. El cens aristocratic s'eixamplava perquě el sobirá ennoblia alguns dels seus alts funcionaris i assessors -consellers juridics, secretaris, economis-tes, banquers- i, en conseqiiěncia, sorgia una nova noblesa cortesana que depe-nia fonamentalment de la grácia del rei. De fet, el nou "estat" recolza en la dependěncia material ďuna buroerácia assalariada i un exěrcit mercenari permanent. El naixement ďuna economia precapitalista comportá per a les masses urbanes pobres més explotació i més empobriment, i, per als camperols, 1'aug-ment de les pressions econômiques i personals. En el cas de Catalunya, la petita noblesa rural es trobava també abocada a la ruina, per bé que ďuna altra manera. Amb tot, cal tenir en compte que, segons el fogatge de 1553, només el 20% dels aproximadament 314.000 habitants de Catalunya vivien en poblacions de més de 500 cases: Barcelona (amb 32.200 habitants), Perpinyá (7.800), Girona (6.600),
Lleida (5.500), Tortosa (4.900), Tarragona (4.300), Vails (3.300). Vic (3.000) i Reus (2.700). La relativa estabilitat del món rural a Catalunya. afavorida per la sentencia arbitral de Guadalupe (i486), contrasta amb la contiictivitat social que es dóna al regne de Valencia entre els proletaris mudéjars, els quals, el 1525, esdevenen cristians nous a la for?a, i el proletariat de cristians veils, ressentit amb ľarisiocrácia pel seu suport interessat als proletaris moriscos. els seus pitjors competidors. Ja hem visi que aquesta fou la base social de les Germanies de Valencia, que afectá tam la ciutat de Valencia (amb uns 50.000 habitants el 1565) com les principals viles del Regne, entre les quals sobresortien en població Xátiva (amb més de 10.000 habitants) i Oriola i Morella (amb poc més de 5.000). En canvi, a Mallorca. el detonant de les Germanies va ser l'extrema pobresa, provo-cada per la dura repressió de la revolta dels camperols "forans" en temps del Magnänim. que també afectá la ciutat (que ateny els 12.900 habitants el 1552) i les principals viles de ľilla.
La desfeta dels agermanats comportá un bon nombre d'execucions a Valencia i a Mallorca, la condemna dels participants, la confiscació dels seus béns i unes fortes sancions collectives. Aquestes, en el cas de Mallorca, s'allargaren durant tot el regnat de Carles I i ľilla en sortí arruTnada. L'hegemonia del regne de Valencia dins la Corona d'Aragó iniciá la davallada i s'enfonsá del tot a partir del 1568, en plantejar-se de nou el problema morisc. Amb la derrota de les Germanies de Valencia i Mallorca, s'hi consolidá una aristoerácia local agraida per l'ajut militar del monarca, fet que, almenys al regne de Valencia, va tenir unes impor-tants repercussions lingilistiques. Quasi un segle més tard d'aquest fet, ľexpulsió dels moriscos hi reforcará encara més el protagonisme social d'una noblesa cultu-ralment acastellanada, predisposada a consumar el canvi de llengua. La recupera-ció econômica de Catalunya es produí grades a ľexpansió de la producció agrícola i manufacturera i a la potenciació, a partir del 1570, de ľeix comercial Barcelona-Génova, en detriment de ľeix Medina-Flandes. Aquesta recuperació va permetre ľembranzida de la circulació monetária i va consolidar la base social dels sectors majoritaris de la Generalität, les Corts i el poder municipal, que es convertiren així en instruments de resisténcia contra els abusos de la política de la monarquia hispánica. Encara que el model també existia a Valencia i a Mallorca, la frequent confluéncia d'interessos entre la monarquia i les forces oligárquiques del pais (senyors territorials, pairiciat urbá) va fer aquestes institucions relativa-ment döcils al poder reial. situació que contribueix a explicar la diferent situació social i cultural entre Catalunya. d'una banda, i Valencia i Mallorca, de ľaltra, en iniciar-se el xvii.
La crisi identitát hi en la novamil
Annex
Taula cronolögica
1520*
1525*
1530-
1540
Sob I ram
l-l
!o.ll!.l I
to forte
(1516 tS55i
/
Carlei I
ľlmperodor
(151M SK)
i-I
Politica, societal I cuttura
1516-1556: Carles I afavoreix I'erasmisme Penetracio del Renaixement artistic
1523: S'inicia una dura repressio contra els agermanats.
1525: Els mudějars esdevenen cristians nous en bateigs col-lectius
forcosos.
1527: Les tropes imperials saquegen Roma (sacco di Roma), aliada de Francesc I.
1530: Carles I frena els otomans a les portes de Viena. Reconciliat amb el papa Climent VII, es coronat emperador del Sacre Imperi Germanic a Bolonya.
1536; Fundaciö de la Universität de Barcelona. Al llarg del segle es funden tambe les universitats de Gandia, Oriola, Tarragona, Vic i Tortosa.
1539: Ordenanc.a de Villers-Cotterets, que imposa el trances com a llengua de l'administracio de Franca. 1540: Fundaciö de la Companyia de Jesus, un dels agents principals del proces de castellanitzaciö cultural.
Llengua
c. 1524: Joan Ferrandis d'Heredia compon la farsa bilingüe La vesita.
1528, 1533, 1537, 1542, 1547, 1555:
Corts a Montsó per als tres regnes de la Corona d'Arago. Carles I és el darrer rei que s'hi adreca en catalä.
1531: Primera edició de \'Espill, de )aume Roig.
c 1538: Lluís Milá compon El cortesano, paradigma del teátre cortesä plurilingúe 1539: Primera Part de la História de Valencia, de Pere Antoni Beuter, que el 1546 ja apareixerä editada en castellä. 1539: Primera edició de les poesies d'Ausiäs March, amb traducció castellana de Baltasar de Romani; 1542: Les Corts catalanes manen fer en catalä els testaments.
Escriptors
).B. Agnes
(1480-1553)
F. ďOlesa
(c 1480-1550)
|.F. d'Heredia
(1482-1549)
A.M. Pineda
(C.1488-C. 1566)
P.A. Beuter
(c. 1490-1554)
).L. Vives
(1493-1540)
222
História de la llengua caíalana
La crisi identiläria en la nova...
223
Sobirans
1545^
1550^
|oana I
h folia
(1514 1555)
;; y
Cartes I
1 *£mptntaof
(1516-1SM)
1555*
1560*
Felip I el Prudent
(1S56-1S98)
1565»>
[...]
Política, Mxumí i cultura
1545-1563: Concili de Trento, que fixa les bases doctrinals i disciplinäries de la reforma catolica.
1551: Creació del Consell ďltälia, pel qual els dominis italians, a excepció de Sardenya, passen a dependre directament dels monarques hispänics.
1555: Pau d'Ausburg, que instaura el principi cuius regio eius religio per posar fi als conflictes religiosos I socials d'Alemanya. 1556: Carles I cedeix I'lmperi al seu germä Ferran.
1560-1570: Děcada de nombrosos conflictes de tota mena: infiltració ďhugonots a Catalunya, revolta dels moriscos granadins, insurrecció dels Paisos Baixos.
1564: Creació de la Reial Audiencia de Sardenya.
1568: Felip I dicta mesures severes de censura ideolögica. Prohibició ďestudiar a ľestranger, excepte Bolonya.
Uengua
1550: Ľanônima Novo art de trobor reivindica I'esllanguida estética trobadoresca. Segundo Parte de la História de Valencia, de Pere Antoni Beuter, redactada ja en castellä. 1551: Es prohibeixen les traduccions de la Biblia en llengua vulgar i es crea un index de llibres prohibits.
1556: S'edita a Basilea Bononia, de Frederic Furió Ceriol, text que preconitza la versió de la Biblia en vulgar. c. 1557: Cristôfor Despuig compon Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa, que no s'edita.
c. 1561: S'edita el Proces o dišputa de vídues i donzelles, d'Andreu Marti Pineda.
1568: Es prohibeix que els moriscos utilitzin la seva algaravia i se'ls commina a aprendre el romane.
Escriptors
P. Serafí
(c 1505-1567)
C. Despuig
(1510-c 1574)
J. Timoneda
(c 1518 1583)
F. Calca
(1518-1603)
1570>
1575*
1580*
1585*
1590*
Sobirans
Feltpl el Prudent
(1*36-159*)
Politica. societal i cultura
1570: Ľeix economic Medina del
Campo-Flandes és superat pel
de Barcelona-Génova: embranzida de
la circulació monetäria.
1571: Creació de la Reial Audiencia
de Mallorca.
1571: Victoria de Lepant, que no aconsegueix aturar els atacs tures.
1580: Felip I, rei de Portugal. 1581: Separació d'Holanda.
1588: Derrota de l'Armada Invencible contra els anglesos.
1591: Supressió reial del dret catalä a la Ribagorca.
Llengua
1572: Lluís Ponc ďlcard ha de traduir al castellä el Llibre de les grandeses de Tarragona per veure'l publicat. 1573: Joan Pujol publica el poema ěpic Lepant. 1574: Apologia del Valencia al Libro de las alabanzas de las lenguas Hebrea, Criega, Latina, Caste-liana y Valenciana, de Rafael Marti de Viciana. 1575: Thesaurus puerilis, d'Onofre Pou.
1583: Corts de Montsó, en quě eis Catalans protesten per la politica eclesiästica castellanitzadora del rei.
1591-1594: Academia de los Nocturnos a Valencia, cenacle literari que adopta el castellä com a llengua literäría.
224
História de la llengua talalana
S ob i ram
595»-
1600^
1605^
F*lip I cl Prudent j
Fetlpll ŕ! P/ŕíoi
(1S98-I6JÍ1)
Politka, sodetat i culture
1604: Corts de Valencia i Barcelona, que concedeixen nombrosos privilegis nobiliaris a fi de suscitar ľadhesió de certs sectors burgesos.
1610
1615*
1609-1614: Expulsió dels moriscos de Granada, el Baix Aragó, les Terres de l'Ebre i el regne de Valencia.
Llcngua
1595: História i siti de Mallorca, de Joan Binimelis, que no s'edita.
Escriptori
P. Cil
(1551-1622)
1609: Primer volum de la Crónica universal del Principát de Catolunya, que després será continuada en castellá.
P.J. Porcas
(1560-1629)
|. Pujades
(1568-1635)
Capitol VI Depend* transcull i revolta. De! dels morisc« a ľannexio de la Corona d'Aragó (171
Introducció
El perióde de la ximadament el ^este 3 setembre de 1609 i a la Corona ď Aragó qué Castella, rectora Felip 111 i Carles n ďun imperi vasttssa menta una notable rx; ľelaboració estétka: seva sobirania jundÉ Habsburg. Pero els com reivindicä obe els pobles confedeaft ditació política i el tica centralista que.
La dinámica dessincronització h d'Aragó. Mentre la ra una oposició als deshp sions econômiques de